El litre doli arribà a costar dos jornals mitjans, el fluid elèctric arribà a estar utilitzable només un dia a la setmana, en una data tan llunyana de la guerra com ara 1958, lalcalde de Sueca es queixava al governador civil per la distribució del petroli, els ferrers havien daturar el seu treball per manca de carbó, molts cafès i bars havien de servir els seus productes sense el corresponent sucre, el responsable de lescorxador no sabia ni el que havia de sacrificar i fins i tot «Las hermanitas de esta comunidad no tienen harina ni aceite. Hace días que no prueban el pan». Les autoritats tampoc no dominaven la situació i a la seua correspondència podem llegir:
No tenemos precios reales de los abonos ni de los fertilizantes nitrogenados desde la guerra hasta la fecha. El precio osciló considerablemente según las disponibilidades del mercado negro sin que se pueda marcar una tendencia definida hasta la campaña 1950-1951 [...] naturalmente los precios no sirven para calcular los costes pues el agricultor recibía una parte del abono, siempre insuficiente, a precios oficiales y el resto era lo que pagaba a los precios del mercado negro.1
El més dolent eren els bans amb la notícia «Los lactantes pueden pasar por leche condensada previo pago». O pitjor encara, a la premsa podia llegir-se: «Querubna Teruel Pardo [...] el pasado 15 de agosto de 1949, su hijo fue tiroteado por la Guardia Civil al bajar del autobús en el puerto de Cárcer, llevando un saco de 25 kilos de arroz». Mentrestant, i tal com apareix magistralment a la pel·lícula Surcos, uns pocs es feien rics al preu de la misèria i la fam de la resta de la població.
La postguerra ha quedat en la memòria col·lectiva dels espanyols marcada per la repressió física i cultural. Però la fam i la misèria són altres punts que van viure els coetanis i, com no, amb elles va aparèixer el famós mercat negre, més conegut popularment amb la denominació destraperlo. Fins al punt que leficàcia que demostrà el règim al llarg de la guerra a la seua reraguarda, amb una organització de labastament que mai no presentà problemes, no es va traslladar a la postguerra.
Quan shan donat situacions descassesa de productes, generalment els agraris de primera necessitat, bé per conflictes bèl·lics bé per greus catàstrofes o situacions dalta emergència, els estats han intervingut en el mercat amb lobjectiu de controlar la producció i la distribució davant el seu volum insuficient. Això és el que van fer els països europeus després de la Segona Guerra Mundial quan van adoptar polítiques semblants, tendents a assegurar el mínim de subsistència a la població i matèries primeres per a la indústria alterant la llibertat de mercat per a assegurar, solidàriament, un equilibri social, cosa que no evitava el sorgiment dun mercat negre. Si lestabliment del racionament es considerà necessari en determinades situacions crítiques, és igualment cert que aquesta solució va ser, per regla general, transitòria i no es perllongà més enllà del problema que tractava de resoldre.
Però pel que fa a lEspanya franquista, el racionament arribà fins 1952, moment en què els crèdits americans ja havien fet el seu paper i fins i tot shavia canviat el Govern en 1951, i es va allargar lintervencionisme exacerbat i la pretensió de constituir un nacionalisme econòmic fins la liberalització econòmica de 1959. ¿Quines foren les causes que van fer perllongar-se en el temps aquest estat dexcepció econòmica, convertint-lo en la directriu de la política econòmica durant vint anys? Potser la resposta es troba en el fet que, junt als problemes derivats de la guerra, van barrejar-se interessos de grups socials i idees econòmiques del conservadorisme espanyol. Però el que resulta evident és que malgrat tots els elements negatius que aquest sistema presentava i que eren prou més que els positius el règim optà per aquesta fórmula econòmica, tot i saber les grans deficiències que presentava, malgrat que pretenguera emmarcar el seu discurs en àmbits aliens a la seua responsabilitat.
Amb lanterior, i considerant que les derivacions negatives de la guerra civil tingueren un lògic protagonisme en els primers anys, no es pot donar una explicació grollera de lallargament en el temps dun sistema viciat com fou lautarquia.2 Per altra banda, i en aquest aspecte filaríem més prim, també és cert que el retorn absolut del poder de loligarquia agrària i els seus recolzaments sostinguts pels nous rics sorgits del tràfic il·lícit perllongaren la precarietat econòmica, però fou la mateixa intervenció estatal la que va provocar una catarsi singular: va complicar els problemes que pretenia resoldre, i daquesta manera el manteniment de la situació els agreujava encara més. En qualsevol cas, la causa fonamental de la manca daliments va ser el sistema de racionament, que beneficià productors i distribuïdors.
Al mateix temps, el corpus econòmic que preconitzava el sector més radicalitzat dels monàrquics, demanant lestabliment dun corporativisme nacional, a la vegada que lultranacionalisme i el sindicalisme falangista es convertiren en la pràctica que maldirigí la política econòmica del règim fins 1959. Això podria fer-nos pensar que el règim va intentar aplicar el que considerava la seua representació en el terreny econòmic i que palesava així les aspiracions més ultramuntanes dun ampli sector dels seus partidaris. No debades, cal recordar que el mateix Franco es va oposar constantment a la liberalització, fins que la situació econòmica arribà a uns extrems alarmants.3 Daquesta manera, sassistí a un breu creixement industrial, i a una gran intensitat de lintervencionisme econòmic dins del marc dun aïllament econòmic i polític sense precedents. La raó última es trobava en les importacions industrials necessàries, que van estar sufragades per lexportació de productes agraris, fonamentalment la taronja, encara que la sobrevaloració permanent de la pesseta va reduir els ingressos dels exportadors en benefici de lEstat, alhora que la manca dadobs feia que el conreu retrocedira, de manera que fins la campanya 1961-1962 no sarribà al nivell dexportacions dabans de la guerra. El sistema resultava tan dolent que molts camperols preferiren donar el blat al bestiar abans de vendrel al preu oficial per a després haver de comprar pinsos a preus superiors.
1 AHMS, Comunicacions, 1958.
2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49.
3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», LAvenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a levolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «Lautarquia», dins Història de leconomia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a larròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.