J. V. Aleixandre
Redactor en cap desports de Levante-EMV
PREÀMBUL
La sèrie darticles publicats pel diari Levante-EMV, sota la denominació «Ocios y Negocios», va nàixer fa molt de temps. Més de vint anys contemplen ledició daquesta segona fase iniciada a finals de 2006 i que suma, per tant, tres anys de reflexions al voltant duna temàtica apassionant, com és la de lesport.
Reflexionar entorn de lesport no es fa amb freqüència. Els estudiosos o investigadors daquesta matèria prefereixen altres camps, menys problemàtics i més procel·losos que el debat sobre la filosofia de la seua pràctica, lanàlisi del seu entorn i la seua planificació, les conseqüències daquesta anàlisi o la crítica sobre la política i els gestors públics i privats, principalment si estan a prop del lloc en què l«escrividor» viu o desenvolupa el seu treball.
Això sí, es parla i sescriu dels resultats, dels fitxatges, de les baralles o «raons» dels esportistes o els dirigents, de les seues eixides nocturnes, una mica menys de leconomia de lesport, dels nivells de pràctica dels espanyols o de la preparació dels esportistes i daltres estudis dinvestigació, que difícilment arriben al «gran públic» lector.
Per tant, no es parla en excés de limpacte daquesta activitat de lésser humà en la societat, que al llarg del segle XX ha deixat de tenir una forma de pràctica caracteritzada per un cert individualisme per a convertir-se en col·lectiva, en un «fet social» (Cagigal, 1979 i 1981; Parlebas, 1988) que traspassa el seu propi camp per a convertir-se en una de les més atractives per a la societat, en un element didentificació de «lhome i la dona moderns».
Només hi ha dos períodes històrics en què l«activitat física» puga assolir els nivells actuals: a la Grècia clàssica, com a pràctica, i a la Roma de lImperi, com a espectacle. En la resta dels períodes, o no ha existit o ho ha fet de manera tan secundària que no ha deixat gairebé restes, llevat de linici de la humanitat, en el qual totes les accions tenien, per raons òbvies, unes connotacions de «pràctica física» (Neuendorff, 1986).
Són molts els autors que han tractat aquest tema de lesport en la societat i la llista seria interminable, però permeteu-me recordar José M. Cagigal que, amb les limitacions òbvies del final del franquisme, va ser capaç de publicar diverses obres que han fet «pensar» bastants professionals de lactivitat física i lesport sobre aquest «quefer humà», com li agradava de dir (Cagigal, 1975, p. 19). Des de la seua mort en un desgraciat accident daviació, hem quedat orfes dun «pensador» de la seua categoria. La seua altura intel·lectual traspassà àmpliament les fronteres del nostre país, i ara ell és objecte destudi en diferents països.
Per això he dagrair al diari Levante-EMV i, sobretot, al seu cap de redacció desports, Josep Vicent Aleixandre, loportunitat que em van donar de publicar un article setmanal i, per tant, danalitzar la matèria i reflexionar-hi. Perquè, al cap i a la fi, daixò es tracta: danalitzar diversos aspectes de lesport, des del més proper, el que es fa a València, fins a aquell que té unes connotacions més globals, ja que tres anys a un article setmanal donen per a molt, tenint en compte que lesport és una de les activitats més igualitàries i generalistes daquesta «aldea global».
Escriure una columna en un diari, sincerament, no és fàcil i, de vegades, mha costat unes quantes hores, encara que pareixi al contrari. Són articles curts, de poc més duna pàgina, en què la labor de síntesi és obligada i duna dificultat tremenda, acostumat com estava, els últims temps, a estendrem per a escriure un llibre o un capítol dalgun llibre col·lectiu o, pitjor encara, a escriure centenars dinformes per a algun dels comitès organitzadors o organismes internacionals de campionats en els quals he estat involucrat. Transformar aquests articles en la base daquest llibre gairebé mha deixat exhaust, perquè a cada pas introduïa més material
o corregia allò escrit, de manera que alguns passatges ja sallunyen molt daquells articles preliminars. Més encara quan shi han inclòs capítols nous, com el primer, o taules que és impossible encabir en una petita columna i menys desenvolupar-les i explicar-les.
Tanmateix, per tal de ser sincer, he de dir que he gaudit ara, en escriure el llibre, i abans, amb els articles. I confessar, també, que mhe sentit llegit. Han estat unes quantes les trucades rebudes. Les dels amics i «col·legues» que, perdonant-me els errors, em felicitaven. Alguns altres han estat de tons variats. Alguns han trucat per a agrair-me haver tret a la llum alguns temes determinats; uns altres, per a avisar-me del perill que amenaça els caminants de la ploma quan la crítica i la reflexió són agres.
Però aquesta és la grandesa del periodisme i espero poder seguir fent aquest petit treball de reflexió en el futur, amenitzant els matins dels diumenges dels incondicionals que un té i sense voler tampoc amargar-los a aquells que, en ocupar un càrrec públic, es pensen en possessió de la veritat o, el que és pitjor, que lhàbit fa el monjo i que el càrrec els dóna saviesa.
Les pàgines següents shan estructurat en quatre capítols en funció de la seua temàtica, cosa que pot resultar més interessant per al lector en poder anar directament als temes del seu interès. No obstant això, hi ha un fil conductor general, una mateixa unitat de criteri que relliga lanàlisi de lentorn de la pràctica esportiva, en què es tracten temes genèrics o específics de lesport, amb les reflexions sobre la política esportiva valenciana o la passió i la problemàtica del futbol modern.
Per això, he tractat de no perdre el vehicle historicista del moment en què té lloc un fet concret, un peatge que un paga a la seua dedicació universitària i a aquesta història de lesport que ha impartit a lantic INEF i avui Facultat de Ciències de lActivitat Física i lEsport des del 1987, amb alguns períodes de recés. El viatge sobre aquests fets sol ser molt il·lustratiu amb el pas del temps, quan comencen a convertir-se en història, encara que siga història recent. Daquesta manera, podem «contextualitzar-los» perquè el lector pugui traslladar la seua imaginació al passat, contribuint a rememorar les seues pròpies vivències i a reflexionar sobre la qüestió que es planteja.
Lanàlisi dalgunes qüestions es fa, a voltes, des duna gran proximitat als fets, en haver ocupat diversos càrrecs directius dins el món de lesport, des del professional fins al representatiu. Com a gestor, he organitzat esdeveniments com el 7è Campionat del Món dAtletisme celebrat a Sevilla el 1999, el tercer en pista coberta del 1991 a la mateixa ciutat o lEuropeu en pista coberta a València el 1998, o els XV Jocs del Mediterrani celebrats a Almeria el 2005, entre daltres. Això mha permès penetrar un poc més dins els «secrets» de lorganització esportiva.
Però també els càrrecs representatius mhan donat una visió de les dificultats de la pràctica esportiva associada i federada, des daquells primers temps en què vaig ser president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana. El seu primer president autonòmic el 1986, quan es va crear, fins al 1993. Igual que els vint anys, des del 1989, en què he estat vicepresident primer de la Federació Espanyola dAtletisme. Tot això mha permès observar de prop lesport espanyol i linternacional, assistint a multitud de campionats del món i a tres Jocs Olímpics com a delegat de lequip espanyol datletisme. Just quan es publica aquest llibre, he deixat de ser vicepresident. Potser ja tocava, perquè vint anys són molts i és lògic pensar en una renovació o en un canvi daires, sense detriment del meu amor per latletisme, la meua «petita gran passió».