Al País Valencià, com arreu de larc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de lEuropa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord dÀfrica i Amèrica Llatina vers lEuropa desenvolupada de què formem part. La presència daquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.
El flux migratori des del nord estava compost i majoritàriament encara és així per jubilats i pensionistes nacionals daltres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència daltres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és destranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai sha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o duna vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta duna migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre nha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.
El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació dEspanya com un país dimmigració. Al País Valencià, aquest flux sinicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra lobertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux sha accelerat i nha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.
1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA
Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a laportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.
En levolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre destrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord dÀfrica, es tractava bàsicament duna migració dhomes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants sautoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que shi instal·len.
El segon període sinicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera sha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des dAmèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals dEquador i Colòmbia i, els darrers dos anys, dArgentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants daltres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina dEstadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, shan mantingut les migracions del nord dÀfrica, fonamentalment del Marroc, i nha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de lEuropa de lest, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a leconomia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]
Dacord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» lany 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, duna raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés daugment del flux havia començat lany 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés saccelera com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]
No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. Sha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. Laugment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de limmigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més dun 10 % del total.