Però com els antics deu diputats administradors, des del principi de la visita reial van observar la tendència a la renovació de les coses, van començar per no reconéixer el visitador, negant-se a presentar-se quan sels cridava a Junta, alhora que sostreien els papers, documents, diners i arques que tenien corresponents a la Confraria dÒrfenes a Maridar. Fins llavors el mateix protocol particular de lHospital contenia les escriptures de nomenament dòrfenes, la comptabilitat tenia en lHospital els seus llibres dentrades i eixides, en aquest establiment existia larca de cabals i els administradors de la Confraria dÒrfenes eren els administradors de lHospital General.
Quan el visitador reial es va adonar de la sostracció que els antics diputats estaven fent de larxiu i administració de les Òrfenes, va estendre un auto manant-los que en vuit dies tornaren a lHospital tots els papers, diners, etc., la qual cosa va ser notificada immediatament a tots. Aquests van respondre que lHospital no tenia res a veure amb ladministració de la Confraria dÒrfenes a Maridar, perquè formava cos a banda i separat. El visitador reial hauria seguit la seua constant reclamació, però els antics deu diputats de lHospital, que ja llavors formaven una altra vegada la Confraria dÒrfenes aïllada de lHospital, van acudir a la Real Cambra queixant-se de la forma de procedir del Sr. Majoral; com a consequència de la qual la Cambra de Castella en 1781 va escriure al visitador reial prevenint-li no fera cap novetat amb la Confraria dÒrfenes a Maridar.
La Llei de Beneficència i el seu Reglament de 1852 van ser els textos legals bàsics que van configurar definitivament el sistema de beneficència espanyol, per la qual cosa a la Confraria dÒrfenes a Maridar, com a beneficència privada o particular, se li va reconéixer la seua autonomia. Daltra banda, la desamortització de 1855 va decretar la venda dels béns immobiliaris, censos i foros pertanyents també a les confraries. El tractament que la llei desamortitzadora oferia al producte íntegre de la venda dels béns de la beneficència, era la seua inversió en títols del deute públic consolidats al 3% per a convertir-los en inscripcions intransferibles a favor dels establiments que els perderen. Per tant, la Confraria va quedar sense fons en metàl·lic, la qual cosa va produir el descens de les dotacions.
A partir de 1961, en què limport es va fixar en 1.000 pessetes, les concessions dajudes van descendir a unes 3 a lany. En 1981, veient la inactivitat de la confraria, que no havia entregat una sola orfanía des de feia anys, ni retut comptes, ni reunides Juntes, ni nomenaments per defuncions, es va acordar en Junta la continuació de la confraria i traslladar larxiu al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats. Des de 2011 larxiu de la Confraria dÒrfenes a Maridar es troba dipositat en lArxiu de la Catedral de València.
Recentment, en 2016, la Confraria ha tornat a ser activada, perquè des de feia prous anys no se nhavien renovat els càrrecs. Realitzat el nomenament dels 6 confrares que faltaven per a completar els deu necessaris, que segons costum de la Confraria procedeixen de famílies els avantpassats de les quals han pertangut a la mateixa, va ser elegit com a president Alfonso García-Menacho Osset, baró de Llaurí. La seua finalitat, dacord amb els Estatuts, és entregar una petita ajuda econòmica a algun convent femení que tinga joves novícies formant-se per a la seua professió religiosa.28
CONFECCIÓ I CONTINGUT DEL CAPBREU
Desconeixem en quina data va començar la Confraria a controlar el cobrament dels censos, però sí que sabem que existia un llibre en pergamí que ja en 1399 estava vell i es va decidir copiar-ho en un altre, també de pergamí, «perquè totstemps se trobàs la hordenació de la confraria e tots los sensalls que ella ha ne per temps haurà», és a dir, eixe llibre, el més important de la confraria, contenia, com a memòria de la mateixa, les ordenances de la seua institució i els censals. El mateix any, la confraria prenia consciència de la necessitat duna bona gestió administrativa amb linici duna sèrie de llibres (de comptes i de dotacions dòrfenes) que es van guardar en el que constituiria el seu arxiu, que es va anar incrementant al llarg del temps.
El dia 30 de març de lany 1399, festivitat de Pasqua de Resurrecció, Pere Johan, ciutadà de València, va ser elegit com a majordom de l«Almoyna dÒrfenes a Maridar» pels nou confrares per a un mandat anual, com era costum des de la fundació.
Havien passat poc més de cent anys des de la institució de la Confraria, tot el segle XIV, i les possessions que pagaven cens a lalmoina havien anat canviant de censataris. Daltra banda, «vigentes guerras, mortalitates et pressuras patrie»29 van fer que algunes possessions quedaren desertes i desemparades i en molts casos fins i tot se nignorava el propietari. Per tot això es va creure necessari saber quines possessions emfitèutiques existien, quins emfiteutes les posseïen, a quina suma o quantitat de diners ascendien els censos, en quines festivitats o en quin temps es pagaven, amb quines possessions limitaven i en quins llocs o termes estaven situades.
Per aquest motiu els confrares van acordar que es fera un capbreu de tots els censos que posseïa la Confraria en la ciutat i horta de València on sanotara el que confessara i manifestara cada propietari i que es fera instrument públic «ad conservacionem iuris dicte laudabilis elemosine et habendum memoriam in futurum». A continuació tots aquestos censos es copiarien en un llibre que sanomenaria cappatró censualium de dita almoyna o confraria, en el que al principi de cada pàgina sescriuria el nom dels que manifestaven i reconeixien una possessió, amb els seus límits, quantitats censuals i festivitats en què es pagaven, i sanirien anotant les causes i els canvis dun a un altre que successivament es produïren.
Per a realitzar aquest treball el majordom Pere Johan va constituir procurador seu i de la dita Confraria de les Òrfenes a Ferrer Calvera, ciutadà de València, que tindria com a missió demanar, exigir, admetre i acceptar en nom seu i en el de la Confraria les dites manifestacions i confessions. El document de procuració es va fer el 8 dabril de 1399 davant de Francesc de Monçó, notari públic de València i escrivà de lalmoina, el qual a petició del procurador va estar present en cada declaració amb la presència, a més de dos testimonis. Als pocs dies, l11 dagost, siniciava la tasca de capbrevar començant per aquells censos que es pagaven en Pasqua i continuant per les altres festes, tasca que va concloure el 9 de febrer de 1400, arribant a un total de 330 censos, que van suposar per a la confraria uns ingressos fixos de 248 lliures, 11 sous i 3 diners.
El dit treball30 es va materialitzar en un instrument públic «in viginti peciis pergameneis iunctis et sutis cum eneis seu lenquis de pergameneo»,31 escrit per Francesc de Monçó, pel qual va cobrar 10 lliures,32 i el procurador Ferrer Calvera va cobrar 20 florins.33
El llibre cappatró va costar 126 sous i 6 diners,34 compresos en aquesta despesa cinc dotzenes i mitja de pergamins, més el treball de rasurar-los, enquadernar el llibre, escriure la lletra formada, il·luminar-ho i la pell de lenquadernació.35 Lany següent es van comprar dos pergamins més de cabrit, per sis sous que, una vegada rasurats, van servir per a copiar les ordenances del capítol celebrat en el convent de Sant Agustí en 1399.36