Però també els càrrecs representatius mhan donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des daquells primers temps en què vaig ser president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola dAtletisme. Tot això mha permès observar de prop lesport espanyol i linternacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de lequip espanyol datletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi daires, sense detriment del meu amor per latletisme, la meua «petita gran passió».
Amb tot, la memòria sen va per les tortuositats de més de quaranta anys entorn de lesport, tota una vida que diria un clàssic, des que el 1964 vaig començar a practicar atletisme. Vaig ser, primer atleta, després entrenador, dirigent i organitzador, cosa que mha permès gaudir daquest esport universal, dur com pocs i extraordinàriament divers, i daltres. Els seus ensenyaments són impagables. Primer, amb les teories de lentrenament, després amb la seua gestió, i de tot això parle dalguna manera al primer capítol, en què es mesclen les vivències personals amb el pas i el canvi duna professió: la de lantic professor dEducació Física per la de llicenciat en Ciències de lActivitat Física i lEsport.
Daltra banda, als capítols més generalistes sobre «lentorn de la pràctica esportiva» i «la política esportiva», shi afegeix un capítol sobre el futbol, un tema que genera un volum de notícies tan gran que és difícil sostraure-sen, tant de les notícies com de la seua dinàmica. La seua presència en la societat ocupa un lloc tan preponderant que nhe analitzat les vicissituds en diverses ocasions. Això mha permès obrir el ventall de coneixements, entrar en aquest món tan bigarrat i estudiar-ne el funcionament.
El mateix ha passat amb un altre tipus dactivitats o esports, lescriptura sobre els quals mha permès conèixer-los millor, però, encara que la seua temàtica siga més concreta, shan agrupat sota lepígraf de «lentorn de la pràctica» o «la política esportiva», ja que el seu enfocament tendia més cap a aquests continguts que als daquests esports mateixos.
Del conjunt del llibre destacaria, duna banda, allò que té una clara orientació política en el sentit dels clàssics atenesos, no en el reduccionista dels partits polítics, és a dir, pel que té danàlisi de les relacions entre els ciutadans de la polis. Uns ciutadans lorientació dels quals hauria de ser cap a la justícia i el bé comú, que, traduït al contingut dun simple paràgraf o apartat, és el tractat de les actuacions i els programes dels nostres governants, en tant que han estat elegits per a treballar pel benestar dels seus conciutadans. Una altra cosa és que discrepem, i profundament, de si aquest benestar social saconsegueix fent grans premis de Fórmula 1 o potenciant la pràctica de lesport a les escoles. I com que han passat molts segles des de la Grècia clàssica, actualment no podem deixar de ser hereus de les teories de Hobbes, Descartes
o de la «crítica de la raó» de Kant, de personatges com Rousseau o Pestalozzi en làmbit de la filosofia o de la pedagogia física, i, finalment, del conjunt de la Il·lustració. De manera que, de tant en tant, ens ix la vena crítica. què faríem, què seríem sense aquest pensament crític? Reivindiquem-lo, doncs, tot i que pesi a alguns càrrecs públics o encara que ens causi problemes personals.
Amb tot, hem arribat fins aquí i seguirem reflexionant per veure què ens retorna aquest mirall de lesport, i, sobretot, pensant en la gent de lentorn esportiu que necessita un suport, una veu que la defense, la crítica sana a una política i uns programes esportius que no tenen la més mínima planificació, amb uns pressupostos escassos i una gestió amb tantes llacunes com el mar de la Copa de lAmèrica.
No voldria acabar aquest preàmbul sense parlar dalguns temes concrets i específicament de tres. Un de connotacions polítiques: la llarga mà de Blanquer sobre el sorprenent nomenament de Niurka Montalvo, campiona del món de salt de longitud a Sevilla, però sense cap bagatge en direcció i gestió de lesport, com a secretària autonòmica de lEsport a menys de dos mesos de les eleccions de maig del 2007. Va ser passar directament de les pistes al màxim càrrec executiu de lesport valencià i això grinyolava molt, sobretot perquè feia tot just uns anys que vivia a la Comunitat Valenciana. El seu nomenament, assumit per tots, va ser cosa de Rafael Blanquer, el seu entrenador, molt amic del president de la Generalitat. Montalvo va aconseguir superar possibles canvis de govern després de les eleccions ja que, de nou, va guanyar el PP i ella segueix encara en aquest càrrec el gener del 2010.
Un altre dels temes significatius per a mi és relativament recent i està just als antípodes de lanterior. és un homenatge a un amic acabat de jubilar, Enric Martí, el meu conseller àulic quan érem estudiants a Madrid i sobre el qual vaig publicar un article que incloc ampliat en el llibre i que mha servit per a portar a col·lació la situació de leducació física, aquesta antiga «maria» en lensenyament no universitari. Larticle va comportar un important desplegament emocional. I no ho dic per les llàgrimes del protagonista, que és un sentimental, sinó per la gent que deia haver-lo llegit i haver-se sentit identificada amb allò escrit i amb Enric Martí, aquest gran professor. «Un professor de pati» fou, al seu torn, una petita contribució a lhonor de tots aquests professors deducació física que quotidianament imparteixen aquesta matèria als instituts i a les escoles i promocionen la pràctica física i esportiva entre els joves, malgrat les deficiències que tots coneixem i de la poca atenció que sels dedica des dels llocs de comandament educatiu. Són herois anònims, gràcies als quals el nostre panorama esportiu no està molt pitjor i els nostres escolars baixen una mica la seua obesitat, el gran problema de salut de la nostra societat.
Finalment, el tercer dels temes, escrit també en el seu moment com a article, era en certa manera una reivindicació: dels nostres orígens, de la nostra història esportiva més genuïna i dunes persones que, contra el vent i la marea daquesta mal entesa modernitat, van arramblar amb tot i segueixen mantenint lesperit del passat i lesperança en el futur, com els germans Tuzón. Larticle sobre «El Trinquet de Pelayo» va eixir publicat el 15 de juliol de 2007, a punt que el personal anara de vacances i que la crida de socors dels propietaris del Trinquet caiguera en sac foradat i el tema soblidara amb el ferragosto. Però no, al costat daltres accions, va contribuir a fer que el tema es resolguera i que el Trinquet tinguera les subvencions oportunes perquè entre els Tuzón i lAdministració, sobretot municipal, dugueren a terme els arranjaments necessaris per a insonoritzar el que els aficionats en diuen «la catedral de la pilota». Hauria estat un contrasentit tot el teòric suport que les institucions donen a la pilota com a emblema de la cultura valenciana i que deixaren caure la més antiga de les seues installacions. Com que equip de govern i oposició municipal van estar totalment dacord, la cosa es va poder solucionar. I com que els agraïts van al cel, a més duna trucada només publicar-se larticle, els bons gestors del Trinquet Pelayo van tenir a bé convidar-me a la «reinauguració», cosa que vaig agrair perquè, en aquesta València nostra, les autoritats procuren convidar-me al menys possible. A alguns/es càrrecs públics, els produeix urticària i alguna cosa més veurem en actes públics, com quan lAssociació Valenciana de Gestors Esportius em va atorgar el premi a la trajectòria professional i es lliurà el guardó en el curs del sopar oficial del congrés de lAssociació Espanyola de Gestors.