Baltasar Venero de Valera:
Visita senyorial a lestat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766)
Edició a cura de Joan Romero i Antoni Grau
2005
fonts històriques valencianes
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Joan Romero i Antoni Grau, 2005
© Daquesta edició: Universitat de València, 2005
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta: Baltasar Venero:
Mapa de lestat de Sogorb (1765), fragment
Fotocomposició i maquetació: Publicacions de la Universitat de València
Realització ePub: produccioneditorial.com
Índex
INTRODUCCIÓ
LA CASA DE MEDINACELI A LANTIC REGNE DE VALÈNCIA
EL CONTEXT DE LA VISITA ALS TERRITORIS DE LA CASA DUCAL
LA VISITA SENYORIAL DE 1765 A LALCAIDIA DESLIDA (SERRA DESPADÀ)
LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA
VISITA GENERAL DE LA VILLA DE FANZARA, LUGARES DE SUERA, VEO, ALCUDIA DE VEO, AÍN Y VILLA DE ESLIDA DEL ESTADO DE SEGORBE
PROVIDENCIA PARA LA VISITA DE LA SIERRA DE ESLIDA
PODERES GENERALES
LLEGADA A FANZARA
PASO A SUERAS
NOTIFICACIÓN AL AYUNTAMIENTO DEL LUGAR DE VEO
PASO AL LUGAR DE ALCUDIA
VISITA DEL LUGAR DE AHÍN
PASO A ESLIDA
PASO A LA VALL DE UXÓ
FANZARA
SUERAS
PERJUICIOS GENERALES QUE SE ADVIERTEN EN TODOS LOS LUGARES DE LA SIERRA DE ESLIDA
LA VISITA SENYORIAL DE 1766 AL MARQUESAT DE DÉNIA 29 DABRIL 30 DE JUNY DE 17662
PROVIDENCIA PARA LA VISITA DE DENIA Y SU MARQUESADO
PODERES GENERALES
PROVIDENCIA SOBRE PASAR A VISITA DE LA VILLA DE XÁBEA
VISITA DEL LUGAR DE BENITACHELL
TRÁNSITO AL VERGEL
PASO A DENIA
Introducció
LA CASA DE MEDINACELI A LANTIC REGNE DE VALÈNCIA
En aquesta acurada edició preparada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el lector trobarà una excel·lent descripció duta a terme a mitjan segle XVIII duna part extensa, i molt significativa alhora, dels dominis senyorials que la casa de Medinaceli havia reunit a lantic Regne de València. En el moment de realitzar-se aquesta visita senyorial (1765-1766), la casa de Medinaceli ocupava el tercer lloc entre les cases senyorials en terres valencianes. Les seues possessions shi trobaven ubicades tant a les comarques septentrionals com a les meridionals, i ocupaven zones interiors i del litoral, tot combinant-shi una majoria de baronies amb lemfiteusi com a únic sistema dexplotació del sòl amb daltres on també apareixien terres franques i alodials.
Des de larribada de la dinastia dels Trastàmara, amb els serveis prestats a la monarquia i una hàbil política matrimonial, la casa de Medinaceli va anar ampliant paulatinament el seu estat senyorial originari, tot escalant altes quotes de poder i incorporant altres cases de diversa consideració. Via agregació de la dAlcalá de los Gazules, shi produí la primera vinculació valenciana, la baronia dAntella. Però va ser el vuité duc, D. Juan Francisco de la Cerda i Enríquez de Ribera (1637-1691), que va arribar a dirigir el govern de la monarquia espanyola en temps de Carles II amb el càrrec de primer ministre, lartífex de la gran ampliació del patrimoni senyorial de la casa de Medinaceli pel seu matrimoni amb Dª. Catalina Antonia Folch de Cardona i Aragón, primogènita i hereva de les cases de Dénia-Lerma, Sogorb-Cardona i Comares. Daquesta manera, com dèiem, a mitjan segle XVIII el duc de Medinaceli ocupava el tercer lloc entre les cases senyorials en terres valencianes darrere dels ducs de Gandia-Benavente i Arcos Elx.[1]El seu successor, Luis Francisco (1660-1711), nové duc de Medinaceli, es convertiria en un dels majors magnats entre els grandes dEspanya. Però per no tenir descendència, va ser lúltim baró de la branca troncal de la casa reial de la Cerda. El va heretar el seu nebot, marqués de Priego i duc de Feria, Nicolás M. Fernández de Córdoba-Figueroa i de la Cerda. Daquesta
[...] manera, en 1711, quedaba incorporada a las casas de Priego-Feria la de mayor alcurnia de todas cuantas componían el espectro nobiliario español, la de Medinaceli. Desde entonces se constituía la familia «Fernández de Córdoba», hasta nuestros días, en eje de las sucesivas casas que en adelante se le agregaran a ésta, bajo la denominación pese al cambio de raza de la casa de Medinaceli.[2]
El primer dels estats senyorials analitzats en aquest estudi és una part significativa del ducat de Sogorb que apareix esmentada en la documentació com a alcaydia o baronia dEslida. El ducat de Sogorb va conéixer des del segle XIII dues etapes de senyorialització: una primera, en poder de la casa reial dAragó-Barcelona, amb prolongació en la casa de Luna entre 1279 i 1410; i una segona, que desembocarà en la de Medinaceli, iniciada amb lentronització dels Trastàmara.[3]Alfons V el Magnànim concedí el 1436 el seu germà, linfant NEnric, el castell i la ciutat de Sogorb, juntament amb les baronies i llocs de la Vall dUixó, Serra dEslida, Paterna, Benaguasil i la Pobla de Vallbona; i amb ells, la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. En morir aquest infant, lesposa dAlfons V incorporà a la Corona el 1445 les poblacions esmentades;[4]però en morir el monarca (1458) i succeir-lo el seu germà Joan II, va restituir el seu nebot Enric (l«infant Fortuna», fill de lanterior senyor de Sogorb) les possessions que Na Maria li havia sostret, tot confirmant la donació de 1436 al seu pare. Lestat de Sogorb fou elevat a ducat el 1475 per privilegi de Ferran el Catòlic, tot recaient el títol de primer duc en la persona de l«infant Fortuna». El 1516 es va produir la unió de les cases de Sogorb i Cardona en virtud de lenllaç matrimonial dels seus respectius hereus; llurs successors serien des daleshores Folch de Cardona. En morir el 1575 sense successió masculina En Francesc Ramon Folch de Cardona, Sogorb va presentar un plet dincorporació a la Corona i,