Una evolució que ens ha afectat de ple en làmbit personal, ja que hem anat passant duna activitat a una altra, de manera que, en el meu cas concret, primer he estat professor de la matèria deducació física, després entrenador datletisme, compartint aquesta funció amb la tasca anterior ja que era impossible viure només dentrenar atletes, almenys a mitjan anys setanta, i després gestor des que un bon dia vaig començar a organitzar competicions desport escolar.
I és que, en primer lloc, els estudis deducació física dels INEF impartien matèries orientades a lensenyament i lentrenament esportiu. Des del principi, hi hagué una mescla conceptual entre docència i entrenament, ja que en el segon cicle dels estudis shavia de triar una especialitat esportiva perquè es pretenia que lINEF fóra, també, una escola esportiva que realitzés un canvi profund en les anquilosades estructures esportives del país dels anys setanta.
Joan Antoni Samaranch era al capdavant de la que en un altre temps sanomenava Delegació Nacional dEsports i buscava aquesta transformació. No el van acabar de deixar fer i la resistència de les federacions esportives a perdre la seua competència en les titulacions dentrenadors dura fins avui. Federacions fortes com la de futbol i la de bàsquet mai no han acceptat els «mestratges» dels INEF, i la dhandbol ho féu amb reticències. Només els últims canvis i la conversió de les titulacions esportives en una formació professional de segon grau han modificat un xic el panorama, però, en realitat, ha passat al revés: les federacions han vist reconeguts acadèmicament els seus títols.
Per això, quan la primera orientació dels titulats de lINEF era docent esportiva, gairebé el cent per cent de les primeres promocions vivia, a la pràctica, de lensenyament i, en tot cas, lentrenament esportiu representava un petit sobresou. Només quan Carlos Alvárez del Villar enlluernà amb la preparació física daquell Rayo Vallecano que entrenava a la Casa de Campo i que va pujar a primera divisió i després amb la de la selecció espanyola, en la qual va aguantar poc, van començar a canviar les coses. Amb lAthletic de Bilbao i amb la selecció, Manolo Delgado Meco va ser un altre estendard de la professió i va provocar canvis substancials en la preparació de lesportista, i va permetre que alguns professionals de lINEF pogueren viure exclusivament del seu treball esportiu, tot i que la qüestió va tardar alguns anys a generalitzarse i no fou perceptible fins a finals dels anys 1980.
Aquesta orientació docent esportiva va tardar a canviar, i lobertura cap a un coneixement menys reduccionista no va arribar fins a lentrada dels estudis a la universitat a mitjan anys 1990. No obstant això, la creació de nous INEF comportà nous plans destudi, que ja van començar a introduir matèries de gestió de lesport, un itinerari molt necessari en el camp professional, ja que a finals dels anys 1980 els ajuntaments es van convertir en la segona font docupació de lesport i necessitaven gestors (Campos, 2005; Martínez, 2008). Es van haver de traure entre els antics titulats que anaren anàrem aprenent sobre la marxa.
El panorama dels anys 1970 havia canviat substancialment. De lexistència dun sol INEF, creat a Madrid el 1967, i dun altre a Barcelona el 1975, i de pocs professionals, es passà a una gran demanda daquests estudis als anys 1980 i a la creació de diversos INEF més: Granada el 1982, i la Corunya, Las Palmas, Lleó, València i Vitòria el 1987, més una extensió del de Barcelona a Lleida el mateix any. Tots van ser creats per acords entre les comunitats autònomes i el Govern de lEstat, que mantenia competències sobre lensenyament superior i, a través del CSD, sobre els INEF.
Lògicament, això comportà un cert canvi dorientació, tot i que petit, perquè els INEF que van sorgir el 1987 i els existents (només Granada, on hi estava involucrada la Universitat, era un poc diferent) seguien depenent dels organismes esportius i no dels educatius. Per exemple, lINEF de València (autobatejat com a IVEF o Institut Valencià dEducació Física i que pocs utilitzaven) es va crear mitjançant un acord de finançament entre el Consell Superior dEsports i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que tenia les competències esportives a través duna direcció general. I això no va canviar fins que el 1992 es formalitzà un conveni amb la Universitat de València pel qual el centre sadscrivia a aquesta universitat, qüestió determinant per a donar validesa als títols, que ja no eren de professor deducació física, sinó de llicenciat.
Shaurà desperar fins a la creació dels estudis superiors de ciències de lactivitat física i lesport, des de la Universitat mateix, perquè el panorama canviï completament i la pròpia definició comporti un canvi conceptual substancial. A partir daquest moment, lenfocament esportiu perd força gradualment en els diferents plans i van guanyant-la altres àrees com la de gestió, la dactivitats per a col·lectius especials i, últimament, les de salut i qualitat de vida, mentre que es manté lensenyament, que segueix sent la nostra primera font docupació (Martínez del Castillo, 1991; Campos, 2005; Martínez, 2008).
Daquesta manera, aprovats els estudis superiors de ciències de lactivitat física i lesport, qualsevol universitat podia crear una facultat específica, com ho va fer la de Castella-la Manxa a Toledo, la dExtremadura a Càceres, les primeres a nàixer ja dins lentorn universitari, o la Pablo Olavide de Sevilla o les més recents de Múrcia i Elx o les privades com lEuropea de Madrid o les catòliques de València i Múrcia. Mentrestant, els antics INEF acabaren convertintse en facultats de Ciències de lActivitat Física i lEsport, fins i tot el de Madrid, i integrant-se plenament en la Universitat. Només quedaren amb lantic títol i fora de la Universitat, tot i estar-hi adscrits, els INEF de Catalunya: Barcelona i Lleida.
Tots aquests canvis, com sempre passa en qualsevol ordre de la vida, shan anat produint en la vida civil i després els poders públics, arrossegats per la pressió social, shan vist en lobligació de donar resposta a les noves necessitats. Les primeres oposicions a lensenyament mitjà van arribar després de diverses vagues i manifestacions a tot Espanya, de la creació de nous INEF davant una pressió forta del sector i del fet que a principis dels anys 1980 els tres INEF existents eren insuficients davant la gran demanda existent. Si en 1969, quan em vaig presentar a les proves per a lingrés a lINEF de Madrid, hi havia uns sis-cents aspirants, una xifra similar era la que aspirava a entrar a lINEF de València el 1987, quan ja nhi havia nou de repartits per tot el territori espanyol. Mobilitzacions, articles, cartes, tancades i una multitud de reunions van aconseguir que leducació física adquirira carta de naturalesa, començara a existir realment a partir de mitjan anys 1980, i que, en tots els seus nivells acadèmics, passara a tenir el seu propi espai, ja que també en els estudis per a professor densenyament primari (magisteri) es va implantar lespecialitat a començament dels anys 1990 i els seus professors es van integrar als cossos universitaris docents.
Doncs bé, en totes aquestes «mogudes», hi he estat involucrat duna manera o duna altra, des dels meus primers passos com a professor i com a entrenador fins a les tasques organitzatives més recents, passant per la mobilització i presència en diferents càrrecs professionals els anys 1970 i 1980 per tal de col·laborar en la resolució dels problemes de la nostra professió.