En aquest sentit, els anys del Trienni Progressista (1840-1843) foren duna gran activitat legislativa en làmbit educatiu, ja que es van pretendre reparar les mancances que per llei no shavien aconseguit solucionar fins llavors. Entre les mesures daquell moment, destaca la creació en 1841, per part de la direcció, del Boletín Oficial de la Instrucción Pública, dirigit fins al 1843 pel director de lEscola Normal de Madrid Pablo Montesino, que fou un medi propagador de primer ordre de les idees educatives liberals i dels nous mètodes dinstrucció. També, a pesar que fins al 1845 no selaborà un pla destudis global per a lensenyament secundari i superior, els governs progressistes daquesta època posaren les bases legals adients perquè es fundessin els primers establiments públics de secundària, tan necessaris per a leducació tècnica, professional i científica, i redefiniren algunes qüestions universitàries que més endavant es mostraren encertades.
Daquesta forma, un cop shavia regulat per llei lensenyança primària, lobjectiu del Govern se centrà en la cerca duna fórmula per reformar leducació secundària, ja que en el país havia un sector social reaccionari que veia en els nous establiments proposats pels liberals un perill per a la supervivència dels tradicionals seminaris lligats a lEsglésia i les escoles de llatinitat, les quals, fins a aquell moment, havien preparat, amb el seu cúmul de limitacions, a la joventut espanyola per a laccés a la universitat. El Govern progressista havia detectat el retard en la formació científica i tècnica del país, doncs, a banda dels estudis universitaris reconeguts (medicina, dret i teologia), els joves només podien estudiar alguna de les branques artístiques, científiques i industrials en unes quantes escoles aïllades geogràficament i sense connexió cultural de cap tipus com eren el Seminario de Hijos Nobles de Vergara (País Basc), el seminari de reials estudis de Sant Isidre de Madrid, lAcademia de San Fernando (darts), el Museu dHistòria Natural de Madrid i les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona (nàutica, arquitectura naval, nobles arts, mecànica, química, física, matemàtiques, anglès, francès, italià, taquigrafia i economia política) i els Consulats dAlacant (nàutica, agricultura, comerç, anglès i francès), La Corunya (nàutica, dibuix i física), Burgos (dibuix), Bilbao (nàutica, dibuix, arquitectura, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Santander (nàutica, dibuix, matemàtiques, comerç, anglès i francès), Sevilla (agricultura, comerç, anglès i francès), Cadis (matemàtiques, comerç, anglès, francès i toscà), Màlaga (matemàtiques, comerç i economia política), Mallorca (nàutica) i Canàries (agricultura), dedicades cadascuna delles a branques del saber diferents i amb un desenvolupament pràcticament autònom. Fins llavors, els estudis científics havien rebut el menyspreu «en todas las universidades del reino; consideradas de escasa ó de ninguna importancia las ciencias físico-matemáticas y naturales al lado de las demás, veíanse aquellos entregados á una incompleta y rutinera enseñanza, careciendo absolutamente de cuantos medios materiales son de imprescindible necesidad para hacer su estudio con fruto». En conseqüència, «los estudios superiores científicos fueron en su mayor parte desconocidos en ellas; y los elementales, llamados hasta entonces filosóficos, se veian reducidos a seguir la marcha enojosa y esteril que les tenia señalada el escolasticismo, déspota formidable que los ha subyugado hasta nuestros dias en las escuelas generales de España».[48]
Tanmateix, el primer intent progressista de regular lensenyament secundari i superior amb nous plantejaments fou el projecte elaborat pel ministre de la Governació Facundo Infante.[49]El pla incidia, principalment, en una major llibertat per als docents i el control exclusiu de leducació per part del Govern, excloent daquesta funció a lEsglésia. Tanmateix, el projecte Infante va fracassar, fins i tot, abans que es discutís seriosament a les Corts, després que el ministre, això sí, el presentés en aquella cambra el 12 de juliol de 1841.[50]Concretament, el congrés dels diputats decidí crear una comissió que dictaminés sobre el projecte Infante, però la tasca dels delegats es retardà molt i no fou fins a labril de lany següent (1842) que presentà el seu dictamen, però un vot de censura i la caiguda del Govern, amb la consegüent substitució dInfante per un altre ministre de la Governació, Mariano Torres Solanot, propiciaren el rebuig del pla per part del nou gabinet que, davant la dificultat de redactar un pla general, es decidí per la promulgació de reformes parcials.
Així, en primer lloc, la Regència encapçalada per Espartero anà donant permís a les associacions dinstitucions locals que sanaven unint a les províncies per crear instituts. Molts establiments de secundària, com veurem més endavant, nasqueren així, en precari, per linterès i la subvenció, molts cops insuficient, de les corporacions, autoritats i intel·lectuals de cada localitat. Tanmateix, el mèrit fou que en aquests anys, per primer cop, es fundaren centres de formació professional, encara que cal remarcar que en els seus inicis els instituts abusaren duna programació acadèmica excessivament tècnica i descuraren la formació integral de lalumnat, sobretot en lapartat humanístic, marginant de la seva programació el llatí.
Finalment, el 15 doctubre de 1843, el Govern aprovava un pla destudis que homogeneïtzava per fi el segon cicle a Espanya. Aquest primer reglament establia un tram de set cursos per al batxillerat (tres de gramàtica i quatre de filosofia), una edat mínima donze anys per entrar a linstitut i dotava econòmicament les places de director, secretari i catedràtic uniformement a càrrec dels fons de la Diputació Provincial, a més de regular els ensenyaments que shavien dimpartir a secundària. Aquell document fou el primer que regulà legalment els instituts espanyols, donant prioritat als estudis filosòfics (de ciències), encara que quedava descontextualitzat dels altres nivells densenyament per les nul·les pretensions de globalitat que tenia; de forma que, per exemple, lensenyança eclesiàstica i la llatinitat quedaven totalment al marge daquest programa.[51]
La secundària, com havia previst el duc de Rivas en 1836, quedava reservada a lanomenada classe mitja, un estrat social situat entre lelit i el poble, que en aquells moments aglutinava gran part de les forces productives i econòmiques del país, així com sectors importants de laparell administratiu i professional liberal. Antonio Viñao calcula que lestudiantat dels instituts representava a mitjans segle XIX el 4,5% del total de ciutadans dedats compreses entre els 10 i 14 anys, cosa que parla clarament sobre labast social del concepte classe mitja o burgesia dels liberals, així com de la clara voluntat de restringir la mobilitat social a un grup limitat de la població espanyola.[52]
Altrament, en làmbit educatiu superior, a lagost de 1841, el Govern decretava la supressió de les universitats de Cervera, Palma i Oñate, i dos anys més tard, el 8 de juny de 1843, essent ministre de la Governació Pedro Gómez de la Serna, es creava la Facultat de Filosofia de Madrid «igual en las consideraciones y grados á las conocidas con el nombre de mayores», encara que el seu pla destudis poc tenia de «filosòfic», doncs la majoria dassignatures aprovades eren de caire científic i tècnic, que era el tipus densenyament que volien impulsar els progressistes.[53]