En el preàmbul de la llei, del 9 dagost de 1836, Rivas exposava que «mi deseo ha sido asentar el plan sobre los principios mas liberales que en el dia se conocen, no omitiendo mejora alguna de cuantas existen en los paises extrangeros y pueden aplicarse á nuestra pátria». Per això, el duc elaborà un programa global on tots els nivells educatius estiguessin inclosos, «para las diversas clases de la sociedad». Saavedra proclamava en el text la llibertat densenyament per afavorir el progrés científic, però avisava que «el padre que confía sus hijos á un profesor, tiene derecho á estar seguro, hasta cierto punto, de su aptitud y moralidad». Tampoc veia amb bons ulls que tothom pogués arribar al màxim nivell (el tercer) de lensenyament, per la qual cosa defensava que les obligacions del Govern a lhora de crear les infraestructures materials per a la instrucció pública nacional anaven en augment a mesura que leducació descendia als nivells més elementals, per anar disminuint, duna forma proporcional, a mesura que els seus esforços es dirigien a la superior. És més, el duc afirmava amb rotunditat en quin grup humà pensava quan feia el seu pla: «á esa clase media que antes no existía y ahora tiene tanta influencia en los destinos de las naciones». Llavors, lúnic que calia fer era acomodar «la instruccion á las necesidades de la sociedad». I aquell moment reclamava incorporar a la classe mitja, lanomenada burgesia, en tots els àmbits de decisió del país, per la qual cosa era primordial donar-li les bases educatives adients per projectar-la sociopolíticament. Els establiments encarregats de satisfer aquesta nova necessitat eren els instituts de secundària, pensats inicialment per a la formació tècnica i industrial, als quals dedicarem un capítol sencer més endavant. El seu plantejament sallunyava de la gratuïtat de lensenyament proposada en anteriors programes educatius, perquè «jamás ha producido los efectos que se esperaban de ella (...) Conviene, pues, restringir el principio de la enseñanza gratuita. El bien de la sociedad, el progreso de las mismas ciencias lo reclaman».
Amb els nostres ulls, els del segle XXI, podem considerar que els plantejaments del duc eren classistes. Certament ho eren, però suposaven un avenç social enorme per a aquell moment històric, ja que, sense anar més lluny, estaria bé recordar que leducació que no fos primària, fins a la revolució liberal, era un dret al qual només tenien accés els privilegiats o els que eren molt rics. Saavedra, com a novetat del seu pla, incorporava a un nou bloc social en el centre dinterès educatiu, la classe mitjana, i estenia «por todo el suelo español la enseñanza primaria, acercándola hasta los mas menesterosos; proporcionar á las clases algo acomodadas la instruccion que han menester para las transacciones comunes de la vida; y reducir los estudios superiores y especiales á las necesidades de la nacion». El pla deixava molt clar que havia «una escala gradual para que cada individuo pueda llegar hasta el punto de instruccion que su posicion social le permite».[38]
En aquest sentit, el temor a fornir una societat massa assenyada que descurés les seves obligacions laborals era comú en els plantejaments polítics del liberalisme espanyol vuitcentista. Sense anar més lluny, José de la Revilla, que més endavant (1845), participà en lelaboració del pla Pidal, considerava «preciso la instruccion de las clases laboriosas del pueblo», tot i que no necessitaven la formació «filosófica, la literaria, la científica, no: semejante enseñanza vendria entonces á ser perjudicial á todos, porque preponderando las clases consumidoras sobre las productivas, desaparecerian estas, y llegaria á ser imposible todo género de gobierno, sería imposible la existencia de la familia y la sociedad». Davant aquesta possibilitat, el sector liberal més avançat del moment apostava per donar al poble «la instruccion que necesitan, ademas de la primaria y de la moral religiosa, es la que se funda en el conocimiento elemental y de aplicacion práctica de los procedimientos científicos á las respectivas artes ú oficios á que cada cual se dedique».[39]
Tanmateix, durant aquells anys, les ambicions liberals es van veure frenades per la guerra contra els carlins (1833-1840), que condicionà lescenari polític espanyol. Aquells foren anys difícils on la convivència es féu inestable, i en els quals es legislà a favor de la mobilització militar liberal i en contra de la revolta proabsolutista. Els mestres de tots els nivells dinstrucció solien impartir les seves classes amb luniforme de la milícia nacional (cos paramilitar civil de defensa del liberalisme), mentre un Reial Decret del 24 doctubre de 1835 establia que, per compensar les lleves de la joventut espanyola, els anys de campanya fossin equivalents als acadèmics si els nois estaven estudiant alguna carrera en el moment en què eren cridats a files. Una altra disposició compensatòria i de captació en un moment de transició política fou lequiparació dels cursos assolits en un convent als acadèmics universitaris. Les inversemblants mesures del nou i feble govern liberal espanyol feien exclamar a Sánchez de la Campa que «los estudios en cuerpos de guardia, y los ejércitos de guerrillas, convirtieronse en estudios de Derecho, de la Medicina, ó de la Farmacia, y en ejercicios de forenses, anatómicos ó analíticos». O «¿que cosa mas natural que convertir en año académico de una Facultad, el año empleado al calor de la lumbre en la amena lectura de algun Padre?». Llavors, «con órdenes como las que insertas quedan, con la guerra civil y la guerra política, estraño y mucho fué que los estudios encomendados á la Direccion general se terminaran ... Resultado fueron, muchos abogados y no pocos médicos, que hicieron toda su carrera con las armas en la mano».[40]
Tanmateix, tot i lesforç de la comissió, les idees que contenia el pla educatiu del duc de Rivas encara tardaren un xic en posar-se en marxa, però els canvis polítics, mitjançant reials ordres i altre tipus de manaments governamentals, continuaren. Tot just començava lestiu de 1836, quan els moderats decidien que leducació passés a dependre directament del Ministeri de la Governació. Més endavant, al setembre, després dun canvi de govern, en aquest cas progressista, el nou ministre daquell organisme, Joaquim María López, ratificava la Dirección General de Estudios, que el moderat Rivas volia substituir un mes abans, perquè continués gestionant els temes educatius. La renovada comissió estaria formada per 7 vocals experts en educació (entre 1821 i 1823 també es creà un organisme amb aquest nom i amb atribucions molt similars), amb la missió de tornar a les directrius legals que abraçava larticle 369 de la Constitució de 1812, però les seves intencions tampoc prosperaren. En aquest sentit, en 1837 les Corts aprovaren una nova Constitució, que tornava a aquesta cambra les atribucions educatives estatals, encara que retallava els plantejaments fets per la Pepa en 1812, sobretot en els apartats referents a la seva universalitat i gratuïtat.
De nou la inestabilitat política, cinc ministres de Governació diferents entre 18361837, retardà molt les intencions liberals de fer prosperar una llei global dinstrucció per a la població espanyola. Finalment, el Govern, des de finals de 1837 de nou en mans moderades, aconseguí almenys aprovar, el 21 de juliol de 1838, una Reial Ordre que regulava la primera llei dinstrucció primària fonamental de lèpoca isabelina, coneguda com Llei Someruelos, nom del marqués que regentava el Ministeri de Governació llavors, encara que, posteriorment, el marquès fracassà en el seu intent de promulgar un pla destudis per a lensenyament secundari i superior en ser rebutjat el seu projecte per les Corts. Concretament, el pla proposava la nacionalització dels estudis de secundaria existents fins llavors, en mans del clergat, doncs entre els fons contemplats per sufragar els instituts elementals, un per a cada província, es tenien en compte els destinats per al manteniment dels col·legis dhumanitats, cosa que provocà la radical oposició dels diputats més conservadors que aconseguiren neutralitzar el projecte destudis intermedis i superiors.[41]