Dacord amb la segona proposició, lautèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de lescassa voluntat del grup per integrar-se, sassocien a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés dinserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, duna major integració social.
És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció dimmigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses dhabitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.
[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, lheterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents daqueixa cultura pública comuna, per exemple, dorigen generacional.
[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, larrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i despai.
[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus dacció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, lindividu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, daprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».
[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de làmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a làmbit del futbol i daltres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes dun equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.
[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.
[6] Per a Park, lhome marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura dorigen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a lAmerican way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de lEscola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i lamericanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a lapartat següent.
[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de lantropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de limmigrant.
[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús sha ampliat per a designar lestranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra lús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent dimmigrant, moro i sudaca (altres tipus destrangers).
[9] Des de lampliació de l1 de maig de 2004, la Unió Europea compta amb 25 estats membres. En aquesta investigació, quan es parle dUnió Europea es farà referència a la Unió dels 15, lanterior a la darrera ampliació.
[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de lest, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).
[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «dincapaços» (menors dedat, malalts mentals) o «dindesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).
[12] Superar la frontera de lantiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut dun Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo dun altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie danys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, lany 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».