no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinándola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas.
També denota hi decadència lestat dels jutjats i escrivanies del governador i de lalcalde ordinari:
En los quales dos sitios expresaron tenían en tiempo pasado sus audiencias y juzgados dichos governador y alcalde ordinario y que al presente y de algunos años a esta parte, oyen en justizia en sus mismas casas, que les sirben de juzgados.
És més,
La falta de el uso de los dos juzgados [els fa servir] de pescadería y otros usos impropios a su destino, maiormente conserbando sobre la puerta las armas de piedra mármol de la casa de su excelencia.
Daltra banda, en la del governador hi mancaven processos (els tenia lescrivà anterior a casa seua); en la del jutjat, molts shavien perdut cremats en la Guerra de Successió. Per últim, les presons havien quedat inutilitzades per manca de seguretat,
de forma que se huían de ellas los reos que querían; y siempre que havía preso de causa de considerazión era menester para su custodia poner guardias de vista, con grave perjuizio del común y vezinos, que las havían de hazer con pérdida de su trabajo en el tiempo que les empleaban en ello.
A Xàbia, lestat material dels immobles esmentats era molt millor: en aquells moments estava construint-shi un ajuntament de bastante magnificencia; la sala capitular, que aleshores subicava al jutjat de lalcalde ordinari, era adecuada; i larxiu estava ben arreglat; i, igualment, la descripció de les presons mostra que eren segures. Només cal parar esment que, igual que en el cas de Dénia, molts papers i processos de lescrivania del jutjat es trobaven en casa del seu arrendador, fet que palesa la confusió existent entre els àmbits públic i privat. El mateix esdevenia al Verger (en aquest cas, els processos eren en un domicili particular dOndara), però amb la particularitat potser per la misèria de què shi parla reiteradament que
no hay asientos de penas de campo y ordenanza, porque las penas que se executan las cobran los alcaldes y se las apropian, con pretexto de estar encabezado el lugar, y de ningún modo se satisfaze a su excelencia la parte de penas de cámara que legítimamente le corresponden.
Com era desperar, la reacció dels inspectors ducals front a aquesta usurpa-ció i frau no es va fer esperar.
Les descripcions de les diverses instal·lacions i establiments són bastant completes. Igualment, són dinterés les ressenyes de determinats elements singulars (muralles en el cas de Dénia i Xàbia, esglésies, pedreres, presons, palau ducal del Verger, castells i fortaleses). Però on el lector trobarà major riquesa i detalls és en els apartats que constituïen el fonament econòmic de la senyoria: els drets dominicals. En el cas de Dénia i Xàbia mereixeran una atenció especial del procurador de la casa ducal els ingressos relacionats amb lactivitat comercial: el port, amb els seus drets, les drassanes o magatzems i les almadraves.
Les drassanes, en ambdues poblacions, necessitaven amb urgència reparacions; són esplèndides les descripcions relacionades amb la seua ubicació, planta, funcions i obres de millora necessàries. Quant al port de Dénia, «uno de los mejores y más seguros del Mediterráneo» i puntal de lenriquiment de loligarquia local, distava molt doferir una explotació òptima. Primerament, el seu moll era un pont de fusta que es trobava sovint inutilitzat i requeria una conservació molt costosa; per això calia fer-lo de «piedra cantería labrada» que es portaria des de Xàbia (el detall de la taxació de les obres necessàries per a solucionar aquest problema, inclou una magnífica descripció del moll existent i del que hi hauria en el futur).
En segon lloc, les continuades dificultats de calat daquest port seguien constituint un greu entrebanc per al seu funcionament (ja en 1510, el rei Ferran II concedí al marqués de Dénia el dret a cobrar limpost dancoratge en compensació per les sovintejades despeses de neteja del port); així, es diu que
al presente se halla muy sucio y perdido, por manera que si no enfrente su canal principal, que está al oriente, en todo él no ay fondo para ancorar embarcaciones.Y aún en aquel sitio, sólamente las medianas, pues las mayores y los nabíos hechan sus áncoras en el canal o inmediato a él, a la parte de adentro.Y estando limpio, como en lo antiguo, es capaz de rezivir qualquier embarcación, por mayor que sea, estando tan seguros en el canal los nabíos y galeras por el resguardo que en él logran de todos vientos, y de los secos fuera de la varra, que suben hasta un palmo o dos de agua, como en una dársena.Y por esta razón se comprende preciso e indispensable el que se limpie el referido canal, resultando de ello el mayor benefizio, tanto a Su Magestad, a su excelencia muy ilustre, dueño y señor de dicho puerto, como a todo el comerzio y navegazión.
En lapartat final del document, on sespecifiquen les disposicions que els agents visitadors proposen per tal devitar «los perjuicios contra los derechos y la hacienda de su execelencia», sindica la profunditat que hauria de tindre el port. En lestudi de com sufragar aquesta actuació, senumeren els tipus de vaixells més freqüents al port de Dénia de lèpoca, perquè segons el seu tonatge i capacitat de càrrega contribuirien a la despesa en qüestió; però alhora shi explicita un frau originat per la confusió secular entre els àmbits privat i públic: els honoraris que shaurien dafrontar per les embarcacions emprades en la neteja del port en dos estius podrien estalviar-se
lográndose de Su Magestad el permiso de que se tragesen a estas seis embarcasiones de las que tiene sin uso en el puerto de Cartagena o sin trabajar.Y evitado este gasto, sólo tendría el de los jornales de quarenta hombres que son precisos en dichas seis embarcasiones.
En la revisió de la resta de drets que el port de Dénia proporcionava al marqués (ancoratge, duana, pontatge), apareix una relació completa dels productes comercialitzats: juntament amb els ja ben coneguts, com la pansa, grans, peix en salaó, fruits secs, oli o aiguardent, nhi figuren daltres que revelen un notable comerç amb les Illes Balears (fusta, llenya, carn, etc.) i França (cadires, tamborets, arques...). Però també inclou una bona instantània sobre el funcionament del port (amb els oficis escaients, comeses, senyals emprats i remuneracions). I directament relacionat amb el comerç exterior (pel fet que reials edictes regulaven ladmissió dembarcacions estrangeres en determinats ports), cal remarcar les notícies sobre la constitució i funcionament de la Diputació de Sanitat de Dénia, en la qual la senyoria volia tindre una participació destacada.
Respecte a les almadraves i en concret, una de les fonamentals, la del Palmar, origen en altres moments duna font dingressos bàsica, la visita senyorial descobreix un panorama certament desolador. I no perquè la seua «fábrica» no fóra bona (de fet, incloïa múltiples dependències fins i tot un oratori), ni perquè no estiguera ben disposada («por ser de retorno o buelta, es muy ventajosa en utilidad, pues se consigue en un solo lanze más ventajas que en muchos de la de Benidorm»); la raó era que estava
todo muy perjudicado y a pedazos, arruynado y quemado por entrar a hurtar las ahinas de la almadrava quando existían en dicha casa, que se vendieron de orden de su excelencia en años pasados por no poder conserbarse, a causa de estar la casa en un dicierto y justo rezelo de que acabasen de urtar los pertrechos, como ha suzedido, rompiendo los techos de los texados y algunas puertas y tabiques de ella; y aprovechan en el día de corral de ganado, para encerrarle de noche o tenerle recogido. Aun las puertas faltan en estas casas.