Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones dabastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres dun cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.
A partir de la circular del 26 dagost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i larròs a 165, loli doliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados».6 Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.
El racionament no cobria el mínim vital de la població, i així es fa incomprensible la reacció del règim, o al menys el seu discurs, davant laparició de lestraperlo. Com és natural, el racionament incidí sobretot en les capes més pobres de la població. Hem de tenir present que el jornal mitjà dun obrer agrícola, en 1941, oscil·lava entre les 6 i les 9 pessetes, i el salari de lobrer industrial era un poc superior.
Van anant formant-se una sèrie de Juntes Locals de Recursos. A Cullera, com a daltres llocs, es va constituir amb lalcalde, Alfredo Cardona Rico; lagricultor de major capacitat econòmica, Bautista Castelló Pérez; lagricultor de menor capacitat econòmica, Antonio Grau Pizarro, i lagricultor designat per la Comissaria de Recursos, José Serra Diego. La seua funció inicial va ser controlar els cupos, i de seguida oferí laspecte desidiós que va caracteritzar el procés autàrquic per part de les autoritats locals. En parlar del tema de les declaracions de creïlles safirmà que «en este término municipal la siembra de patata» es realitzava per al consum propi i que ni tan sols cobria les necessitats bàsiques dels productors, amb la qual cosa es tancava la porta a futures investigacions i se nobria una altra a lespeculació.
El mateix per al cas del blat: es calculava un rendiment de 46 kg per fanecada, però «ahora bien este término no es zona triguera y el terreno no reúne las debidas condiciones para el cultivo [...] y agravado por la pertinaz sequía y la falta de abonos», total, que calculaven un rendiment duns 15 kg de blat per fanecada, i així es disminuïen les expectatives de les autoritats provincials en més dun 60 %, que perfectament podia desembocar al mercat negre. La Junta no tornà a reunir-se i la responsabilitat va recaure sobre la Germandat, que controlava els cupos, transport i emmagatzemament del blat. La majoria dels productes tingueren aquesta evolució en les ordenances estatals. Allò primordial era multiplicar organismes per a realitzar la mateixa tasca.
Més èxit van tenir els Mapes Nacionals dAbastaments confeccionats pel Ministeri dIndústria i Comerç, encara que, una vegada més, era lalcalde qui havia de procurar la informació escaient. Sestablí tot un entramat burocràtic per tal de controlar la producció i el consum, de manera que el règim sendinsà en una voràgine de papers, ordres, precs, intents de mediatitzar els productors, etc. que comportà, a banda duna més que desfasada i inútil burocràcia, un veritable caos en lordenació econòmica que beneficià locultació. És a dir, la intromissió en la producció i el consum dels productes agraris va suposar un intent rigorós, per part de les autoritats, de fer complir la tasca controladora, i això va ocasionar un maremàgnum de comunicacions no sempre coherents.
A les altures de 1948, la FET dAlmussafes enviava al camarada jefe provincial del Movimiento de Valencia una circular sobre el darrer racionament col·lectiu de creïlles, que obligava la localitat a lliurar 50.435 kg del tubercle. Sinformava que encara no estaven totes recollides i que sesperava arribar el cupo, però que
la recolección [...] resultó tan deplorable en cuanto a la cantidad de la cosecha se refiere que hasta los campos [...] parecía que iban a dar una cosecha fructífera resultaba tan deficiente como las de antemano [...] aparte del daño causado por los vendavales y lluvias del último otoño.
Per tant «la cosecha que se recolectará [...] sería muy inferior al fijado [...] por un inspector delegado de dicho organismo [...] se debe aceptar la realidad de los hechos».7 Les evidents contradiccions que presentava lal·legat no fan més que remarcar la idea fonamental: locultació col·lectiva era un FET palès i provat.
Aquesta situació, a la Ribera Baixa, sinicià només acabar la guerra mitjançant comunicacions de les autoritats militars per a racionar larròs i obtenir el cereal per al consum de les tropes docupació. Per altra banda, els intents de donar una aparença de normalitat van fer que els preus de venda de tots els articles foren marcats mitjançant un promedi dels que havien estat en vigor durant el període 1931-1936, excepte els teixits. Per controlar el compliment de lordre, sexigia que els delegats locals dAbastaments i Transports de les gestores municipals lliuraren els dies 1, 10 i 20 de cada mes una relació de preus dels articles de primera necessitat amb una declaració jurada.8
Immediatament, mitjançant ordre del Governador Civil publicada al bop de l11 de maig es va prohibir la circulació de larròs càscara i sarticulà el procediment que calia seguir per al comerç de la gramínia. En realitat, totes aquestes disposicions, com hem pogut veure, van suposar un trencaclosques difícil dencaixar, més que res per la ingenuïtat que el propi règim mostrava, com si per decret es poguera uniformar el mercat. A més, la confusió i la burocràcia no van fer més que augmentar aquesta circumstància, donat que no podem afirmar que els funcionaris estigueren molt preparats per aquestes tasques burocràtiques, ni tampoc per a la gran quantitat de documents que calia treballar. Per això contemplem un marasme continu:
al recibir los impresos para declaraciones se hace necesario al reclamar a los productores una nueva comparecencia para que rellenen los requisitos exigidos pero siendo escasos los impresos recibidos le ruego el envío de unos 300 [...] para afrontar por ahora las necesidades del servicio,
és el menys dolent que hem trobat.
El 10 dabril de 1939 es constituïa a Almussafes la Comissió Dipositària de Referència Econòmica, eufemisme per tal danomenar una comissió davaluació de la riquesa local que recolzara lactuació del Comitè de Recuperació Agrícola, un altre eufemisme per tal de designar el desmembrament de les col·lectivitats o el simple retorn de terres incautades als seus antics propietaris. La Comissió era presidida per lalcalde, Ramón Pérez Tomás, com a representant de fet; Enrique Contell Celda, com a representant dels agricultors i gran propietari; José Aparicio Giménez, pràctic; José Taberner Fortea, secretari i gran propietari; i el secretari de lAjuntament, Salvador Rodrigo Molla. La Comissió va tenir una actuació nul·la si excloem els esforços que desplegà per tal de retornar la terra als propietaris.