Cap a estàndards i drets europeus
Si algú pot estar interessat en una Europa dels pobles, políticament i socialment unida, són els treballadors. Avui continua havent-hi grans desigualtats entre països de la Unió en termes dingressos, estabilitat en locupació i polítiques socials (habitatge, sanitat, educació, polítiques familiars), mentre que determinats costos, com el de lhabitatge i daltres, sacosten cada vegada més.
Històricament, han estat les llibertats dexpressió, associació, negociació i vaga, exercides a nivell de cada estat, les que han permès als treballadors dEuropa millorar les seues posicions. Es pot pensar que siguen aquestes mateixes llibertats, ara a nivell europeu, les que han daconseguir uns drets que han de tenir dos objectius: mantenir un estat de benestar europeu, acostant, molt més que no ho estan, els estàndards de vida dels treballadors i ciutadans europeus, i mirar solidàriament cap a unes altres regions del planeta.
Els intents fins ara no han reeixit. El primer intent d«harmonització» de drets i condicions va tenir lloc amb lActa Única, el 1989. Només saconseguiren establir alguns mínims comunitaris sobre salut i seguretat, jornada màxima, igualtat doportunitats entre homes i dones, procediments informatius a les empreses. També es va subratllar la importància de propiciar acords entre agents socials. Però, com que el «principi de subsidiarietat» deixava una àmplia llibertat als estats, les diferencies entre països en aquests aspectes han continuat sent patents. El segon intent va ser Maastrich, però loposició del Regne Unit i la tebiesa de molts altres països va deixar lenvit reduït a un protocol social annex al tractat. Era un protocol aigualit, que permet adoptar directrius per majoria qualificada sempre sotmeses al principi de subsidiarietat, en els camps esmentats a lActa Única. Es requereix unanimitat en temes de seguretat social, acomiadament i formes de representació dels treballadors, cosa que explica que mai no shagen pres. I exclou explícitament duna regulació comunitària els temes de salaris i drets dassociació, vaga i locout. Una regulació a través duna normativa va fracassar aleshores i ha fracassat cada vegada que els sindicats han volgut tornar a donar a locupació i a les polítiques socials substantives rang de norma a la Unió. Les successives cimeres no han produït sinó grandiloqüents declaracions, però amb pocs efectes pràctics. Crida latenció sobretot que els principis de Maastrich, en aquest aspecte, estaven arreplegats en la proposta de constitució europea, que comptava amb el suport dels sindicats espanyols i que va ser aprovada, encara que amb escassa participació, en un referèndum al nostre país.
També ha fracassat la regulació social a través de la negociació. Shi han oposat la patronal unice, les patronals sectorials europees i les patronals nacionals, adduint raons de competitivitat. Lúnica cosa que ha prosperat és la via que podríem denominar de la «regulació tova», que en el llenguatge comunitari es diu del «diàleg social». Locupació, la seguretat en el treball, la igualtat doportunitats, els drets dinformació a lempresa i moltes altres qüestions encara que mai no les qüestions fortes com el salari i el temps de treball, la seguretat social o la negociació col·lectiva han estat debatudes moltes vegades a meses de diàleg, però amb pocs avanços a nivell de la Unió en la vida real.
A les raons de la patronal, cal afegir-hi daltres. Molts governs, i en particular el Regne Unit, Alemanya, Espanya (potser una mica menys ara) o Itàlia donen suport a la primacia del mercat, cosa que en el fons no és sinó un suport als afanys expansionistes i monopolistes de les seues empreses multinacionals amb què mantenen múltiples llaços. Tampoc alguns dels grans sindicats europeus no són fervents dun model de negociació per a tot Europa, ja que temen la desafecció de les seues bases de treballadors més privilegiats, que temen l«harmonització».
Hi ha, però, alguna cosa més. La falta duna regulació europea pro treball, al costat de lafebliment de les regulacions tradicionals a alguns països i el caràcter clarament neoliberal dalguns governs són la raó que seixamplen les diferències entre treballadors europeus. Certs governs no apliquen les directrius laborals, ni els acords, per la senzilla raó que no són vinculants, ni hi ha cap instància que els els puga fer complir. Això explica que encara hi haja índexs altíssims de sinistralitat, que les condicions de la dona treballadora continuen molt per sota de les de lhome, que les crides a reduir la precarietat de locupació no siguen efectives, etcètera. Més encara, això explica que molts governs, i en particular el del nostre país, continuen tolerant major flexibilitat laboral i desenvolupant mesures que funcionen mentre les empreses reben subvencions per canviar el caire administratiu dels contractes de temporals a indefinits.
Dit amb unes altres paraules, hi ha governs que poden estar disposats a mantenir certs drets socials per als seus treballadors. Però, no nhi ha cap que aposte decididament per una regulació europea, per drets socials i laborals bàsics europeus.
La importància duna carta de drets a la Unió Europea
Una Unió Europea dels pobles socialment forta serà una bona plataforma per lluitar contra la globalització que les multinacionals i els monopolis volen imposar i per assolir que les possibilitats que ofereix un món més proper i interdepenent beneficien a tothom. És obvi que no nhi ha prou amb les lluites, les conquestes i els drets a nivell dun estat. Primer, perquè difícilment es poden sostenir. Segon, perquè els instruments de defensa moviments, associacions, etc. tindrien una limitació que no té el capital, que es mou arreu pel planeta. Però, és evident que avui per avui els mecanismes de defensa mundials són encara insuficients. Per això, els territoris intermedis, als quals la solidaritat pot organitzar-se més fàcilment, poden ser nivells molt adequats.
Europa, tanmateix, no es pot tancar en si mateix, oblidant les regions i els països que estan en pitjors condicions. Per la seua història i el seu present ha de tenir un paper rellevant en els moviments de solidaritat. Això pot exigir als europeus potser la necessitat de redefinir el benestar si, per exemple, pensem com han de ser les nostres relacions amb el medi ambient, el nivell de consum, etc. Daltra banda, cal pensar i actuar en fronts nous, no solament en el laboral. Lecologia, la salut, leducació, la igualtat entre els sexes, la immigració, en són alguns.
I tampoc nhi ha prou amb els moviments tradicionals, encara que aquests no hi són sobrers. Els nous moviments, les noves sensibilitats, per petits i incipients que siguen, són cabdals. Si els sindicats tradicionals volen ser els únics protagonistes, hi fracassaran. Però, oblidar el treball serà també fracassar. Cal buscar els vincles duna nova solidaritat entre els qui treballen i els qui no treballen, entre els qui ho fan de diverses maneres. Cal tornar a definir les condicions que conformen la dignitat de les persones al segle XXI i lluitar tots a luna per aquesta dignitat, potser amb nous instruments. Cal, per això, ser capaços dinventar instruments nous. La carta en pot ser un.
FAUSTINO MIGUÉLEZ LOBO
Coordinador del Grup dEstudis Sociològics
sobre la Vida Quotidiana i el Treball (quit)
Universitat Autònoma de Barcelona
1. Relacions laborals: una breu introducció al seu àmbit destudi