Pel que fa lesdevenir intern de les senyories que conformaven el ducat de Sogorb, des dun principi la Corona dAragó hi va aplicar una política dassimilació sobre la població musulmana vençuda. A les zones rurals, shi conservaren fins i tot els seus principals trets dorganització, i la colonització cristiana fou pràcticament inexistent:
[...] En muchos casos la población musulmana se mantiene y conserva si no la propiedad estricta, al menos el usufructo continuado de sus tierras hasta finales de la época mudéjar. Es el caso de ciertas localidades de la zona costera, como Uxó, [...] pero especialmente de la mayor parte de las comarcas del interior, como la Sierra de Espadán y alrededores (Eslida y pueblos circundantes), los valles medios del Mijares (Fanzara, Argelita, Espadilla).[6]
En la majoria daquests castells i territoris, el poder senyorial o reial estava únicament representat per agents militars (alcaid) i fiscals (batle), superestructura necessària per a mantenir lordre i percebre els impostos.[7]
La superposició del model de societat feudal i la reestructuració de les relacions socials existents en la societat musulmana estan íntimament vinculades al procés de repoblació medieval, que shi desenvolupà en diferents etapes. [8]En la primera (1232-1248), el protagonisme de la monarquia en el repartiment hi va ser evident, i el seu objectiu era crear nuclis de població cristiana en les zones més riques i estratègiques per tal de controlar el territori. Cal incloure ací la carta de seguretat i poblament que Jaume I concedí els musulmans de la Serra dEslida i llocs dAín,Veo, Sequer, Pamies i Suera el 1242. En una segona etapa (12481276), el rei es preocupà per assentar cristians en les zones on els musulmans shavien aixecat, com ara la Serra dEspadà. Tanmateix, lèxit daquest procés repoblador fou molt escàs i la pràctica consistí en el perdó i el manteniment dels pobladors musulmans. A aquests moments correspon la carta de la Vall dUixó del 1250. La tercera etapa (1276-final del segle XIII) coincideix amb el període posterior a la segona revolta musulmana i amb les darreres repoblacions col·lectives dirigides per la monarquia, on sengloben les capitulacions de rendició i pactes de reassentament als musulmans de la Serra dEslida el 1276 i de Castro i Fondeguilla el 1277. En una fase posterior (segles XIV i XV), les cartes de poblament musulmanes es refereixen també a pactes de rendició i restabliment després de la seua rebel·lió de mitjan segle XIV. Així, apareixen les cartes atorgades per Pere el Cerimoniós el 1365 a la Serra dEslida, Betxí, Vall de Segó, dAlfara, Altura i Gaibiel;Veo, Benitandús,Alcúdia, Xinquer i Aín; i Castro i Fondeguilla. Per últim, en les dues del 1409 el rei Martí I reforma i reuneix en una nova carta de població les anteriors que havien tingut els musulmans de la Serra dEslida, tot extenent-la als del castell de Castro.
Lúltima i definitiva etapa dassentaments de nova població en els dominis del ducat de Sogorb es va produir després de lexpulsió dels moriscos. Lavinentesa seria aprofitada per la casa senyorial per tal destablir en 1612-1613 unes noves condicions que, en lessencial, es mantindrien vigents fins el final del règim senyorial. Aquestes eren, justament, les que estaven en el moment en què es realitzà la visita a les terres de la Serra dEspadà.
La segona part de les pàgines que completen aquesta edició es refereix als dominis senyorials de la casa de Medinaceli que integraven el marquesat de Dénia. Durant el regnat de Jaume I «[...] Dénia quedó gobernada por su justicia, tres jurados y consejo según los fueros de València [...] sin que reconociera otra autoridad superior que la real»;[9]però aquesta situació es va trencar quan Jaume II donà al seu fill, linfant Pere, la senyoria de Dénia el 1323; més tard, el 1355, el rei Pere el Cerimoniós atorgà a Alfons dAragó, fill de linfant Pere de Ribagorça, el títol de comte de Dénia. Posteriorment, en una conjuntura de recuperació del patrimoni reial iniciada per Martí I, el comtat de Dénia va revertir a la casa regnant dAragó; però açò va acabar quan Joan II dAragó retornà a una política on emprava les seues senyories com a moneda de canvi per a obtindre recursos financers o pagar serveis prestats. Així, per un privilegi reial del 8 de març de 1431, sen féu donació a D. Diego Gómez de Sandoval, adelantado mayor de Castilla, tot premiant la seua lleialtat. Aquest és un exemple duna pràctica característica de les dinasties regnants al segle XV: la de la generositat amb els llinatges que els donaven suport, tot promocionant els que més shi distingien amb el lliurament de senyories i títols nobiliaris. Un dels seus fills, Diego Gómez de
En el camí cap al denominat «estat modern», lavanç de la senyorialització coincidí amb lenfortiment del poder reial; la senyoria no constituïa cap obstacle per a la consolidació de lestat, sinó que nera el complement, ja que ajudava a organitzar i controlar el territori. Naturalment, però, la dels senyors no era una classe homogènia. La recomposició del poder senyorial beneficià les grans famílies aristocràtiques, que acumularen terres i títols, alhora que sincrustaven en un aparell estatal cada vegada més desenvolupat. Un dels exemples destacats en seria precisament el llinatge dels Gómez de Sandoval i, més en concret, la figura del cinqué marqués de Dénia, que va estar al capdavant de la monarquia en qualitat de favorit de Felip III, valiment que aprofità per tal dampliar el seu patrimoni amb nous dominis senyorials. A més, es va casar amb Dª. Catalina de la Cerda, filla dels ducs de Medinaceli; i un munt de circumstàncies feren que una de les seues descendents, Dª. Catalina Folch de Cardona i Aragón (esposa del vuité duc de Medinaceli), poguera disposar de tot el patrimoni dels seus pares i, pel seu matrimoni, que quedara tot integrat en la casa de Medinaceli. Amb tot i això, convé recordar que els Sandoval primer i els Medinaceli després gaudiren de jurisdicció plena només sobre una part del marquesat; la raó consisteix en la presència de senyors amb jurisdicció alfonsina en bona part dels pobles que conformaven el referit estat senyorial. Per això, molts municipis del terme general de Dénia (Ondara, Pedreguer, Sagra, Sanet...) soposaren a les preses de possessió dels ducs de Medinaceli. Després de la Guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, el nou rei, Felip V, va reintegrar al marqués de Dénia tots els seus drets, però hi va haver una convivència no exempta de tensions entre els poders senyorial i reial. A Dénia, plaça forta, la jurisdicció reial va estar representada per un governador militar. Els interessos senyorials hi serien defensats, fins 1804, per un governador polític.
EL CONTEXT DE LA VISITA ALS TERRITORIS DE LA CASA DUCAL
Aquesta visita correspon a un moment en què ladministració de la casa de Medinaceli es feia amb molta cura. Com per a altres grans cases nobiliàries dàmbit estatal, la gestió i administració dels seus patrimonis es complicà progressivament. Si en la segona meitat del Sis-cents, via escrivania de comptes, el duc nomenava una persona de confiança perquè «tomara cuentas» al tresorer i administrador general de les rendes dels seus estats valencians, a mitjan segle XVIII shi havien de remetre ja a la comptadoria central dels Medinaceli a Madrid.A grans trets les reformes administratives a què ens referim donen la imatge duna aristocràcia capaç dajustar-se al canvi de les formes de dominació política i de mantenir la seua influència; fins i tot és versemblant que la seua àmplia xarxa de relacions li permetera de neutralitzar els intendents, les audiències i les cancelleries. Com indica Ch.Windler,