Al llarg dels darrers vint anys shan anat afeblint els estàndards mitjans, laborals i socials, duna bona part dels ciutadans europeus. Certament no de tots, sinó que estem assistint a una fragmentació que debilita a molts i els posa en risc dexclusió social de cara a limmediat futur. Encara que el seu conjunt, i si tenim una visió planetària, la Unió Europea encara és la regió de major benestar social del planeta, els retrocessos dels darrers anys posen en greu risc aquestes conquestes.
Ocupació i condicions docupació
Entre un 7 i un 10 per cent, segons les conjuntures, si mirem els darrers 10 anys, és la taxa mitjana europea de desocupació. A diverses regions del nostre país, aquesta taxa és superior avui dia. Però, a la Unió Europea, hi ha altres regions que també romanen per damunt de la mitjana. Per als aturats, la situació ha empitjorat respecte a períodes anteriors. Tots els països han baixat les taxes de cobertura de la desocupació, i el període de durada, la qual cosa és dramàtica quan es refereix a treballadors majors que solen quedar-se amb subsidis de subsistència.
Amb tot, és innegable que latur ha anat a la baixa des del 1995 i la Comis-sió ha manifestat la voluntat de tornar a la plena ocupació en totes les recents cimeres, perquè es tracta dun dels problemes més sentits pels ciutadans. El fenomen nou en la història recent, però, és que es tractarà, si això saconsegueix, duna plena ocupació amb dues característiques especials respecte al passat. Per un costat, sestà manifestant una lenta entrada del model productiu nord-americà, amb baixos salaris i fàcil acomiadament, a diversos països de la Unió, principalment al Regne Unit i a Irlanda. Eurostat ha realitzat estudis obre els baixos salaris a la Unió i considera com a tals els que són per sota del 60 % del salari mitjà de cada país. La mitjana de salaris baixos de la Unió és del 15 %, però el Regne Unit té el 21 %, Irlanda el 18 %, Grècia i Alemanya el 17 %, Holanda i Àustria el 16 %. Amb tot, a molts daquests països els salaris baixos no es donen en ocupacions estables, sinó en precàries. Per un altre costat, i amb molta major força, es desenvolupa la forma de gestió de la mà dobra que és leix de la globalització: la flexibilitat de locupació. Amb aquesta flexibilitat, les empreses, que controlen més difícilment que en el passat mercats i tecnologia, intenten aclarir incògnites controlant unilateralment el factor treball. I ho aconsegueixen carregant sobre els treballadors la incertesa. Però, aquesta incertesa, en termes docupació temporal, a temps parcial, submergit, etc., repercuteix sobre els treballadors com a inestabilitat i inseguretat. És com si fóra veritat que es busca la plena ocupació, encara que siga qualsevol tipus docupació.
La inestabilitat i la inseguretat laboral shan convertit en lescenari en què shan de moure molts treballadors europeus, encara que certament hi ha diferències entre països. Del nostre, sabem que més del 35 % encara té una ocupació temporal amb un grau de rotació sobre els mateixos llocs que mostren els més de catorze milions de nous contractes que se signen cada lany, que un 9 % tenen una ocupació a temps parcial, que més del 15 % continuen submergits... i caldria sumar-hi molts que són autònoms, perquè és lúnica manera de sobreviure. Es a dir, el 50 % estan insegurs.
Encara que pocs països europeus tenen tal deterioració de les condicions docupació, tots els han registrat. Prenguem dos exemples amb sistemes de relacions laborals prou diversos del nostre. Alemanya, amb una taxa datur relativament alta a mitjan dècada, té el 14 % de la seua població ocupada en ocupacions temporals i el 20 % amb ocupació a temps parcial, més «pseudocupació» i altres ocupacions molt malament remunerades, cosa que eleva locupació precària a més del 35 % (era del 15 % fa vint anys). El Regne Unit té menor proporció de temporals, un 8 %, però més de la quarta part del seus ocupats ho són a temps parcial.
Flexibilitzar locupació, un dels grans objectius de la Unió, però fer-ho amb seguretat adequada lanomenada flexiseguretat, significa afeblir el seu subjecte social, tant en termes de treballador individual, com de treballador col·lectiu (safebleix la base de sindicats i comitès i daltres formes associatives), perquè és posar en crisi el dret fonamental de cada persona: viure dignament amb el seu treball. La inseguretat de locupació, així, suposa per als treballadors un afebliment del benestar present i futur.
Malgrat les polítiques doportunitats, el gender gap es manté encara en el 84 % (sou mitjà de la dona respecte de lhome). En possibilitats professionals, de promoció, de condicions, fins i tot de drets sindicals, les diferències entre els gèneres encara són notables. És una cosa que podria començar a canviar la Llei digualtat, encara que molt lentament, atès que a les empreses amb menys de 250 treballadors no es preveu que hi haja plans per vetllar perquè la igualtat es respecte.
No treball i posttreball
Els qui estan en atur per un llarg període o per períodes curts (els temporals), no tenen garantia segura de desocupació, almenys en equivalència al salari que percebien. Els qui demanen major flexibilitat apunten a eliminar lassegurança de desocupació, «perquè així la gent sespavilaria més» (és a dir, acceptaria qualsevol ocupació). Però, la feblesa de locupació i la desvinculació dels estats daquesta garantia estan posant en risc també la suficiència dels ingressos del període posterior al treball, les jubilacions. A tots els països europeus shan incrementat els anys sobre els quals es fa el càlcul de les pensions. A la majoria estan o van camí dels quinze, i nhi ha superen aquesta xifra. Lobjectiu és arribar a computar tota la vida laboral. Això suposa una perspectiva de pensions molt baixes per a molts joves actuals que estaran durant bastants anys oscil·lant entre latur i locupació temporal o a temps parcial, per tant amb salaris molt baixos. Però, les pensions baixes no són només un fantasma del futur: a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal continua havent-hi molts milers de jubilats amb pensions escasses, malgrat les pujades dels darrers anys.
Com a conseqüència de tot el que diem, ha augmentat el risc de pobresa és a dir, els que estan per sota del 60 % de la renta mitjana a tota la Unió. I també les desigualtats socials. Per exemple, la relació entre el 20 % i el 20 % que menys guanyen ha passat de 5,1 a principi dels noranta a 5,4 el 2000.
Els riscos de la salut
A gairebé tots els països sha registrat un augment dels costos que els ciutadans que tenen un sistema nacional de salut universal han de pagar, siga per medicaments o per atencions especials. Hi ha allò que alguns anomenen una semiprivatització. A alguns territoris, latenció sanitària sha deteriorat enormement: menys metges, menys llits per mil habitants, llistes despera més perllongades. Encara que al conjunt de la Unió els accidents greus i mortals estan baixant, el nostre país encara en manté índexs que no són admissibles.
Les raons daquest afebliment
Hi ha raons que tenen a veure amb les polítiques que sestan implementant, siguen laborals o de seguretat social o sanitàries. Els estats shan inhibit i hi han invertit menys o, en alguns casos, nhan privatitzat serveis. Alguns, com el nostre, han fet cas omís, durant els vuit anys del Partit Popular, de directrius europees relatives a la igualtat doportunitats, la salut a la feina i daltres. Hi ha unes altres raons que tenen a veure amb leficàcia dels sistemes de relacions laborals. En alguns casos, aquests no han estat capaços de protegir com cal i activament els aturats, els treballadors precaris, els jubilats. Podem parlar de loposició i patronal, però sense oblidar la insuficient sensibilitat de les diferències davant certs riscos dexclusió social. Per últim, les diferències entre països, que encara hi són de manera cridanera, tenen a veure amb la diferenciada posició que els països mantenen en la divisió internacional del treball, malgrat el mercat únic.