Una de les anècdotes més boniques va succeir precisament amb aquest article sobre el Trinquet de Pelayo, quan un alumne meu va venir a veurem al despatx no per a parlar dexàmens, de programes, o per a queixar-se dalguna cosa, sinó, precisament, per a agrair-me que lescriguera i que defensara la pilota. quan li vaig dir que la pilota, aquí, no necessitava defensa, que era dels esports més ajudats, mho va negar. De cara a la galeria, tot pareixia estar bé, però ell, com a practicant i gran aficionat, coneixia de primera mà les deficiències i les dificultats que passaven les escoles de pilota per a sobreviure.
Al llibre, hi ha altres reivindicacions, com la tristesa i la ràbia per la desaparició de la «maratonina», després de vint-i-cinc anys dhistòria, o la discriminació dequips com el Platges de Castelló i altres, enfront de lamiguisme dequips com els dAspar o Blanquer. Possiblement els «amics» de Madrid no en tinguen la culpa. Els ho disculparé.
Finalment, entre la part dedicada a lanàlisi dels esdeveniments, ocupen un paper central la Fórmula 1 i la Copa de lAmèrica, la qual cosa és lògica pel paper protagonista que han tingut en la societat valenciana i en el primer cas, també, entre col·lectius ciutadans i els nombrosos grups oposats al circuit.
Amb tot, escriure és dur. Evidentment, no escriure del temps o de la lluna, sinó del que passa quotidianament. I del que passa en lentorn de la teua professió o del teu treball. Genera una certa incomprensió i et carregues un munt d«enemics» (possiblement no més dels que ja tenia abans diniciar la sèrie d«Ocios y Negocios», tot i que alguns estiguessin ocults). A voltes, és bastant ingrat, delicat, i la sensació de solitud és impossible devitar, de manera que he estat a punt de deixar descriure aquesta columna del Levante-El Mercantil Valenciano diverses vegades. Mhan aguantat les trucades, les felicitacions i els suports daquells amics i seguidors fidels que un té o els dels molts que se senten discriminats i desprotegits per la política esportiva que es fa per aquests llogarrets, o fins i tot els dels qui, sense estar afectats directament per aquestes actuacions administratives, els pareixen negatives. El valor daquestes persones que sense conèixer-te tenvien un mail de reconeixement és dallò més valuós per a alçar lànim i lautoestima i seguir avant. També lempenta dalgunes persones que són a la frontera política bregant cada dia, com Concha Caballero i Jeannette Segarra, a les quals sels fa molt dur el control daquesta república monàrquica campista o campsista en què sha convertit la Comunitat Valenciana, País Valencià per als amics. I, per descomptat, el suport incondicional dels amics, sobretot dels membres de la Germandat, aquesta associació judeomaçònica a la qual pertanye. Som quatre individus tan perillosos que ens ajuntem a sopar un cop al mes per a contuberniar.
A totes aquestes persones, el meu petit homenatge, perquè el seu alè se sent i et reconforta. Però hi ha una persona especial, el nom de la qual em guardo, que ho fa quotidianament: em passa el comunicat cada diumenge, siga on siga, i em comenta larticle. Fins i tot em dóna idees per a altres de futurs. Així que, gràcies dobles.
Com gràcies dobles, i triples, al diari Levante-EMV, que empara els meus «totxos» dominicals i que mha permès redactar aquest llibre, així com a Eliseu Climent i a Publicacions de la Universitat de València, que van acollir amb entusiasme la idea descriurel. Eliseu, a més, un inconformista, el que va fer la primera vegada que li ho vaig comentar fou donar-me més faena.
I què no dir deixe amic de tota la vida, el company Aleixandre, un bon munyidor daquesta història, que va sorgir allà per octubre o novembre del 2006, en una conversa intranscendent enfront duna cerveseta. Vicent Aleixandre, el «gran Alex», cap de redacció desports del diari, és per a mi un dels millors, per no dir el millor, «escrividor» desports dEspanya així, amb totes les lletres. I com li he dit moltes vegades, és una pena que no es prodigue més. Li dec el rescat de la meua vena periodística i daquests «Ocios y Negocios», base daquest llibre amb alguna aportació més.
Gràcies!
1. LA TRANSFORMACIÓ DUNA PROFESSIÓ A TRAVÉS DE LEXPERIÈNCIA PERSONAL
Pareix com la segona versió de la famosa cançó de Serrat «Ara que tinc vint anys»: «Ara que fa vint anys que dic que tinc vint anys», però la transformació de leducació física a Espanya ha acompanyat lesdevenir de la meua història personal. Vaig arribar a Madrid el 1969 disposat a estudiar aquesta carrera nova, un cop conclòs aquell extingit preuniversitari que shavia destudiar per a entrar a la universitat, encara que no era necessari per a lInstitut dEducació Física (INEF) de Madrid, lúnic existent en aquell moment, que només exigia el sisè i la revàlida de lèpoca.
Vaig anar a Madrid sense tenir ni idea del que representaven aquests estudis a Espanya. Eren quatre anys de carrera, això sí, però aviat descobrírem que vam ser conillets díndies. Aquests estudis no eren universitaris ni depenien del Ministeri dEducació. Mai se sabrà amb certesa si va ser per deixadesa daquest ministeri o perquè «els desports», és a dir, la Delegació Nacional dEsports, no volien deixar anar lexcel·lent mos competencial que conservaven (Cagigal, 1975) des que va acabar la Guerra Civil espanyola i Franco, més aviat la part oficial de la Falange, va copiar el model esportiu italià.
En qualsevol cas, la veritat és que els estudis deducació física, lINEF de Madrid, i posteriorment el de Barcelona, creat el 1975, depenien de la Delegació Nacional dEsports, que, al seu torn, estava adscrita al Ministeri de la Secretaria General del Movimiento. Aquesta dependència dels organismes esportius en lloc dels educatius va ser una rèmora i va tardar a corregir-se fins uns quants anys després que la democràcia safermés al nostre país. Almenys, en lensenyament superior, no es va aconseguir fins a mitjan anys noranta, que ja és dir, gairebé vint anys després.
Però loctubre del 1969, quan vam aterrar a Madrid, no sabíem el que sacostava. La resposta més esperançadora quan preguntaves què passava amb els estudis deducació física era que aviat ens integraríem a la universitat. De fet, lINEF de Madrid es va construir en terrenys de la Universitat Complutense, cosa que es posava com a exemple del fet que aviat tocaríem el cel i eixiríem dels llimbs on estàvem. Perquè els «inefians» érem mitja figa mig raïm, o ni carn ni peix. què significava? que per al món universitari i per a la predemocràcia espanyola procedíem dun organisme pertanyent a la Secretaria General del Movimiento, però aquests tenien les seues pròpies escoles: lAcademia de Mandos José Antonio, que va canviar de nom als últims anys del franquisme per a no significar-se tant, i lEscuela Femenina Isabel la Catòlica, o alguna cosa així. Acabats els estudis, havia de buscar faena, i la impartició de leducació física a les escoles o a la universitat, on existia aquesta matèria com a tal, depenia de la Delegació Nacional de la Joventut, la dels xicots, o de la Delegació Nacional de la Secció Femenina, la de les xicotes, amb les seues delegacions provincials en ús. I és clar, per als «inefians», no solia haver-hi faena als centres públics. No érem dels seus. Però, en homes, els col·legis privats, majoritàriament religiosos en aquell temps, ja shavien escapat del control de les delegacions de la Joventut i contractaven qui volien. Als pocs que vam aparèixer per València a principis dels anys setanta (dos de la primera promoció, quatre de la segona i cinc de la tercera, en la qual em trobava), sens rifaven. No volien «els de Falange», com sels deia en largot de lensenyament, i no vam tenir problemes de faena.