En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on lhabitatge de limmigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen lhabitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).
[19] A València shan donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés dinserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació dassetjament de menors i adolescents equatorians per part dadolescents autòctons que sha donat als Orriols (Levante, 7 doctubre de 2004).
[20] Tot i que la paraula gentrification sha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text sutilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.
[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals dorganitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre lhabitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).
[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de lEstat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; lhabitatge de lloguer públic constitueix l1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).
[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria dallotjament. A França, lacció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, lUrban Programme com a marc dacció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants senquadraven en polítiques més àmplies dhabitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».
[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen lajuda més clara des de ladministració. Aquestes són ajudes econòmiques demergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències dequipament bàsic. Daquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte darrelament.
[25] Així es deduïa de lestudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).
[26] Òbviament aquest índex no passa de ser una aproximació grollera a la qüestió. Es considera que viure 6 o més persones en un pis entre 60 i 90 m², la dimensió mitjana dels habitatges a València, és una situació damuntegament. Un problema daquest índex fa referència a la bondat de la mesura. Per una altra part, la realitat que mesura líndex no té perquè tenir la mateixa lectura. Segons les cultures, la mateixa situació pot ser definida com amuntegament, connotat negativament, o no.