La situació de lhabitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques dexclusió. Les deficiències i els problemes dhabitatge comporten entrebancs per a un procés dinserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions dhabitabilitat dolentes, lamuntegament i la manca dintimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació dhabitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de lhabitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.
[1] La migració comunitària sha concentrat a la costa de la província dAlacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model dimmigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència destrangers comunitaris 52,5 % pel gener de 2003, immigrants residencials propis dun model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.
[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració deuropeus de lest, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de lest, la majoria procedents dels països més pobres de làrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).
[3] A la ciutat de València sexigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. Dacord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, lAjuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).
[4] Des de la Llei 4/2000, lempadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions deducació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat dempadronament va constituir una prova documental del temps de residència i darrelament. Tot això i lactitud decidida de ladministració municipal i de les organitzacions socials de demanar a limmigrant que sempadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre destrangers, encara que no hi manquen els problemes.
[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra dimmigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.
[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de lInterior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % dindocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de lenvergadura del problema. Per altra part, líndex dindocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex dindocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.
[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).
[8] Atès que es tracta duna immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.
[9] El darrer trimestre de lany 2000, el govern va presentar lesborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política destrangeria i immigració. A lesborrany safirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs danalfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a lanalfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).
[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront dun 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.
[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, dindividus, concebuda com a temporal, començant per lautopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques dimmigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas dAlemanya.
[12] El gener de 2003 lAjuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial duns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, sha mantingut la delimitació territorial anterior.