3.1 Raquis dorsal o toràcic
3.2 Raquis toracolumbar
3.3 Raquis lumbar
4. Diagnòstic
4.1 Valoració de lestat neurològic del pacient
4.1.1 Lesió medul·lar completa
4.1.2 Lesió medul·lar incompleta
5. Tractament
5.1 Objectius del tractament
5.2 Tipus de tractament utilitzables
5.3 Tècnica del tractament ortopèdic conservador
5.4 Tècniques del tractament quirúrgic
5.4.1 Tractament quirúrgic posterior de fractures inestables per esclat
5.4.2 Tractament per via posterior de les fractures per flexió-distracció i de tipus Chance
5.4.3 Instrumentació posterior en fractures-luxacions del raquis
5.4.4 Descompressió posterior
5.4.5 Descompressió i fusió anterior
Bibliografia
Índex analític
Col·lecció Educació
1. Traumatismes de la cintura escapular
M. Sanchis-Guarner Cabanilles
1. Introducció
El muscle és una regió anatòmica, situada a la zona superior i lateral del tronc, on naix el membre superior. Està constituït per un conjunt destructures la funció de les quals és fer possible la mobilitat daquest membre superior en relació amb el tronc, i, per tant, traslladar la mà a qualsevol punt de lespai dins del radi dacció que permet la seua longitud. Per dur a terme aquesta funció, és fonamental que el muscle, com a conjunt, tinga una àmplia mobilitat. Per aquesta raó, la regió del muscle inclou diverses articulacions o equivalents articulars: larticulació esternoclavicular, larticulació acromioclavicular, la relació o pseudoarticulació escapulotoràcica, larticulació glenohumeral i larticulació subacromial. El conjunt format per aquestes articulacions i dos ossos, la clavícula i lescàpula, formen lanomenada cintura escapular. Aquesta cintura escapular està unida a lesquelet axial per mitjà de larticulació esternoclavicular i a lesquelet del membre superior per mitjà de larticulació glenohumeral. De fet, i per ser exactes, dins del concepte de muscle caldria incloure les costelles i les seues articulacions costosternals i costovertebrals, ja que quan parlem dels moviments del muscle estem parlant, en realitat, dels moviments que efectua el membre superior amb relació a lesquelet axial del tronc (figura 1.1).
Fig. 1.1 Complex articular del muscle: 1) articulació glenohumeral, 2) articulació subacromial, 3) articulació acromioclavicular, 4) articulació escapulotoràcica, 5) articulació esternoclavicular, 6) articulació costoesternal i 7) articulació costovertebral.
Lintermediari entre el membre superior i lesquelet axial és la cintura escapular i és important tenir sempre en compte que cap de les articulacions daquesta cintura escapular es mou aïlladament Totes elles actuen sincrònicament, influint-se i compensant-se entre si. Així, per exemple, per a separar el braç del tronc cap a un costat, es produeix un moviment coordinat de totes les articulacions a un ritme en què, per cada 15º dabducció total, 10º es deuen al moviment de larticulació glenohumeral i 5º a la bàscula de lescàpula sobre el tòrax. En aquestes condicions, per abduir 180º (el màxim), lescàpula necessita bascular 60º. Aquesta bàscula saconsegueix per un doble mecanisme. Per un costat, la clavícula seleva, rodant sobre larticulació esternoclavicular (per cada 10º dabducció del braç, la clavícula roda 4º), la qual cosa permet els primers 30º de bàscula de lescàpula, i, quan la clavícula abasta la seua màxima elevació, lescàpula segueix basculant cap a fora i cap avant, gràcies bàsicament a la rotació clavicular (figura 1.2).
Fig. 1.2 Ritme escapulohumeral: A) els primers 90º dabducció sassoleixen amb una bàscula escapular de 30º, conseqüència de lelevació clavicular; B) des dels 90º als 180º, labducció sassoleix exclusivament, gràcies a la bàscula escapular, possible, al seu torn, gràcies a la rotació de la clavícula.
Així doncs, qualsevol moviment del membre superior respecte del tronc es fa a costa de moviments de diversos ossos per mitjà de diverses articulacions, seguint un ritme conegut des dantic (Codman, 1934) com a ritme escapulohumeral. Aquesta complexitat biomecànica de la cintura escapular té dues conseqüències pràctiques que convé no oblidar:
Les lesions traumàtiques dels ossos i les articulacions del muscle modifiquen el ritme normal escapulohumeral, la qual cosa pot comportar com a conseqüència una limitació permanent de la mobilitat del muscle després duna lesió.
La multiplicitat delements que intervenen en la mobilitat del muscle fa que puguen compensar-se alguns dèficits postraumàtics. Per exemple: la consolidació viciosa duna fractura de clavícula, si la deformitat no és molt acusada, no té perquè afectar la mobilitat final del muscle.
Encara que hi ha certa disparitat en les denominacions i el mètode, en condicions normals podem considerar que els moviments del muscle són:
adducció: aproximació del braç a la línia mediana del cos, sobrepassant el pla anteroposterior que travessa larticulació glenohumeral. Habitualment es mesura aproximant el braç per davant del tronc, amb la mà baix, i abasta uns 40º-60°;
abducció: elevació del braç al pla transversal que abasta 180º;
flexió ventral: elevació cap avant, al pla anteroposterior, que abasta 180º-190º;
flexió dorsal: elevació cap arrere, al pla anteroposterior, que abasta un màxim de 60°;
rotacions interna i externa, més fàcils de valorar amb el colze flexionat 90° i el braç a tocar del tronc. Abasten quasi 90° en cada sentit de la rotació;
circumducció, o suma de la totalitat dels desplaçaments possibles descrits.
En principi, considerem un bon resultat, després del tractament de qualsevol lesió de la cintura escapular, el fet que shaja recuperat una circumducció del muscle, no dolorosa i tan completa com siga possible.
2. Classificació
Per facilitar lestudi de les lesions traumàtiques de la cintura escapular, les classificarem amb un criteri topogràfic. No incloem les lesions de les articulacions costoesternals ni costovertebrals, per la seua raresa, ni tampoc estudiarem ací les fractures costals, la consideració de les quals correspon al capítol dels traumatismes del tòrax. Per no allargar excessivament el capítol, les luxacions de larticulació glenohumeral i les fractures intra i periarticulars de lextremitat superior de lhúmer, que, en puresa, haurien destudiar-se en aquest capítol, conformaran el següent. Tindrem en consideració les següents lesions:
lesions de larticulació esternoclavicular,
fractures de la clavícula,
lesions de larticulació acromioclavicular,
fractures de lescàpula.
3. Lesions de larticulació esternoclavicular