El règim mai no volgué atendre cap raó que qüestionara el manteniment daquesta política econòmica. És més, sentestà a perpetuar-la, tot i saber que estraperlo i control productiu eren variables que depenien luna de laltra. Malgrat tot, lautoceguesa franquista va arribar a nivells impensables: el governador civil comunicava que la proliferació destabliments responia a raons exclusivament especulatives i culpava els consistoris per concedir llicències dobertura sense altra finalitat que la de recaptar impostos.
Al contrari, el franquisme esgrimí lautarquia com un dels seus aconseguiments més importants, fins al punt que va intentar magnificar-la a efectes de lautopropaganda quan, el 15 de gener de 1949, Fermín Sanz Orio, delegat nacional de Sindicats, comunicava la imminent inauguració de la I Feria Nacional del Campo com a superació de totes les dificultats dels anys en què «luchando con dificultades de todo orden, hemos ido recuperando una Patria deshecha».
La intervenció estatal va generar automàticament laparició dun lucratiu mercat negre, que fins i tot va ser assumit pel règim, cosa que demostrava el fracàs del sistema dintervenció en lagricultura. Productes sense qualitat garantida, preus variables com ara els deguts al caprici del venedor, la demanda o marcats pel nivell de risc de lestraperlista de torn, etc., demostraven el fracàs del sistema intervencionista en lagricultura. No debades, la sobrevaloració de la pesseta suposava per a lexportador un valor que no corresponia a la realitat, i encara que li proporcionava divises, no va dubtar a desviar els productes al mercat negre. La mateixa raó es pot esgrimir per explicar el rebuig dels grans propietaris agraris als intents de control de linc (Instituto Nacional de Colonización).
Tal vegada lexistència del mercat negre agrari i la consegüent utilització de la fam de la postguerra per tal denriquir-se uns quants i el volum que arribà a assolir a nivell domèstic, ens porte a caure en lerror de maquillar la responsabilitat del règim en aquest procés, més encara si hi afegim la verborrea franquista al respecte. El tarannà agrari del feixisme espanyol
no fue sino un instrumento de legitimización del régimen. A la agricultura le quedó pues un papel dependiente y subsidiario [...] una agricultura considerada de esta forma tiene tres funciones esenciales, la primera intrínseca, su propio carácter, sería la de atender las necesidades alimentarias [...] la segunda correspondería al papel equilibrador de la balanza de pagos como exportador de productos hortofrutícolas y la tercera, la más importante, se concretaría en su papel de fuente de acumulación capitalista.5
La precarietat alimentària fou més intensa a les zones no productores, sobretot a les ciutats. A les zones agràries, com ara la Ribera Baixa, els efectes de lescassesa daliments pogueren esmortir-se, segons els nostres entrevistats, donat que més o menys tothom tenia un corralet a casa seua i el que més man-cava, pel que feia als queviures, eren les grasses per a cuinar. A manca doli doliva, semprava loli de cacauet, un conreu que estava prou implantat a la comarca, encara que no comptava aleshores amb la potència que havia assolit al segle passat.
Entre 1940 i 1952 labastament de la població es regulà per les cartilles de racionament, que possibilitaven laccés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli doliva i sucre, sense oblidar-ne daltres tan importants aleshores com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics. Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a lintermediari. Dací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen lestraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat. Per això, sha de distingir lestraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals dels buròcrates. I si a partir de 1951 es pot distingir un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació gràcies als canvis liberalitzadors del nou ministre dagricultura, Rafael Cavestany, no hem de caure en lerrada de considerar-ho fruit duna reflexió del règim, ni de lobertura exterior pels contactes amb el Vaticà i els EEUU, sinó simplement perquè no es podien mantenir més els desequilibris i els desajustaments que lintervencionisme propicià. No hem doblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien dabandonar aquella situació.
Pel que fa a la legislació, cal apuntar que a mesura que les tropes insurgents veien com la guerra quedava definitivament decantada al seu favor, el règim anava preparant el camí des de làmbit jurídic, de manera que el seu control fóra absolut immediatament. Una altra qüestió és si realment aquestes disposicions tingueren labast i lèxit que es pretenia. Ja el 10 de març de 1939 es va crear la Comissaria General dAbastaments i Transports (CGAT), que venia a suprimir lexistent Servei Nacional dAbastaments (SNA), que havia estat el responsable durant la contesa de controlar els recursos a la reraguarda nacional. Al CGAT li va seguir lordre del 14 de maig de 1939 del Ministeri dIndústria i Comerç, apareguda al boe del dia següent, que establia el racionament en tot el territori espanyol. A més, el decret del 28 de juny del mateix any assignava la composició daquest racionament dels productes bàsics: 400 grams de pa, 250 de creïlles, 100 de llegums, 50 doli doliva, 10 de cafè, 30 de sucre, 125 de carn, 25 de cansalada, 75 de bacallà i 200 de peix fresc per a un home adult. Per als majors de 60 anys i les dones adultes sestablia un 80 % de lanterior, i per als menors de 14 anys, el 60 %, a més danunciar càstigs als qui se naprofitaren de la situació. Com es pot veure, més que res bones intencions.
Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones dabastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres dun cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.
A partir de la circular del 26 dagost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i larròs a 165, loli doliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados».6 Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.