On vivien, els pigmeus? Estrabó va voler situar-los, però en la seva Geograa va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat daquest poble com a testimoni ocular». Actitud prudent que lhonra, però que està en minoria entre els geògrafs antics. Ptolomeu els ubica a Etiòpia amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates», mentre que el també geògraf Pomponi Mela els troba a Aràbia, tot armant que els pigmeus van tenir una existència real, en efecte... ns que les guerres contra les grues el van exterminar totalment.
En , Ovidi, Heròdot, Juvenal, tota la or i nata de lantigor clàssica ens aporta detalls sobre els pigmeus, que són tractats com una realitat llunyana, sí, però certa. Amb sant Agustí el pensament clàssic es creua amb el cristianisme.Aquest autor dedica un capítol sencer als éssers aberrants, i entre ells, naturalment, als pigmeus «dun cubit dalt». Molesta la seva existència a Agustí, i duna forma més o menys lleugera es limita a concloure que si Déu els ha creat per alguna cosa deu ser, i que per tant mereixen el baptisme.
Ledat mitjana no farà res més que perpetuar el mite: com que Aristòtil i companyia es referien a aquest poble exòtic, els pensadors medievals es deixen arrossegar per les certeses dels clàssics. Als segles posteriors, per , seleva un murmuri intel·lectual que qüestiona lexistència duna raça nana, diguessin el que diguessin els clàssics més venerats. Per abreujar la qüestió, assenyalarem que els textos literaris pateixen lassalt de la ciència empírica, a la qual li repugna la vigència de «tots aquests mites i mentides», en paraules de Linneo. Però el més curiós és que els cientícs moderns tenen tant de toixarruts com de fantasiosos els literats antics. És el cas de langlès Edward Tyson, que el 1699 edita un desmiticador llibre titulat Anatomy of a Pygmy Compared with That of a Monkey, an Ape and a Man. Lloable esforç si no fos perquè Tyson va analitzar lesquelet dun mico. Al segle XIX regna el positivisme cientíc i els partidaris de lexistència de pigmeus callen, aparentment per a sempre.
I és en aquest moment, contra totes les previsions, quan sorgeix la notícia més inesperada: els pigmeus existeixen realment i es troben al centre dÀfrica.
ENTRE LA CIÈNCIA I LA LITERATURA
Hi ha un nom en la història de les exploracions al qual no sha fet justícia: Paul Belloni Du Chaillu, nord-americà de la comunitat francesa de Louisiana que seria el primer occidental a referir lexistència dels pobles denominats pigmeus. Tanmateix, Du Chaillu no passaria a la història com el seu «descobridor». Aquest honor recauria en lalemany Georg Schweinfürth, tot i que Du Chaillu va establir contacte amb ells el 1863 i Schweinfürth el 1870. Així doncs, com va consagrar-se el nom de Schweinfürth en detriment de Du Chaillu?
Du Chaillu és el cas de lexplorador vocacional per antonomàsia. El 1855, amb només vint anys, farà un viatge extraordinari: 10 000 quilòmetres a través del continent negre amb lúnica companyia de quatre guies nadius. El que resulta increïble no és que Du Chaillu tornés amb èxit de la seva expedició com així va ser, sinó que sobrevisqués. El 1860 inicia un segon viatge encara més ambiciós. Bon naturalista, geògraf esplèndid i gran poliglota, Du Chaillu torna als Estats Units amb dades sobre una nova espècie de simis gegants, que ell denomina goril·les, i un poble dhomes nans, anomenats obongos. Els obongos de Du Chaillu són retratats amb una exactitud etnogràca molt apropiada. Els deneix com a nòmades, caçadors-recolectors i amb relacions de dependència respecte dels pobles bantus locals. A part daixò, el seu informe és notable. Situa el poblat obongo en unes coordenades exactes: 1º 58 54 latitud sud i 11º 56 38 latitud est. Amb les proves documentals que va dur amb ell després del seu viatge, immens, era previsible que Du Chaillu es consagrés com un dels grans exploradors del segle. Entre daltres èxits duia seixanta espècies desconegudes docells i vint de mamífers. Va obtenir el reconeixement dels estaments cientícs? Ben al contrari.
Avui en dia Du Chaillu és reconegut com el primer home blanc que va veure goril·les. En aquella època el goril·la era un mite tan increïble com les suposades races dhomes nans. Du Chaillu va tornar als Estats Units amb gràcs de goril·les i de dwarfs, o sigui, obongos. La resposta del gremi intel·lectual va ser unànime: Paul Belloni Du Chaillu era el pitjor impostor de tota la història cientíca. Els dibuixos al natural que adjuntava es van considerar com un despropòsit grotesc. Què signicaven aquells cranis de bèsties semihumanes i aquells retrats dhomes semianimals? Du Chaillu va patir una campanya de premsa que va acabar per desacreditar-lo. La resta de la seva vida la passaria lluny de la seva pàtria, explorant el nord dEuropa. I en tots els seus llibres en va escriure molts mai no apareix la menor ombra dexageració, molt menys de farsa. Du Chaillu va morir dèxit. Va aportar moltes novetats al coneixement dÀfrica. Massa i tot. Si shagués centrat en un dels dos temes obongos o goril·les, la polèmica li hauria proporcionat aliats. Però aquella allau de sorpreses alimentava la incredulitat.
Georg Schweinfürth ocupa un altre apartat en la tipologia dels exploradors: el dels aristòcrates inquiets. Va néixer en una de les millors famílies de Prússia i es va educar en la prestigiosa universitat de Heidelberg, bressol de la intel·lectualitat alemanya. Els exploradors eren homes inusuals. I Schweinfürth destacava en tot lespectre de les qualitats. El renament dels seus gustos només podia equipararse a la seva corpulència física. Els gravats que ens el representen no poden ser més descriptius. Un pam més alt que els acompanyants africans que lenvolten, sempre un gest imperatiu a les mans. Una imatge, per cert, que contrastava amb una gran modèstia de caràcter.
Lexhaustiva formació clàssica de Schweinfürth condicionarà el seu viatge. Homer, Aristòtil i Heròdot eren lectures quotidianes per a algú de la seva classe social. I quan sapropa a la conca del riu Congo els rumors comencen a assaltar-lo.
Segons els nostres guies, el Nil ens havia de dur a un país on hauríem de lluitar al mateix temps contra grues i contra nans. Molts dels que ens acompanyaven havien vist amb els seus propis ulls el petit poble del mite, i no es cansaven dexplicar-nos el que sabien; coneixements que haurien envejat Heròdot i Aristòtil. Al sud del país dels niam-niams, em deien, hi ha homes de tres peus dalçada i amb una barba tan llarga que els arriba als genolls. Afegien que aquests nans estaven armats amb llances, amb les que esbudellaven els elefants.
Finalment lalemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de lexplorador. La reacció daquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació dun mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega lexplorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment lakka no sentia el menor interès per linterrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».
Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i ns i tot els altres akkes presents, lhan convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat daquest akka a canvi dun gos.