El 10 dabril de 1939 es constituïa a Almussafes la Comissió Dipositària de Referència Econòmica, eufemisme per tal danomenar una comissió davaluació de la riquesa local que recolzara lactuació del Comitè de Recuperació Agrícola, un altre eufemisme per tal de designar el desmembrament de les col·lectivitats o el simple retorn de terres incautades als seus antics propietaris. La Comissió era presidida per lalcalde, Ramón Pérez Tomás, com a representant de fet; Enrique Contell Celda, com a representant dels agricultors i gran propietari; José Aparicio Giménez, pràctic; José Taberner Fortea, secretari i gran propietari; i el secretari de lAjuntament, Salvador Rodrigo Molla. La Comissió va tenir una actuació nul·la si excloem els esforços que desplegà per tal de retornar la terra als propietaris.
Les funcions dinformació de la marxa de collites i expedició destadístiques quedà exclusivament en mans dels alcaldes, veritables sàtrapes docul-tacions, multes, etc., malgrat les contínues advertències i ordres que van succeir-se en aquest sentit, tendents a evitar les arbitrarietats que podien derivar-se i a integrar en el control els caps de les fets locals, una qüestió que acabaria resolent-se quan coincidiren ambdós càrrecs en la mateixa persona, cosa que tampoc no va alterar gaire la situació. La nova conjuntura comportava equívocs que dificultaven una ordenació més adequada: «sírvase informar con toda clase de detalles respecto a lo que Vd. entiende como despojo de cacahuet»,9 en resulta un bon exemple. Si a tot lanterior unim la desídia de les autoritats locals i/o la seua escassa preparació i ineptitud, podrem entendre que a les complicacions del nou sistema regulador safegia un altre element tan important sense oblidar els mòbils econòmics dels vencedors: la manca de paràmetres per a la priorització dobjectius. La cataracta dordres per tal de controlar tot tipus de productes es va fer asfixiant: des de la declaració jurada de pinsos fins a un càlcul de collites, passant per tot allò imaginable.
El sistema tenia nombrosos inconvenients: des dautoritzar i proporcionar les guies pertanyents als comerciants que saprofitaren ben bé de lanarquia racionadora, fins les incomoditats que hi anaven implícites. A més, les grandiloqüències del règim ultrapassaven les seues pròpies expectatives, i no és estrany que traslladaren un cert grau de pessimisme a la població. Daquesta manera, van començar a aparèixer multes indiscriminades que gravaven les mateixes persones que acomplien les ordenances, les contínues peticions de declaracions, les contraordres en aquest sentit, la complicació dels formularis, la seua revocació canviant cada vegada el triplicat per el quadruplicat o viceversa, la interposició dorganismes en els seus dictàmens generalment contradictoris, on només la intervenció del governador civil deia lúltima paraula, etc.
El control dels productes alimentaris arribà a un tal extrem que lexpedició de rebuts va afectar tota la població, inclosa la dedicada a la caritat pública, que va tenir lobligació de verificar, de cara a les autoritats provincials, tot tipus de lliurament de queviures, sobretot quan les circumstàncies climàtiques no acompanyaven les esperances oficials dobtenir bones collites (la pertinaz sequía).
A mesura que el sistema autàrquic feia aigües per tots els costats, més sentestaven les autoritats a aprofundir en la situació. El 17 dabril de 1946, el Sindicat Vertical de Ramaderia dictava cinc normes per al tractament del sèu procedent del ramat, excepte el de porc, cosa que significava un nou intent per controlar la quantitat de sacrificis danimals, i el mateix passà amb la campanya llanera del mateix any. Les ordres es repetien cada any i sinsistia contínuament en la reglamentació escaient. Això resultava més evident pel que feia al blat i la farina, amb referència a les guies de transport, factures, segells, precintes, etc. o el continu recordament dels magatzems on shavia de dipositar la collita de blat. Però altres productes, com ara les creïlles, també eren objecte dun ordenament especial.
Tot això desembocà en un veritable desafiament tant per a les autoritats locals com per a les corporacions. Així, no és estrany que la Germandat de Cullera es vantara, el 23 de gener de 1946, dhaver «conseguido el mayor porcentaje posible de vagones a favor de los productores-exportadores de naranjas». El que no expressava lHermandad eren les dures condicions de distribució de fertilitzants que a la fi beneficiaven sempre els mateixos a què havien de plegar-se els agricultors del taronger.
El control a nivell local necessitava lajut o complicitat com es vulga dir de lalcalde, màxima responsabilitat municipal, de manera que les instruccions que rebia eren constants i alternaven lamenaça amb ladulació:
Te ordeno que..., En el plazo de tres días informarás..., Para llevar a cabo la gran labor... necesitamos la colaboración de los Sres. Alcaldes, únicos conocedores del movimiento económico local...10
Així les coses, el racionament mitjançant el sistema de «cupos» comportà una ocultació directa de tot tipus de collites. Les estimacions dels cupos es basaven exclusivament en les esperances productives per fanecada, i shi havia dafegir un procés extremadament complicat de regulació que suposava un seguiment delicat i obsolet, a més de la interessada participació de lalcalde com a cap local dAbastaments. Lintervencionisme pretenia fomentar la producció i alhora afavorir labastament i controlar els preus. I no cal avançar que el règim va intentar contrarrestar lestraperlo de lúnica manera que sabia: amb la repressió, encara que, com veurem, la gent relacionada amb el poder van tenir tota la capacitat de maniobra que la pròpia dinàmica de corrupteles havia engendrat. Així va sortir la Fiscalia Superior de Taxes, veritable organisme encarregat de controlar i reprimir lestraperlo.
Els cupos municipals estaven controlats per les Juntes Locals de Distribució de Cupos, integrades per lalcalde, el cap de la Germandat de Llauradors, un membre del cabildo sindical, un agricultor amb prestigi de la localitat, designat per la Jefatura Local del Movimiento i que solia ser un antic cacic, i el secretari de la Germandat. La Junta, doncs, havia de controlar les collites. Imagineu la gran quantitat de trampes que van fer, com veurem després.
Locultació de la producció es va realitzar mitjançant tres canals: les Juntes Locals i els grans propietaris realitzaven estimacions de la superfície conreada i dels rendiments mitjans molt per sota de la realitat, i la resta intentà sobreviure a la situació. A més, una vegada regulats els cupos forçosos municipals, la mateixa Junta, les autoritats i els grans propietaris al·legaven males collites per la raó que fóra, i, per últim, hi havia la condescendència de què gaudiren els grans productors. A tot això podem afegir la connivència, quan no la complicitat directa, en el negoci de locultació de les mateixes autoritats. No debades, cal recordar que els dos primers alcaldes de València, Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer, i Juan Antonio Gómez Trénor, comte de Trénor la família era coneguda a Sueca com els Pasiegos, dací el nom del molí i tot el seu entramat productiu, eren grandíssims propietaris agraris i membres de loligarquia arrossera riberenca.
Malgrat la grandiloqüència del franquisme vers tot allò que entenia com a veritables conquistes, el règim també intentava explicar, de manera poc convincent, els mals que lacompanyaven. I com sempre que es demanaven informes a lalcalde, aquest desplegava les seues xarxes caciquistes.