El treball de camp etnogràc és una pràctica essencialment violenta. El bon antropòleg vol saber-ho tot de la societat que estudia. Una inclinació que, en una
o altra mesura, obliga a indagar en terrenys fangosos. Ningú no vol mostrar-se públicament en la seva totalitat, ni les societats ni els individus. I Patrick Putnam no era una excepció. De sobte, la imatge que shavia creat dell mateix com un savi paternal, molt més a prop de lobjecte destudi que els antropòlegs de saló, sensorrava. Perquè hi havia una altra imatge possible de Putnam: col·laborador indirecte del colonialisme, dèspota dun regne microscòpic que havia fundat a la selva, propietari dun harem que incloïa dones pigmees i no pigmees. Segons la seva esposa, «va convertir la meva vida en un infern».
Els últims anys de Putnam van estar presidits per la demència. Atrapat per les seves pròpies limitacions, el pulcre mirall que havia volgut aplicar als seus pigmeus revertia sobre la seva pròpia persona. En un dels cada cop més freqüents atacs de bogeria o de lucidesa, segons com es miri va llençar barranc avall la seva màquina descriure. Tot un símbol. Havia arribat al Congo per desxifrar la vida dels pigmeus i va acabar desxifrant la seva. Per desgràcia, la resposta era horrorosa. En una nota redactada poc abans de morir es descrivia en termes apocalíptics: «Espantós! Desgraciat! Positivament estèril!»
Patrick Putnam va fer un judici massa sever de Patrick Putnam. La seva vida va ser la duna baula gens menyspreable en la cadena de relleus que era, i és, la investigació antropològica al bosc de lIturi. Va succeir Schebesta havia arribat al Congo poc després que Schebesta se nanés, amb qui va mantenir una breu relació epistolar i va precedir Colin Turnbull. Sense lhospitalitat que li va dedicar Putnam, a Turnbull li hauria resultat molt difícil treballar a la zona.
Avui en dia Colin Turnbull continua sent un gegant en el camp de lantropologia en general i mbuti en particular. El seu principal llibre sobre els pigmeus va aparèixer el 1961. El poble de la selva va ser un èxit comercial que va desbordar les fronteres antropològiques. La personalitat més notable dEl poble de la selvaés Kenge, el seu informant predilecte. Un individu absolutament lliure que el guiaria durant tot el seu treball de camp. En una ocasió, Turnbull desperta a mitja nit i sadona que Kenge balla en una clariana del bosc. Turnbull li pregunta per què balla sol. «Sol? No ballo sol», li contesta Kenge, «estic ballant amb la selva i amb la lluna».
Els pigmeus de Turnbull estan més a prop de Rousseau que dHomer. Aquest new age avant la lettre, si sens permet lal·leació de barbarismes, ens retrata una societat idíl·lica, en simbiosi amb la naturalesa i al marge de les passions terrenals. Un lloc on la maldat, simplement, no té cabuda. Les descripcions etnogràques de Turnbull són duna bellesa inigualable. El problema és lexcés de bellesa. No existeixen societats perfectes. No existeixen societats sense conicte. Podem preguntar-nos, una altra vegada, si Turnbull projectava els seus desitjos dun món romàntic i harmoniós en els pigmeus de lIturi. És molt possible que així fos.
Turnbull era ll dun sacerdot de lesglésia presbiteriana escocesa. Durant la seva joventut va manifestar un caràcter rebel que el va dur a condemnar el puritanisme conservador de la societat britànica. Va buscar insaciablement realitats alternatives i, de fet, el seu primer treball a lIturi va ser precedit per una estada a lÍndia, on va conviure amb el guru Sri Anandamayi Ma. Aquest li va transmetre un mantra: satyam, sivam, sundarm (veritat, bondat, bellesa). Turnbull repetia el seu mantra fonètic, ns que va trobar el seu mantra social.
Entre els mbutis no hi havia paraules que denissin conceptes com sexualitat o homosexualitat. Els prejudicis occidentals que discriminen certes opcions sexuals no tenien cap sentit per als mbutis. Turnbull va poder viure una relació perfectament lliure amb Kenge. Enmig duna naturalesa exuberant, ambdós amants van mantenir una passió feliç que per al britànic no tenia precedents. El pas següent ens du a un esquema que ja coneixem: Schebesta va trobar Déu entre els mbutis, i Turnbull el paradís.
Lequació sacaba de resoldre si examinem un altre dels llibres de Turnbull. El poble de les muntanyes manté una tesi exactament oposada a la dEl poble de la selva. Els iks, protagonistes del llibre, són percebuts com un grapat degoistes individualistes, corruptes i malèvols. En les seves relacions personals només els importa el beneci econòmic, encara que aquest saconsegueixi esclafant els seus mateixos veïns. La desestructuració familiar i social dels iks contrasta vivament amb el paisatge feliç dels pigmeus mbutis. Turnbull va arribar a lextrem de proposar al Govern de Kampala... que dispersés els iks entre els altres pobles dUganda! Als iks, que es van assabentar del contingut del llibre, no els va fer massa gràcia. Com van dir a un altre antropòleg «si torna per aquí farem que es mengi la seva merda». No els faltaven motius per al ressentiment. En els iks Turnbull va voler veure una rèplica dels valors de la societat occidental que ell tant va condemnar. Si el mirall de Turnbull reectia en els mbutis el seu cel particular, en els iks samplicava el seu infern.
Bibliograa bàsica
DENSLOW, J. S. i C. PADOCH (eds.) (1988): People of the tropical rain forest, Washington, C. University Press.
GRINKER, R. (1994): Houses in the rainforest, San Francisco, California Press.
JANNI, P. (1978): Etnograa e mito, Roma, Ateneo.
MARK, J. (1995): The King of the World in the Land of the Pygmies, Lincoln and London, University of Nebraska Press.
TURNBULL, C. (1984): Pigmeos, el pueblo de la selva, Barcelona, Vergara.