Però, tornant al principi, aquesta entrada a la Universitat es va retardar més de vint anys. Els estudis deducació física, després de «ciències de lactivitat física i lesport», no es van crear des de lòptica universitària fins al 1993. Prèviament, però, el 1992, els INEF existents van signar un protocol dadscripció a la Universitat amb un termini fins al 1998 per a integrar-shi totalment, però que va seguir vies diferents en les diverses comunitats autònomes.
Es va haver desperar, doncs, una mica més de deu anys en el meu cas per a tenir el títol de llicenciat en educació física firmat pel ministre dEducació el 13 dabril de 1984, quan havia acabat el 1973. Exercíem amb un mer certificat de lINEF dient que havíem acabat els estudis i que havíem pagat els drets del títol. Però, ja ho he dit, larribada del títol es va retardar onze anys. Més encara, vaig obtenir abans el de llicenciat en psicologia, carrera que vaig cursar posteriorment a la de lINEF i el títol de la qual porta data del 24 de febrer de 1983, anterior al que ha estat la meua professió i amb el qual em guanyava la vida, que diria un clàssic.
I és que el galimaties que representava aquesta professió en les albors de la democràcia era de tal magnitud que hi havia al voltant de cent quaranta títols, titolets, diplomes i certificats diversos que capacitaven per a exercir leducació física a les escoles i, no cal dir-ho, per a entrenar els esportistes. Calia ordenar-ho i regular-ho tot. Així, el 1982 es va publicar el Decret de convalidacions dels antics títols, pel qual sestablien una sèrie de categories de convalidació que anaven des del qui havia de fer un simple examen o un simple curs (les/els qui havien estudiat quatre anys), fins a aquells als quals sels eximia de passar les proves dingrés als INEF, però havien de fer tota la carrera. A aquestes persones, a més, sels va dispensar de classes presencials excepte dos mesos lany. Més o menys just, la veritat és que, per fi, en segles diria jo, leducació física a Espanya caminava per una sola via i es posaven les bases per a la futura integració a la Universitat.
Les coses, al nostre país, havien començat a canviar, amb alguna lentitud i una forta resistència dels sectors més conservadors de la dictadura, però sense marxa enrere, des de la mort de Franco el 1975. Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 1977; la Constitució, com tothom sap, es va aprovar el 1978, i les primeres eleccions municipals van tenir lloc el 1979.
Per a lesport, hi ha, de forma clara, un abans i un després. Lesport és participació i associació, dues de les claus que nhan permès lextraordinari desenvolupament actual, que es va donar a partir de lentrada de la democràcia, després del fosc període franquista de quaranta anys, en què no estava permès el dret dassociació, imprescindible per a lestructura esportiva moderna, en la concepció anglosaxona de la qüestió (Añó, 1994). Els clubs, que sempre van tenir un poc dindependència i regulació privada, però sobretot les federacions, van passar a tenir els seus òrgans elegits democràticament. Es va aprovar la segona Llei de lesport el 1980, que va llançar a la galleda de les escombraries la vella Llei Elola del 1961, i tot i que va ser una llei que va quedar ràpidament desfasada en aprovar-se en un moment en què Espanya abordava una profunda transformació administrativa amb els estatuts dautonomia, va servir per a declarar les entitats esportives com a societats de dret privat. Els seus presidents i els seus diferents òrgans de representació ja no eren escollits a dit pel Govern, sinó que eren elegits pels seus afiliats. Aquesta llei tampoc va arribar a temps per a regular lesport professional, els actors del qual, principalment futbolistes, es van mobilitzar, fins i tot a través de vagues -cosa insòlita fins aleshores-, per tal que els fóra reconeguda com a «treball per compte daltri» la seua activitat esportiva i que els seus «contractes desportistes amateurs» passaren a ser reconeguts com a contractes de treball.
Mai no es ponderarà prou el valor dels anys vuitanta per al nostre país, en moltes facetes socials probablement, però, pel que fa a lactivitat física i lesport, van ser determinants. Duna banda, les escoles van començar a ser mixtes, lensenyament es va generalitzar i van augmentar fortament els instituts públics. Els ajuntaments es van convertir en els grans motors del desenvolupament esportiu espanyol. Havien passat de ser uns organismes anquilosats, amb un escàs pressupost destinat a lesport (lAjuntament de València abans del 1979 tenia un milió de pessetes de pressupost; no tenia regidoria pròpia, sinó que estava amb Festes i no sé quantes coses més, i no tenia ni una sola instal·lació esportiva municipal), a construir instal·lacions, crear escoles esportives, atendre els ciutadans i organitzar activitats. A poc a poc, a més, vam anar organitzant tota mena desdeveniments de caràcter internacional, cosa que no podíem fer en el període anterior, llevat dalguna honrosa excepció com aquella Copa dEuropa de Futbol que no tenia el format actual. Així, el 1982, vam organitzar el Mundial de Futbol, el 1986 el de Bàsquet i Natació, el dEscacs el 1989 i, ja als anys noranta, vam organitzar competicions de totes les característiques possibles, des de la Ryder Cup de Golf fins a la Fórmula 1, la Copa de lAmèrica, els mundials de Rem i Piragüisme, els dEsquí Alpí, els dAtletisme de pista coberta (ni més ni menys que tres entre el de Sevilla el 1991, el de Barcelona el 1995 i el de València el 2008) i a laire lliure, els de Gimnàstica, i el més complicat i fastuós de tots: els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.
Tot això va contribuir al fet que el nombre de practicants esportius augmentara substancialment des dun inicial 12,5 % el 1968 o el 22 % que figurava el 1975 fins al 34 % del 1985 o el 39 % del 1995 (García Ferrando, 1991 i 1996), xifres en què es manté actualment, un poc estancat. Però linterès per lesport està bastant per sobre daquest nivell de pràctica i arriba al 60 % de la població entre 15 i 74 anys (García Ferrando, 2006), i és bo que qui es mou en lentorn organitzatiu ho tingui en compte.
En el camp estrictament acadèmic, els anys vuitanta del segle passat van registrar un profund canvi en el concepte deducació física, en completar-se la normativa reguladora dels estudis i la impartició duna assignatura que no va adquirir la merescuda igualtat amb la resta fins ben entrada la democràcia. Solucionat el problema de les titulacions, va venir a continuació la regulació de lassignatura en lensenyament mitjà (avui secundari), per a la qual cosa es van convocar les primeres oposicions públiques a professor deducació física a tot Espanya el 1985. Fins a aquell moment, el professor daquesta matèria cobrava aproximadament la meitat que un altre professor, una discriminació bastant inexplicable excepte per la procedència externa de la matèria dels àmbits educatius durant tot el franquisme, els professors del qual tenien, en la seua majoria, altres faenes i càrrecs a les delegacions de Joventut o a la Secció Femenina, principalment. quan això es va acabar, bona part daquests professors van ser adscrits als departaments de Cultura dels governs democràtics (on van caure les competències de la Dona i la Joventut, o de lesport) com a funcionaris de cossos a extingir, i deixaren lensenyament. Llavors, la discriminació va quedar massa patent, ja que els qui es van quedar (els professors deducació física que procedien de lestament militar ja ho havien deixat abans) eren únicament i exclusivament professors deducació física. No tenien un altre títol i no eren funcionaris. Daquí que, finalment, el 1985 es convocaren les primeres oposicions, que ja no han deixat de convocar-se, ara ja depenent de les comunitats autònomes. Així, els departaments dEducació de les comunitats autònomes shan convertit en el primer ocupador dels avui llicenciats en ciències de lactivitat física i lesport, abans llicenciats en educació física, i en les albors de la democràcia professors deducació física, tres títols i tres conceptes diferents en levolució daquesta professió.