A nals del segle XIX i principis del XX dotzenes dafricans, americans i asiàtics arriben a les platges dEuropa. Es tracta dautèntiques mostres humanes, ambaixadors de lexotisme a través dels quals es jutgen els atributs de cultures remotes. En el cas dels pigmeus allò que sorprèn és el nivell del debat. La dicotomia no és tant la de civilització/salvatgisme, com la dhumanitat/animalitat. Itàlia va ser el país més propens a importar pigmeus. En un primer cas lindividu en qüestió va acabar de corneta a les tropes colonials. En un altre, una dona, la veiem exercint de serventa. Però sense cap mena de dubtes van ser Tebo i Chairallah, dos joves akkes, els que van patir un examen més intens. Sallotjaven a Verona, a la residència del comte Miniscalchi-Erizzo, i lantropòleg francès Quatrefages es va interessar vivament pel comportament de la parella. En el Congrés Internacional de Ciències Geogràques de 1877 va exposar les seves observacions.
Tebo és més afectuós i aplicat en els seus deures, i la seva conducta ha estat sempre excel·lent. Chairallah, més intel·ligent, ha manifestat alguns instints dodi i venjança. Tanmateix, mai no shan barallat i sestimen amb autèntic amor fraternal. Els dos han oblidat la seva llengua materna, i gairebé del tot làrab. Parlen litalià a la perfecció, tot i que al principi van haver de vèncer una gran dicultat per pronunciar paraules amb doble z com bellezza o carezza. En les seves classes shan mostrat superiors als seus companys europeus de 12 anys. Les notes dels seus professors proven el bon resultat dels seus exàmens de composició, aritmètica i anàlisi gramatical. Tebo toca el piano amb molt sentiment i precisió dues peces dalguna dicultat, i les seves cartes estan redactades amb gràcia singular. Han estat batejats i manifesten certa devoció. Però el seu confessor no té gaire conança en les seves conviccions.
I conclou:
En resum, tot i la seva petita estatura, els braços excessivament llargs i unes cametes curtes, són autèntics homes, i els que havien volgut trobar semimicos sequivocaven completament.
Els pigmeus importats van seguir un circuit quasi idèntic. En primera instància causen expectació; immediatament després generen un debat incert; per sels abandona en la perifèria social. El cas més extrem i paradigmàtic va succeir als Estats Units. Els americans eren més pragmàtics, o potser havien llegit menys els clàssics. El fet és que van sentir molt poc respecte per tots aquells «mites vivents», i el primer pigmeu que va trepitjar el país va ser tractat com un rar espècimen. No fem servir cap gura retòrica: el van car directament al zoològic de Nova York. El 1906 la premsa de Nova York ho anunciava en els termes següents:
Pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 4 peus i 11 polzades.
Pes, 103 lliures.
Portat del riu Kasai, Estat Lliure del Congo, Àfrica central,pel Dr. Samuel Verner.
Sexhibeix cada tarda durant el mes de setembre
Algunes veus crítiques van aconseguir treure Ota Benga del zoo, que va ser acollit amb certa benvolença per religiosos locals. Però el seu destí seria molt trist. No va poder adaptar-se a Amèrica, i tot i les seves esperances mai no va poder tornar a Àfrica. El 1916 Ota es va suïcidar dun tret al cor.
PIGMEUS: EL MIRALL AMPLIFICADOR
Vist amb perspectiva, els drames personals associats a la qüestió pigmea ens resulten commovedors. Podem deduir la qualitat literària de trajectes que comencen a la selva africana i acaben al servei dun aristòcrata europeu, en lexèrcit italià amb una corneta entre les mans, o ns i tot en el zoo de Nova York. Però aquesta barreja daventures, i desventures, no va ser patrimoni exclusiu dels pigmeus. Alguns occidentals van fer el camí invers. I al segle XX succeeix alguna cosa de semblant al que ja van patir els clàssics. A lèpoca antiga els pigmeus eren un poble que se situava més enllà de qualsevol horitzó geogràc. Labsència de referències creava un buit que podia suplir-se amb qualsevol idea més o menys fabulosa. En el segle XX la distància física és substituïda per la cultural. Els pigmeus serigeixen en el prototip de la societat exòtica, absolutament aliena a les pautes culturals dOccident. Letnògraf modern ha dafrontar i descriure un món que no admet simetries ni paral·lelismes amb el seu. Però realment és així? O potser el bagatge cultural de lobservador interfereix, i ns i tot simposa, al dels observats?
El gran especialista en pigmeus de la primera meitat del segle va ser, sens dubte, Paul Schebesta. A ell li devem les primeres monograes detallades sobre els pigmeus mbutis. Però a Schebesta el movia alguna cosa més que un simple estudi etnogràc. En una patètica carta escrita a Europa conclou que, per desgràcia, creu que ha trobat «un poble sense Déu». Allò sorprenent és que Schebesta no admet les seves pròpies conclusions. Continua investigant amb un zel extraordinari, ns que troba lleus indicis que els pigmeus tenen creences religioses, i a més de perl monoteista. Poc després les proves es conrmen: entre les cançons dels mbutis apareix un terme que indubtablement es refereix a un déu suprem. Satisfet per , el nostre etnògraf torna a Europa per escriure les seves troballes en el camp de lantropologia religiosa.
Temps després se sabria que el terme que Schebesta havia confós amb la paraula Déu no era res més que un subjuntiu bantu, que en el dialecte local signicava «tornem tranquil·lament a casa». Era molt probable, perquè la cançó descrita per Schebesta era el dunes dones mbutis que es dirigien a les seves cabanes després duna jornada al bosc. Schebesta havia estat alumne de Wilhelm Schmidt, per a qui lestudi dels pigmeus constituïa «un dels més importants i urgents problemes de letnologia i lantropologia». Lobra principal de Schmidt va ser Lorigen de la idea de Déu. I Schebesta, a més dhistoriador, era sacerdot. Tot plegat fa pensar que no eren els pigmeus els que buscaven Déu en el cor de les tenebres africanes, sinó més aviat Schmidt i Schebesta.
Dalguna forma, doncs, els individus que observen els pigmeus tendeixen a projectar-hi els seus anhels i frustracions. Els pigmeus es converteixen en una mena de gegantina lent daugment. Però si aquesta lent projectava els desitjos cap a fora, també podia amplicar les frustracions. En alguns casos ns a límits realment perillosos.
En la dècada dels anys trenta apareix un personatge singular: Patrick Putnam. Nord-americà desplaçat al Congo belga en qualitat dagent sanitari, Putnam va sentir una irresistible atracció pels pigmeus mbutis i acabaria residint entre ells. Putnam admirava lobra de Schebesta. I la seva ambició secreta era escriure un llibre dantropologia que es convertís en lobra denitiva sobre el tema pigmeu. Es va instal·lar al centre de la selva de lIturi amb la seva dona, en un deliciós paratge que va acabar sent batejat com Camp Putnam. Lantic agent sanitari aviat es va convertir en una mena de reietó local. Pigmeus i no pigmeus freqüentaven lestabliment. Fins aquell moment ningú no havia mantingut un contacte tan intens i perllongat amb els pigmeus com Putnam. En les dècades següents la parella va rebre moltes visites de lexterior. Tots coincidien a descriure el Camp Putnam com lexpressió més aproximada al paradís terrenal. No ho era.
Tot i que Putnam volia equiparar-se a un Schebesta, seria més apropiat comparar-lo amb un altre personatge que ja hem vist, Georg Schweinfürth. Putnam i Schweinfürth van ser dues gures antipòdiques. Lalemany va estar molt poc temps amb els pigmeus, però va escriure un llibre inoblidable. El nord-americà va residir vint-i-dos anys entre ells, però no va escriure res. Entre els talents de Putnam, simplement, no shi trobava la facilitat literària. Consumit per una malaltia atroç, en algun moment va comprendre que el seu llibre mai no arribaria a existir. I encara pitjor: començaven a existir llibres de terceres persones que escrivien... sobre ell!