Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències daquestes concentracions cal considerar lexistència daltres tipus de relació o no, laccessibilitat a altres espais, el grau dinserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.
Les connotacions negatives associades a les concentracions ètniques augmentaren en la dècada de 1980 i primeries de 1990. En aquests anys es produïren conflictes, protestes i desordres als barris multiculturals de grans ciutats europees i nord-americanes. Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants dun cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta descenaris urbans marcats per latur i locupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per lheterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o dorigen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés dampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, laugment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.
La popularització simplificada dalguns dels postulats de lEscola de Chicago, lampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés dinserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i dopcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.
Segons la primera, hi ha un model dinserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs darribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés sha establert una tipologia de barris com «barri darribada», «barri de transició», «barri ètnic» o daltres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés dinserció.
Dacord amb la segona proposició, lautèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de lescassa voluntat del grup per integrar-se, sassocien a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés dinserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, duna major integració social.
És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció dimmigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses dhabitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.
[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, lheterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents daqueixa cultura pública comuna, per exemple, dorigen generacional.
[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, larrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i despai.
[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus dacció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, lindividu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, daprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».
[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de làmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a làmbit del futbol i daltres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes dun equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.
[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.