I. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ
Ni les circumstàncies internacionals amb què sescudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part duna oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se lobstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de làmbit rural com a reserva inesgotable de lEspanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo».1 Sense voler restar importància a lagrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, lopció industrialitzadora safirmava com lelement fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista sentén més aviat per lexis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava dencobrir la veritable política econòmica. Deixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava dalguna manera un amarg deute moral i material. Daltra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.
El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. Sintentà dincrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan sintentà substituir la seda pel cotó.
Els suposats estralls de la guerra en lagricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes dexportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener»,2 encara que la guerra significà la interrupció dun procés expansiu de lagricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per lenemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.
Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a lhora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a lescassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de lintervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.
A la memòria col·lectiva sha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i daltres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat i es pot afirmar que amb bastant dèxit donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que leconomia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía».3
Lautarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per lintervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca dadobs i dinsecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem levolució de la renda agrària, el cert és que fins 1951 no sarribà als nivells de 1935, pel que fa a la renda nacional, i en renda per càpita no succeiria fins 1954, i tot això amb les greus inflacions de 1941-1943, 1945-1947 i 1950-1951. Fins al punt que el mateix governador civil de València reconei-xia que el racionament sols aportava 953 calories diàries per càpita en 1947. I és que els salaris nominals van tornar, en 1939, al seu nivell de preguerra, el que significava una dràstica caiguda real. A més, després de la guerra els beneficis augmentaren i també la renda de la terra. El nou marc polític i jurídic afavoria de manera evident els propietaris. Per això, la depressió espanyola durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va deure quasi exclusivament a la política econòmica i intervencionista del règim. No debades, lacumulació de capital va tenir com a protagonistes els grans i mitjans propietaris la rizocràcia en el nostre cas que van obtenir unes elevades rendes, mentre que les Hermandades eren con-trolades per ells, creant un marc laboral que funcionava més com associació de propietaris que no com a element corporatiu, tal i com volia pregonar el règim.
Lanterior es fa evident quan des del règim mateix salçaren veus que proclamaven que la causa bàsica de les dificultats que patia leconomia espanyola, i particularment el sector agrari, reia en el sistema dintervenció estatal. Aquest panorama resultava molt difícil de canviar, sobretot si tenim present que amplis sectors del règim estaven involucrats en el lucratiu comerç del mercat negre, i que la mateixa intervenció econòmica lafavoria, sobretot pel que feia als càrrecs relacionats amb el racionament, bé per connexió, favoritisme o ineptitud manifesta. Els organismes dintervenció mitjançant els seus membres, des dels funcionaris més allunyats fins els inspectors, sense oblidar algun ministre, es dedicaren a lestraperlo. Daquesta manera, durant la postguerra, el mercat negre de productes agraris va superar loficial en el cas el blat o hi va estar molt a prop, en el cas de loli. I això que des de les altes i no tan altes esferes no van faltar manifestacions en contra de lestraperlo, acusant-lo dantipatriota i criminal. Però amb aquesta política de lestruç, el règim acabà acusant aquest fenomen de ser el causant de la fam i lescassesa, quan en realitat era la seua política econòmica la que munyia tot el procés estraperlista. De fet, lactitud dels governants va ser