Tanmateix, tot i lesforç de la comissió, les idees que contenia el pla educatiu del duc de Rivas encara tardaren un xic en posar-se en marxa, però els canvis polítics, mitjançant reials ordres i altre tipus de manaments governamentals, continuaren. Tot just començava lestiu de 1836, quan els moderats decidien que leducació passés a dependre directament del Ministeri de la Governació. Més endavant, al setembre, després dun canvi de govern, en aquest cas progressista, el nou ministre daquell organisme, Joaquim María López, ratificava la Dirección General de Estudios, que el moderat Rivas volia substituir un mes abans, perquè continués gestionant els temes educatius. La renovada comissió estaria formada per 7 vocals experts en educació (entre 1821 i 1823 també es creà un organisme amb aquest nom i amb atribucions molt similars), amb la missió de tornar a les directrius legals que abraçava larticle 369 de la Constitució de 1812, però les seves intencions tampoc prosperaren. En aquest sentit, en 1837 les Corts aprovaren una nova Constitució, que tornava a aquesta cambra les atribucions educatives estatals, encara que retallava els plantejaments fets per la Pepa en 1812, sobretot en els apartats referents a la seva universalitat i gratuïtat.
De nou la inestabilitat política, cinc ministres de Governació diferents entre 18361837, retardà molt les intencions liberals de fer prosperar una llei global dinstrucció per a la població espanyola. Finalment, el Govern, des de finals de 1837 de nou en mans moderades, aconseguí almenys aprovar, el 21 de juliol de 1838, una Reial Ordre que regulava la primera llei dinstrucció primària fonamental de lèpoca isabelina, coneguda com Llei Someruelos, nom del marqués que regentava el Ministeri de Governació llavors, encara que, posteriorment, el marquès fracassà en el seu intent de promulgar un pla destudis per a lensenyament secundari i superior en ser rebutjat el seu projecte per les Corts. Concretament, el pla proposava la nacionalització dels estudis de secundaria existents fins llavors, en mans del clergat, doncs entre els fons contemplats per sufragar els instituts elementals, un per a cada província, es tenien en compte els destinats per al manteniment dels col·legis dhumanitats, cosa que provocà la radical oposició dels diputats més conservadors que aconseguiren neutralitzar el projecte destudis intermedis i superiors.[41]
Per un altre cantó, la llei Somoruelos densenyament primari aprovada, recollia, quasi íntegrament, tot el que contenia larraconat pla educatiu del duc de Rivas de 1836 per a aquest nivell dinstrucció. També incidia en la qüestió daconseguir que la instrucció més bàsica, lelemental, fos general, encara que en no garantir la seva gratuïtat feia del tot impossible que es pogués assolir el nivell densenyament desitjat. Amb tot, com diem, la llei no limitava laccés dels nens a la instrucció més bàsica, i els més pobres, si ho demostraven a la comissió dinstrucció local, no pagaven cap taxa. Més endavant, el Reglamento de las escuelas públicas de instrucción primaria elemental, del 26 de novembre de 1838, fou més precís en els seus propòsits i delimitava socialment labast de lensenyament primari superior, que «no se establece para todos; se destina a una clase determinada aunque numerosa, cual es la clase media, y todos los conocimientos que (...) se comunican no son indispensables para las clases pobres». Per això, establia que el nombre de places densenyament de primària superior «no excederá nunca de la décima parte de los niños contribuyentes que asistieren a la escuela superior».[42]
Per dur a terme els seus objectius, la llei establia que en cada capital de província es fundés una Escola Normal de magisteri de primària, no feia restriccions a què la instrucció pogués ser pública o privada, i dividia leducació primària en elemental i superior. Quant als manaments directes, obligava als ajuntaments que tenien entre 100 i 1.200 veïns a fundar una escola de nivell elemental completa si no lhavien constituït amb anterioritat, mentre que els que tenien menys veïnat shavien dagrupar amb les corporacions daltres llogarrets per crear una escola elemental al servei de totes les comunitats implicades. A banda, els municipis que passaven de 1.200 veïns tenien lobligació de crear un centre de primària superior, és a dir, havien doferir tot lensenyament inicial als seus habitants i als dels indrets més propers. Finalment, el codi establia que els mestres contractats per les corporacions municipals de més de 100 veïns devien tenir el títol de mestre de primària elemental o superior.
Altrament, larticle quart establia els continguts bàsics que havien de superar els alumnes en els dos nivells en què es repartia la instrucció primària pública, els quals posaven un èmfasi especial en la formació religiosa i moral, tret que fou distintiu dels plans destudis moderats. Així, en lelemental, lalumne havia de rebre formació en principis de religió i moral, lectura, escriptura, les quatre regles bàsiques daritmètica i gramàtica castellana, que era lúnica llengua que sacceptava oficialment per impartir la instrucció. Per al nivell superior sestablia que els alumnes havien daprendre majors nocions daritmètica, principis de geometria i les seves aplicacions més habituals, dibuix, principis generals de física, química i història natural adaptades a les necessitats de la vida i notícies de geografia i història, principalment de la geografia i història dEspanya. A banda, larticle 9, en un clar gest de servei a la població, aconsellava a les escoles rurals que instruïssin als nens en els rudiments més elementals per a un millor desenvolupament de la seva futura professió, que a nivell espanyol, majoritàriament, es dirigida a lagricultura.
Per assegurar-se del compliment daquest manament, la normativa també decidia que en cada localitat amb una escola funcionant es constituís una comissió local dinstrucció primària, dirigides totes en conjunt per una comissió provincial tutelada per la Diputació. Les comissions locals, tal com prescrivia larticle 31, estarien formades per lalcalde, un regidor, el mossèn i dues persones amb una certa instrucció de cada població, mentre que la comissió provincial (article 28) era presidida pel cap polític, i es completava amb un vocal de la Diputació, un de nomenat pel bisbe i dos més triats pel cap polític a proposta de la corporació provincial entre les persones més formades de la província. La comissió elaborava un informe anual on constés lestat de les escoles, el material que tenien, els sous pagats als mestres, els preus de les matrícules i la relació de totes les deficiències estructurals que detectessin en les seves inspeccions.[43]Tanmateix, a pesar daquestes disposicions inicials, a Espanya en 1855 encara quedaven 6.000 pobles menors de 100 habitants sense escola, cosa que palesava la lentitud a lhora dimplementar la infraestructura escolar.[44]
En aquest sentit, la llei Somoruelos fou el marc legal general de la instrucció primària estatal fins a la publicació de la Llei Moyano de 1857, perquè «ni en el plan de estudios de 1845, ni en el de 1847, ni en el de 1850 se dice una palabra como tampoco en los reglamentos que á ellos siguieron, relativa á la instruccion primaria».[45]