Finalment lalemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de lexplorador. La reacció daquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació dun mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega lexplorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment lakka no sentia el menor interès per linterrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».
Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i ns i tot els altres akkes presents, lhan convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat daquest akka a canvi dun gos.
I ara un breu parèntesi. El rei Munza devia pensar que el seu hoste estava boig. Els gossos eren animals raríssims, i en canvi els akkes només tenien valor com a grup tributari. Per a la perplexitat del rei bantu, tots els blancs que va conèixer els anys següents exploradors que periòdicament visitaven la regió mostraven un interès superlatiu pels akkes més vulgars. Segurament Munza no va entendre mai el retorçat afany dels blancs pels seus nans. Però ja que volien adquirir-los, els «regalava» a un bon preu, que incloïa gossos, vaques, mules i daltres tresors. Va ser així com en les dècades següents alguns individus akkes van arribar a les latituds europees.
En qualsevol cas, Schweinfürth i Munza van fer un negoci molt fructuós per a ambdues parts. El principal interessat o sigui, lakka tenia una altra perspectiva de la qüestió:
La túnica de seda que li vaig regalar, per esplèndida que fos, no apagava el terror del meu akka. Els mombutús no fan comerç desclaus; i és raríssim que regalin presoners de guerra. Per què mhaurien dhaver regalat una criatura humana si no era per a la meva cuina? Només el van tranquillitzar els dolços. Li donàvem el bo i millor del país i alguns dies daquest règim van fer que oblidés els seus terrors i va ser tan feliç com un príncep. Estava a punt de complir 17 anys; es deia Nsevué. Mai no va superar lalçada de 1,34 centímetres. Tots els akkes que he vist tenien poca barba i el cabell curt, el cap gran i sense proporció, amb el coll prim i dèbil que el sosté. La forma de les espatlles difereix singularment del que és habitual entre els negres, la qual cosa sens dubte té per causa el desenvolupament anormal dels omòplats. Els braços són llargs. El pit, deprimit i estret a la part superior, es dilata ns un enorme ventre que fa que els akkes semblin nens egipcis o àrabs. El seu estil de caminar és de difícil classicació; una mena de balanceig acompanyat de sobresalts, que es propaga a tots els membres. Nsevué no podia dur mai un plat sense abocar bona part del seu contingut. En canvi, les mans són notablement delicades, tot i que no són tan nes com les de les heroïnes de novel·la.
En lúltima etapa del seu viatge Schweinfürth arriba al port dAlexandria. Lexpedició ha superat tots els obstacles, inclosos uns quants atacs armats. Lexplorador es prepara per a tornar a Europa amb un akka viu i un conjunt impressionant de mapes, dibuixos, art africà, mostres botàniques i fauna exòtica, bagatge habitual en els exploradors vuitcentistes. Mentre espera el moment dembarcar-se cap a Europa ho diposita tot, absolutament tot, en el magatzem més segur dAlexandria. I tot, absolutament tot, desapareix en un dels més tràgics incendis que pugui recordar la història de les aventures geogràques. La desesperació de Schweinfürth és comprensible. Pot existir alguna desgràcia superior per a un explorador abnegat? La resposta és armativa. Tot referint-se a Nsevué, Schweinfürth escriu:
Jo volia dur-lo a Europa sa i estalvi; però malgrat tota la meva sol·licitud, va morir duna disenteria rebel, més aviat causada per la seva incurable golafreria que pel canvi de clima i de costums.
O sigui, que Nsevué es va fer un fart de dolços ns que una diarrea fulminant sel va endur a la tomba. Si ens atenem als fets objectius, Schweinfürth torna a Europa amb les mans buides. No té cap prova. No té res. Què fa? Escriu un llibre.
En el cor dÀfrica apareix el 1874 i immediatament es converteix en un best-seller. El judici de la comunitat cientíca va ser entusiasta: contra tots els pronòstics, contra cent anys dactitud racionalista, els pigmeus existien. Homer tenia raó.
Sense proves ni documents que lavalessin haurem de concloure que els mèrits de Georg Schweinfürth eren purament literaris. Schweinfürth va ser un gran escriptor. En el cor dÀfrica és un llibre que avui en dia manté intacta la seva capacitat emotiva. I contra qualsevol metodologia, simplement va ser cregut. Aquells versos erràtics dHomer; aquelles rotundes armacions dAristòtil; tot allò, ara, sacceptava per activa o per passiva: els pigmeus vivien en el centre dÀfrica, els akkes eren els pigmeus dHomer.
Du Chaillu va arribar abans. Però Du Chaillu, que no tenia la formació clàssica de lalemany, mai parla dHomer, Heròdot o Aristòtil. En canvi, Schweinfürth sempre té al seu abast la referència erudita. El seu mèrit va consistir a connectar una realitat etnogràca els akkes amb un passat literari els pigmeus homèrics. Evidentment és una associació que no resisteix la menor crítica cientíca. Però va tenir la fortuna que el moment fos propici per acollir el meravellós.
El 1871 el també alemany Heinrich Schliemann havia començat unes excavacions que tenien per objectiu localitzar les runes de Troia. Es creia que Schliemann era un visionari, un excèntric que llegia literalment el text de la Ilíada. Amb sorpresa universal, es va demostrar que larqueòleg tenia raó. Era irrefutable: la Troia homèrica existia. La difusió dEn el cor dÀfrica va coincidir amb lèxit del seu compatriota, ergo els akkes de Schweinfürth eren els pigmeus homèrics. En altres paraules: el món cientíc va acceptar les tesis de Schweinfürth precisament perquè eren les més fantàstiques que podien enunciar-se. Va tenir ressons exaltats. El 1891 el francès Paul Monceaux va fer un resum de la qüestió en un vehement article. Segons Monceaux, durant massa temps shavien denigrat els textos clàssics com un conjunt líric sense valor històric. «Els nostres viatgers i geògrafs no han fet res més que reprendre, precisar i complementar lobra dels grans doctors grecs». I amb una alegria sorprenent ponticava:
Els petits negres de lÀfrica equatorial encara fan, avui en dia, una guerra acarnissada contra els grans ocells aquàtics que destrueixen les seves plantacions de plàtans i blat de moro. La lluita dels antics pigmeus contra les grues no és una invenció dels poetes.
Tot plegat ens du a qüestionar les relacions entre ciència i narrativa. En el segle següent les realitats etnogràques seran molt més ben descrites. Però el «mite» pigmeu seguirà inuint en Occident, per bé que des daltres perspectives.
ENTRE LA FASCINACIÓ I LA DENIGRACIÓ
Immediatament després de la primera onada dexploradors que sinternen ns al centre dÀfrica apareix un fenomen invers. Ens referim a larribada, més aviat erràtica i puntual, de pigmeus que són literalment abduïts pels agents de lavantguarda colonitzadora.
A nals del segle XIX i principis del XX dotzenes dafricans, americans i asiàtics arriben a les platges dEuropa. Es tracta dautèntiques mostres humanes, ambaixadors de lexotisme a través dels quals es jutgen els atributs de cultures remotes. En el cas dels pigmeus allò que sorprèn és el nivell del debat. La dicotomia no és tant la de civilització/salvatgisme, com la dhumanitat/animalitat. Itàlia va ser el país més propens a importar pigmeus. En un primer cas lindividu en qüestió va acabar de corneta a les tropes colonials. En un altre, una dona, la veiem exercint de serventa. Però sense cap mena de dubtes van ser Tebo i Chairallah, dos joves akkes, els que van patir un examen més intens. Sallotjaven a Verona, a la residència del comte Miniscalchi-Erizzo, i lantropòleg francès Quatrefages es va interessar vivament pel comportament de la parella. En el Congrés Internacional de Ciències Geogràques de 1877 va exposar les seves observacions.