Una altra variable important és la situació documental, legal o irregular, de limmigrant, així com la inserció laboral. Avui disposar de permís de treball i nòmina és la condició imprescindible que ha de complir limmigrant per a ser inquilí titular dun habitatge. Això deixa fora els indocumentats i aquells immigrants amb residència legal però que es troben a latur. Es tracta de proves de solvència que, com la nòmina, també se sol demanar als autòctons, però que tenen un efecte dexclusió més gran en el cas dels immigrants.
La ubicació del barri és un altre factor dinserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat dhabitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de lassentament primerenc de la immigració.
Igualment, lexistència prèvia dimmigrants constitueix un factor datracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a lenquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).
Estretament lligat amb lanterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria dhabitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de lhabitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de lhabitatge. Segons lenquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.
Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria dhabitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a lEstat espanyol no es pot parlar duna política social dhabitatge, ja que aquesta sha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, sha reduït a mínims la construcció dhabitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de lexperiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, ladministració va realitzar una intensa política dhabitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, lavinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència dhabitatge social al País València i a lEstat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública dinserció dels immigrants en matèria dhabitatge sha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament duna xarxa precària dalbergs i pisos dacollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes demergència atorgades des de Serveis Socials.[24]
Sobre el tipus dhabitatge en què viuen els immigrants, i les condicions daquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de lenquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades lany 1999 disposava dun habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant lany 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, lhabitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics daigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions dhabitabilitat poden presentar diverses deficiències.
Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és lalt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable dun col·lectiu a un altre. Respecte daquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex damuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades damuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).
TAULA 2.7
Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.
Algunes nacionalitats significatives. Any 2004
Font: Oficina dEstadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.
Alguns dels col·lectius darribada més recent són els que presenten índexs damuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir lhabitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de lest, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex damuntegament molt inferior als daltres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que lany 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.
A València, com ens mostra el cas de Russafa, lamuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos dhabitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font dingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés dassentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre dhabitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i lalta renda que sobté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex damuntegament. Es tracta dun recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.