La vespra de Pasqua de 1470, que va ser el 21 dabril, sent majordom Joan Gomis, es va acordar en una reunió celebrada en lesglésia de Santa Caterina, anomenar procurador de la confraria a Francesc Vidal, apotecari, per a cobrar les pensions dels censos i intervindre en una nova cabrevació. El nomenament es va fer davant dAntoni Alegret,37 notari públic i escrivà de la confraria. Uns mesos després, el 9 de juliol, el mateix notari redactava el poder donat per Pere Bou, majordom, a Joan Perilles, notari, en el que ho constituïa «in iudicem dictarum Orfanarum, videlicet ad instandum, rogandum et requirendum quod fiant confessiones per detentores et possesores rerum emphiteoticalium».38 Dita cabrevació va quedar arreplega en el Capbreu que ara editem, en el qual van intervindre les següents persones, a les quals el procurador Francí Vidal va remunerar pels seus treballs: Joan Perilles, «jutge en lo cabrevar», va cobrar 100 sous en 1473;39 Pere Ballester, notari públic de València, que va dur a terme la cabrevación i al peu de cada cens copiat va afegir la seua subscripció, va cobrar 30 lliures pel seu treball realitzat en diferents dies, que «foren per port del cabrevar»;40 Joan Ferrer, escrivà, «per scriure lo dit cabreu», va cobrar 6 lliures, 1 sou i 1 diner.41 Es van comprar 82 pergamins a 14 diners la peça i es van pagar 4 diners per rasurar cada u,42 encara que també es van reutilitzar, rasurant-los, els fulls dun llibre que hi havia en la caixa. Joan Uguet va cobrar 2 lliures i 7 sous per enquadernar el llibre;43 lil·luminador Miquel Adzuara44 va cobrar una bestreta de 30 sous per les inicials filigranades i embotides que poden veures en labecedari del principi del llibre i al llarg del mateix al començament de cada cens.45 A Pere Crespí el Jove, pertanyent a tota una família dil·luminadors, li van encarregar la il·luminació de la rúbrica i va cobrar 18 sous.46
El Capbreu va començar a copiar-se el dilluns 9 de juliol de 1470, continuant els dies 10 a 14, 16 a 20, 23 i 24, 27 i 28, 30 i 31, 1 i 9 dagost i 10 doctubre, encara que es van afegir censos de manera excepcional en 1480, 1486, 1499 i 1500. La llista sinicia amb els censos, el pagament dels quals es feia efectiu en la festa de Pasqua de Resurrecció (festa variable cada any) (16 censos) i segueixen les altres festes de lany com són sant Marc (25 dabril) (1), Pasqua de Cinquagèsima (cinquanta dies després de la Pasqua de Resurrecció) (4), sant Joan (24 de juny) (constitueixen la immensa majoria, 106), Santa Maria dagost (15 dagost) (15), sant Miquel (29 de setembre) (46), Tots Sants (1 de novembre) (21), sant Andreu apòstol (30 de novembre) (4), Nadal (25 de desembre) (57), sant Vicent màrtir (22 de gener) (6), santa Maria de febrer (2 de febrer) (2), Santa Maria de març (25 de març) (3) i Carnestoltes (festa variable de lany, anterior al dimecres de cendra) (1). Ja no apareix en aquest llibre la festa de sant Nicolau com anteriorment en el Capbreu de 1399.
Segons el que acabem dexposar, les festes més tradicionals per al pagament dels censos són sant Joan i Nadal (de vegades en dos pagues iguals, una en cada festa), seguides de sant Miquel i Tots Sants. La quantia econòmica del cens solia ser de 9, 7, 18 o 14 sous, encara que també hi ha alguns més elevats, de més de 100 sous, i la quantitat està expressada en sous i diners.
Cada cens està copiat en la part recta del full de pergamí. Cada festa sinicia amb el seu nom en valencià en el marge superior, en lletres roges afegides posteriorment pel rubricador, ja que està escrita a un costat i a laltre de la data que ocupa dos línies en el centre mateix del marge superior. La data en què es va fer la cabrevació sinicia en llatí amb la paraula die a qui segueix el dia de la setmana, el dia del mes en números romans, el mes i lany també en romans expressat pel sistema de la Nativitat («anno a Nativitate Domini»). Si la data és la mateixa per al següent o següents censos sindica per mitjà de la frase «dicta die», «dictis die et anno», «prepredictis die et anno», «iamdictis die et anno», «sepedictis die et anno», «eisdem die et anno» o «eodem die»; quan canvia el dia, però es manté lany la frase canvia «a anno predicto» o «anno iamdicto».
Comença el formulari del cens, escrit en valencià en un sol bloc, amb una notificació («sia manifest que»), continua el procediment que es va a seguir davant del notari de València, Joan Perilles, jutge de la confraria nomenat pel majordom Pere Bou per a dur a terme la cabrevació. Segueix el nom del censatari, del qual dóna el nom, cognom, ofici o càrrec i condició de ciutadà; si aquest és una dona, nindica el nom i diu de qui era muller i lofici del marit. Per mitjà de la intervenció de Francí Vidal, apotecari, síndic o procurador de la confraria, que insta la persona, aquesta «dix e confessa» la propietat (cases o terres) per la qual es paga el cens, on està situada (parròquia de la ciutat i carrer, si és una casa, o terme o partida de lhorta de València, si és una casa, alqueria o terres), que està «sots directa senyoria dels dites Òrfenes», amb qui limita la propietat, donant el nom i ofici del veí o nom dels carrers amb què limita. Segueix la indicació de lobligació que té de pagar anualment en una festa determinada una quantitat en sous i diners, expressada en lletres, que després apareixerà en números romans al costat, en el marge dret del foli. Igualment, el censatari assumeix el dret de lluïsme i fadiga i qualsevol altre dret emfitèutic segons indiquen els furs de València.
De tot això el procurador requereix que es faça carta pública i el jutge mana que li siga lliurada. Acaba amb la fórmula de la datació, que com ja ha aparegut al principi, ara només sescriu la frase «açò fon fet en lo dessús dits dia e any», canviant el lloc on sha produït la declaració de la propietat, majoritàriament a València o en alguna casa del camí de Quart o de Morvedre, en una alqueria, en un molí, en un lloc de lhorta pròxim a València, en una partida de lhorta o en una població pròxima a València (Paterna, Burjassot, Benimàmet, Borbotó, Alboraia, Benimaclet, Russafa, Patraix, Alfafar o Benetússer).
En línia a banda i centrat en el foli sanoten els testimonis, sempre dos, amb el seu nom, cognom, ofici o càrrec i si són veïns o habitants a València o en una altra població.
Després dun altre espai en blanc, apareix el signe del notari Pere Ballester i la fórmula de la claudatio notarial, que sacompanya de la seua qualificació professional («auctoritate regia notarii publici Valencie ac per totam terram et dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum») i declaració que ell ha fet escriure i ha tancat el document («qui predictis interfui eaque scribi feci clausique loco, die et anno prefixis»).
A partir dací es van anotant en diferents dates fins a 1651, i excepcionalment en 1726, els diferents moviments que ha patit la propietat por herències o vendes (llicència donada pel majordom per a carregar censal, lloació de venda, imposició de censal, etc.), assentant sempre la data en què es fa la lloació de la venda, nom del majordom que va concedir la llicència per a la lloació, nom, cognom i ofici o càrrec del comprador i del venedor, preu de la venda i nom del notari que va rebre lacte.47