Existia, daltra banda, una religió familiar, més íntima i emotiva. Cada pare de família era un sacerdot a casa seua que dirigia els ritus que feien de mitjancers en moments tan crucials com el naixement, el matrimoni o la mort.
Hi havia a més unes altres fonts despiritualitat, com la que oferien els misteris. Eleusis, els misteris de la qual eren públics, malgrat el poc que en sabem, oferia a tots els lliures dimpuresa, és a dir, als iniciats, molt probablement una analogia consoladora. Si en els misteris es representava de forma dramàtica, com una mort seguida duna resurrecció, el cicle de la vida vegetal, aquest esquema podia ser aplicat també al destí de lànima humana. Encara que els misteris no posseïen un dogma ni imposaven una determinada forma de vida, era una creença general que els iniciats disposaven de certs privilegis en una vida post mortem. Veiem igualment com mitjançant la religió apol·línia dels misteris es va aprofundint en nocions religioses, dantuvi molt materials, com les de puresa, contaminació i ànima. De tot això sabem avui molt més i el lector treurà molt de prot de la lectura dels capítols 5 i 6 daquest llibre.
Profundament emotiu era també el culte dels herois, el naixement i difusió del qual sembla ser relativament tardà. De lafectivitat associada al culte heroic el lector pot fer-se una idea amb la lectura de lÈdip a Colonos de Sòfocles. Una exposició clara dels problemes que el culte a lheroi planteja pot trobar-la el lector interessat al capítol 3.
I no oblida lautor una altra font despiritualitat grega, paral·lela també o suplementària a la religió ciutadana: les anomenades sectes religioses. Un fet que diferencia radicalment la religió grega de lexclusivisme cristià és que aquella es deixava complementar. En no existir un dogma ni un llibre revelat, no resultava estranya lexistència de grups més
o menys organitzats amb idees pròpies sobre la sort de lànima humana. És el que feien els sacerdots òrcs que predicaven un dualisme de la naturalesa humana, molt semblant al del mazdaisme persa o al posterior maniqueisme. La idea era que en lhome es combinaven principis del bé (dionisíacs) i del mal (titànics). En conrear els uns i reprimir els altres, lhome podia obtenir alguna cosa semblant a una «salvació personal»: defugir la roda incessant del naixement i de la mort, del cicle de les reencarnacions i viure en una felicitat eterna. Però també en aquestes idees i pràctiques òrques i pitagòriques, idees com la de puricació i pràctiques rituals hi continuaven sent centrals. És sabut linterès que Plató va mostrar per aquestes idees i com de profundament varen inuir en la seua escatologia.
També sabem per la comèdia grega quants impostors i oportunistes varen trobar un modus vivendi amb la difusió grollera i interessada daquestes doctrines. De tot això trobem explicació satisfactòria al capítol 6, La religió a les èpoques hel·lenística i imperial.
Un tret molt característic de la religió grega és la creença en oracles. Com és sabut, varen existir moltes formes dendevinació a Grècia. Però lendevinació inspirada, segons que es practicava a Dodona o Delfos, va tenir una inuència decisiva en tots els aspectes de la vida grega. La creença que els déus són propers, es preocupen pels homes, envien senyals sobre el futur, suscita una qüestió teològica de primera magnitud: la de la doble motivació dels actes humans. Per incoherent que ens pugui semblar, ja des dHomer trobem la idea que lhome es autònom, encara que els déus mouen els ls de lesdevenir humà. Això sens fa comprensible si considerem el fet que els déus no són indiferents a certs valors. Alguns crims com els de la impuresa o el perjuri els eren especialment odiosos i indefectiblement eren castigats. En general hi ha una tendència creixent a identicar-los com a garants ètics dun sistema cívic i moral. Podríem dir, a la vista de les elucubracions teològiques dels presocràtics, els sostes, Píndar, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, que els déus grecs es varen veure obligats a seguir els mortals en ladquisició dun sentit ètic. La tragèdia grega indica molt bé la direcció del camí recorregut. Nietzsche va percebre molt bé aquesta tendència en identicar la mort de la tragèdia amb la crítica dels vitals, magnícs i irresponsables déus homèrics. I el lector daquest llibre farà bé de meditar el que es diu sobre això a diferents capítols.
Al llarg de lèpoca arcaica els poetes varen reexionar molt sobre els déus tot tractant de cohonestar les gures homèriques amb aquesta tendència ètica que duria a identicar Zeus amb la justícia o Apol.lo amb la puresa ritual i la moralitat. A la base de totes aquestes especulacions hi havia una idea genuïnament grega, per a la qual existeix un terme, hybris, que traduïm per desmesura, orgull o arrogància, però que, en el fons, es basa en el convenciment que la natura avorreix els excessos, per dir-ho amb paraules dAristòtil.
Aquesta noció de mesura es va desplegar, sobretot a lèpoca arcaica, en sistemes més o menys coherents dintervenció divina. A aquestes idees i a daltres de connexes amb elles dedica el professor Redondo pàgines brillants als capítols 3 i 4.
I a mesura que la polis es desintegrava també ho feia la fe en els déus que havien estat, sobretot, els garants de lordre cívic i ciutadà. Apartir del segle IV creix la sensació de desemparança humana davant els avatars de la vida. No ha destranyar que per aquesta causa trobem la tyche, fortuna o atzar, com una deïtat decisiva en la vida humana, una deïtat que, en el fons, implicava una negació dun món governat pels déus. I també a partir del segle IV, encara que aquesta tendència la trobem ja al segle V (pensem en la introducció de la deessa tràcia Bendis o lespectacular expansió del culte dAsclepi), trobem un sincretisme creixent, amb noves divinitats egípcies o orientals que esdevindran dominants cap a les darreries de lantiguitat. Divinitats que també prometien una salvació individual al creient.
I al costat de la religió, la màgia, una pràctica que no soposava a la religió, sinó que molt sovint implicava una teúrgia, un mètode per obligar els déus a actuar en prot del practicant. Els capítols 6 i 8 socupen adequadament daquests aspectes.
I al capítol 6 el professor Redondo aborda lestudi de laparició de noves idees religioses lligades a les noves formes dexercir el poder després de les conquestes dAlexandre: laparició del culte reial i la ideo-logia que shi associa, que presenta el sobirà com a benefactor i benèc o lantròpic. No cal insistir en lèxit que aquestes nocions, tamisades a través de sistemes losòcs, coneixeran en lelaboració de la ideologia imperial romana.
El llibre es completa amb una introducció en què saborden problemes de fonts i mètodes per a lestudi de la religió grega. I es tanca amb dos capítols de gran interès per als no interessats especialment en la religió i la mitologia gregues però sí en el seu reex en la literatura i lart o la tradició mitogràca europea.
En denitiva, un llibre pràctic, ben estructurat en els seus continguts, equilibrat en el seu tractament, amb amplíssimes referències bibliogràques, ple de suggestions i dobservacions de detall, que enriqueixen la seua arquitectura. El profà o lestudiant hi trobaran una magníca introducció a la religió i la mitologia gregues; lespecialista, una valuosa informació i un complet estat de la qüestió.
ANTONIO MELERO BELLIDO
Catedràtic de Filologia Grega