Tots aquests canvis, com sempre passa en qualsevol ordre de la vida, shan anat produint en la vida civil i després els poders públics, arrossegats per la pressió social, shan vist en lobligació de donar resposta a les noves necessitats. Les primeres oposicions a lensenyament mitjà van arribar després de diverses vagues i manifestacions a tot Espanya, de la creació de nous INEF davant una pressió forta del sector i del fet que a principis dels anys 1980 els tres INEF existents eren insuficients davant la gran demanda existent. Si en 1969, quan em vaig presentar a les proves per a lingrés a lINEF de Madrid, hi havia uns sis-cents aspirants, una xifra similar era la que aspirava a entrar a lINEF de València el 1987, quan ja nhi havia nou de repartits per tot el territori espanyol. Mobilitzacions, articles, cartes, tancades i una multitud de reunions van aconseguir que leducació física adquirira carta de naturalesa, començara a existir realment a partir de mitjan anys 1980, i que, en tots els seus nivells acadèmics, passara a tenir el seu propi espai, ja que també en els estudis per a professor densenyament primari (magisteri) es va implantar lespecialitat a començament dels anys 1990 i els seus professors es van integrar als cossos universitaris docents.
Doncs bé, en totes aquestes «mogudes», hi he estat involucrat duna manera o duna altra, des dels meus primers passos com a professor i com a entrenador fins a les tasques organitzatives més recents, passant per la mobilització i presència en diferents càrrecs professionals els anys 1970 i 1980 per tal de col·laborar en la resolució dels problemes de la nostra professió.
Així, que el meu primer lloc de treball com a professor fóra a les Escoles Professionals de Sant Josep dels jesuïtes, al costat de lanomenada «pista dAdemús», rodejada dhorta pertot arreu i que no es pareix gens a lactual. En aquestes Escoles Professionals de Sant Josep, havia nascut de la mà dun mecenes esportiu, dels que ja no en queden, Antonio Costa, el club datletisme Estudiants-Sant Josep, que es va mantenir des de principis fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat. érem a lany 1973 i allò sagafava amb moltes ganes. No hi havia hores. Els entrenaments seguien les classes, i acabàvem més enllà de les nou de la nit. Però aquella idea romàntica i altruista no es va poder mantenir. En aquells miserables moments, cap institució pública donava diners per a lesport i menys per a latletisme, no existien els patrocinadors i només alguns pares (no eren de classe alta) pagaven una quota com a socis. Antonio Costa ho va deixar i el club va aguantar poc temps. La unió amb el club universitari va perllongar lagonia, però poc es podia fer si, tan ingrata com era la promoció, després venia el totpoderós València CF, amb la seua secció datletisme, i et «robava» els atletes més destacats. A què us sona?
Han passat trenta anys i hi ha qui continua igual, perquè aquesta és, potser, una de les característiques de lesport espanyol que no hem sabut resoldre: el manteniment dels clubs de promoció, al costat de clubs poderosos, sense que aquells acabin desapareixent per manca de suport i per la pressió dels grans. En latletisme, a més, els grans no són tals, ja que molts són simples equips subvencionats o mantinguts gràcies al diner públic (Heineman, 1998), fins que això sacaba i desapareixen. Al darrere, no hi havia res, ni socis, ni pares, ni atletes, ja que aquests solen ser fitxats visquen on visquen (la reglamentació datletisme ho permet) i ni tan sols, de vegades, trepitgen la ciutat seu del club, llevat que hi hagi campionats. En latletisme, ha passat en força ocasions. Alguns equips, que no clubs, ixen amb una enorme força del no-res, gràcies al diner públic o a algun patrocinador durant un temps, i cauen amb estrèpit: Santiveri, Kelme, Larios, ahir mateix el Chapin Xerez. I demà? Ja es veurà, però això no ha deixat de ser pa per a avui i fam per a demà.
Allò de les Escoles Professionals de Sant Josep sacabà el 1977, i vaig iniciar ja el camí nou, potser el més definitiu del meu deambular professional: el dorganitzador dactivitats o esdeveniments esportius, el de gestor. La democràcia estava als seus inicis, acabaven de desaparèixer les delegacions de la Joventut i de la Secció Femenina i lesport escolar va passar a dependre de lencara anomenada Delegació Nacional dEsports. Començava el curs 19771978 i shavia dorganitzar lesport escolar, però no només el masculí, sinó també el femení, en haver-se reagrupat. Moltes delegacions provincials havien cridat els antics organitzadors del règim acabat de liquidar; en unes altres, les menys, shavia posat en mans de les associacions de col·legis privats (CECE), però a València es donà un cas peculiar. Gràcies a lexistència del que sen va dir Pla Experimental, que mirava de potenciar lesport municipal, es van contractar dos professionals de lINEF. Un, Manuel Ruiz Parajón, per a dirigir el pla, i un altre que fóra «expert» en esport escolar. I aquest, en teoria, era jo. Mai no vaig acabar de comprendre aquest nomenament, excepte per les paraules del delegat provincial en aquelles dates, Juan Domínguez, un home de lesport, empresari, que havia estat president de la Federació Provincial dAtletisme i que, paradoxalment, tot i ser del règim, «no volia els de Joventuts.» Aquests, els de «Joventuts», li la tenien votada, però ja tenien poca o cap força. Una de les coses que li van dir i que van «elevar a Madrid» a lestil de lèpoca és que no li perdonaven que haguera posat lesport escolar en mans dun «comunista», ja que jo militava llavors al Partit Comunista dEspanya.
Domínguez no em coneixia de res, de manera que, molt probablement, el nomenament es devia a Manuel Ruiz Parajón. El contracte, molt peculiar ja que era a través de la Federa-ció Espanyola de Rugbi, només va durar un any, perquè lesport escolar immediatament va començar a traslladar-se a lADECE (Associació Esportiva Espanyola de Centres dEnsenyament), una branca de la patronal de lensenyament privat, i va fer diversos vaivens (eren els temps de la UCD) fins que va acabar sent organitzat per les comunitats autònomes o preautonòmiques mitjançant un conveni especial amb el nou i acabat de nàixer Consell Superior dEsports per al curs 1980-1981. Abans, a través de lADECE, vaig continuar organitzant lesport escolar un parell danys més i posteriorment, ja dins de la Conselleria de Cultura i Educació, van nàixer els Jocs Escolars de la Generalitat, com sels va dir, que continuen desenvolupant-se avui dia (tot i que els han canviat el nom de Generalitat per Comunitat Valenciana).
Passat aquest primer any de contracte, i davant les dificultats i els problemes per a continuar amb garanties, cosa habitual aquells dies, vaig tornar a fer classes, aquesta vegada a lInstitut de Batxillerat Juan de Garay, un dels clàssics, on em vaig mantenir des del 1978 fins al 1985. En aquesta etapa vaig sofrir, com la majoria de professionals, les circumstàncies de la pluriocupació. Més que pluriocupació, allò es podia anomenar minitreball, perquè havies de treballar en diversos llocs per a guanyar un sou normal. Als instituts cobràvem, aproximadament, la meitat que els altres professors. A principi dels anys 1980, això suposava poc més de 50.000 pessetes al mes. Shavia de completar el sou i vaig seguir en lesport escolar i en la Delegació dEsports gràcies a la continuació del Pla Experimental que va posar en marxa Benito Castejón, delegat nacional dEsports, que no va ser un mal delegat i que va aprovar la segona Llei de lesport espanyol.
Preocupat per la promoció de lesport, va crear els CITD (centres diniciació tecnicoesportiva), a manera descoles esportives que podien seleccionar xiquets de tota la província i tenir-los, fins i tot, interns en escoles. Els xiquets havien de començar amb deu anys i acabar amb catorze, i després passar als centres de perfeccionament. No va poder completar tot el pla. Igual que li va passar amb la Llei de lesport, la nova estructura dEspanya el va superar, però algunes de les seues idees, amb diferent format, van ser posades en marxa més tard. De fet, els CITD, que van començar a quatre llocs dEspanya de forma pilot: Salamanca, València, Mataró i Sevilla, van continuar en onze ciutats més el 1981, entre les quals Alacant, i després van ser transferits a les comunitats autònomes, que, en la seua major part, els van continuar. A la Comunitat Valenciana, es mantingueren fins als anys noranta, es van ampliar a Castelló i es van transformar després en centres de perfeccionament o dalt rendiment tot incrementant les edats.