1.
CARACTERÍSTIQUES GENERALSDE LA RELIGIÓ GREGA. LES FONTS PER AL SEU CONEIXEMENT.LA TRADICIÓ DELS ESTUDIS DES DE LAPERSPECTIVA DE LA FILOLOGIA CLÀSSICA
1.1 Característiques genèriques de la religió grega
La complexitat que presenta la religió grega fa molt difícil doferir-ne una denició acceptable, en primer lloc pel fet que els mateixos grecs ni tan sols varen encunyar un terme o termes que shi referissin amb propietat (Bremmer 1998: 12); en segon lloc, perquè els intents dels moderns es basen en conceptes de gran labilitat que no són dedignes reexos de la realitat, sinó creacions acadèmiques, les denicions de les quals queden obertes a revisió i adaptació (Bremmer 1998: 31). No debades una de les darreres contribucions a lestudi de la religió grega du el títol ben signicatiu de Religions dels grecs antics, en plural (Price 1999). Ben certament, la religió grega ha estat un fenomen històric produït per una sèrie desdeveniments ben diversos, autònom en si mateix i sense continuïtat. La cultura occidental ha tingut diverses vies daccés al coneixement de la religió de la Grècia antiga, però totes elles indirectes: la literatura grega i la inuència que ha exercit sobre les literatures llatina i modernes ocupa el primer lloc, però també cal tenir en compte les dades arqueològiques i iconogràques pictòriques, de vasos, de monedes, etc (Burkert 1985: 4-7).
El risc de limitar lestudi de la religió grega a una única mena de fonts les literàries, sobretot produeix la conseqüència de fer-sen una idea del tot distorsionada. Per diverses raons històriques i culturals, quan pensem en la religió i la mitologia gregues clàssiques les concebem dacord amb lestereotip dels dotze déus olímpics. Tanmateix, un text dAristòtil ens permetrà davançar en la comprensió de què entenien els grecs a propòsit de lessència de la divinitat:
La divinitat segons Aristòtil: Per part dels antics i encara dels més remots sha transmès sota la forma del mite un llegat a les generacions posteriors dacord amb el qual els déus són aquests que shan dit i lessència divina comprèn la natura sencera. La resta, en llenguatge mític, està de fa temps adreçada al convenciment del conjunt de la gent i a la seua utilització amb vistes a les lleis i linterès: diuen que els déus són de forma humana i semblants a alguns dels éssers vius, a més daltres raons del caire daquestes i molt similars a les que acabem de referir, de les quals si prenguéssim, en fer-ne una separació, només la primera part, en el sentit que imaginaven que els déus eren les substàncies primàries, es creuria que shavia parlat en termes divins i que, dacord amb la lògica, havia estat descobert això una vegada i una altra en la mesura de la capacitat de cada art i de cada ciència, i anorreat a cada cop, mentre que aquestes opinions daquells havien estat servades ns a lactualitat com a relíquies. Per consegüent, les opinions dels nostres avantpassats i les dels nostres precedents ens són manifestades només ns a aquest extrem. Allò que es refereix al pensament presenta alguns atzucacs: sembla ser aquest, certament, el més diví dels ens que sens manifesten, però com hagi de ser, si és daquesta naturalesa, presenta certes dicultats: si no pensa res, quina seria la seua dignitat? Ans en té, de dignitat, en la mateixa mesura que sigui digne qui està dormint; si pensa, però un altre ens és el seu sobirà, no és possible que la seua substància sigui pensament, sinó capacitat, ni seria tampoc la substància suprema, puix que la majestat li escau mitjançant lacte de pensar. A més a més, si la seua substància és el pensament o la facultat de pensar, què pensa? I doncs, o es pensa a si mateix o un ésser diferent dell; si pensa un ésser diferent dell, o pensa sempre el mateix o una altra cosa. Aleshores, hi ha alguna diferència o no cap entre pensar quelcom de bo i pensar el que sigui? Certament, estaria fora de lloc que pensés sobre éssers concrets. Per consegüent, és evident que pensa allò que hi ha de més diví i de més excels, i que no canvia: el canvi sesdevé per quelcom pitjor, i quelcom semblant és ja un moviment(Aristòtil, Metafísica 1074b).
La proposta aristotèlica sha de contraposar a la tradició religiosa grega que lEstagirita critica de manera tan radical. Entre ambdues concepcions de la divinitat, la tradicional i la de determinats corrents losòcs, la diferència és tan pregona que no es pot salvar mitjançant cap expedient simplicador o comparatiu. I si lexemple manllevat a Aristòtil ens resulta una crua aporia, passaria alguna cosa semblant si preníem com a punt de partença el concepte de la divinitat segons Heràclit, Èsquil, Tucídides i molts altres autors.
A les pàgines que segueixen mirarem de denir les característiques genèriques de la religió grega tot fent abstracció, tant com ens serà possible, de les diferents èpoques i dels corrents de pensament. Hem daclarir abans que res que la religió grega manca, tanmateix, duna sagrada escriptura, de la mateixa manera que tampoc no va conèixer un caràcter estable, prexat, tradicional, de les pregàries ni de les litúrgies. En tractar-se, a més a més, duna religió no salvíca, a la inversa que lhebrea, la cristiana o la mahometana, tampoc no existeix una literatura religiosa com a tal. Més encara: sha subratllat com la religió grega, a diferència de la romana, per exemple, no testimonia lexistència duna vocabulari especíc ben travat, larquitectura del qual respongui a una organització deliberada, homogènia. Ben al contrari, el lèxic religiós grec conté mancances ben signicatives i no respon a una creació coetània ni a un model especíc. Així, el terme cognat del llatí sanctus, no està documentat abans de Simònides, al segle V aC (frg. 519.9). Podem dir que lúnica codicació digna daquest nom són els poemes homèrics, en els quals tanmateix coexisteixen termes contradictoris que pertanyen a diferents etapes en levolució dels cultes i creences grecs.
Un dels aspectes cabdals de la religió grega es refereix a labsència dels factors personals. Una de les primeres conseqüències daquest fet és que aquesta religió no ofereix una perspectiva salvíca al creient, ni pretén tampoc la salvació de la col·lectivitat com a tal, ni la conversió pacíca o no de la resta de pobles. Hi manquen, doncs, totes les característiques dels credos dorigen oriental que shan estès després de la del món clàssic.
La manca dels factors personals comença per les gures dels déus, en què no hem de veure personalitats denides, sinó funcions i forces concretes que actuen en relació amb la resta.
Déus i deesses no han de ser entesos com a ens individuals: El panteó grec ha estat organitzat en una època del pensament que ignorava loposició entre individu i força natural, que encara no havia elaborat la noció duna mena dexistència purament espiritual, duna dimensió interior de lésser humà. Els déus hel·lènics són poders, no persones. El pensament religiós respon als problemes dorganització i classicació dels poders; distingeix diversos tipus de forces sobrenaturals, amb la seua pròpia dinàmica, la seua forma dacció, els seus dominis, els seus límits; considera el joc complex: jerarquia, equilibri, oposició, complementarietat. No es demana pel seu aspecte personal o no personal. [...] Un poder diví no té una «existència per a si mateix». No té un ésser ultra la xarxa de relacions que el lliga al sistema diví en el seu conjunt (Vernant 1983: 324).