La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés dintegració sembla desmentida per la història. Lexemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. Daltra banda, la dispersió espacial com passa amb els senegalesos o els xinesos a València no sempre pot considerar-se un indicador dintegració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A linrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.
Per últim, però no menys important, alguns dels elements de lanàlisi de lEscola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de lexperiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]
Més enllà daquestes crítiques, algunes de les aportacions de lEscola de Chicago són de particular rellevància per al nostre tema.[19] Les seues investigacions es van caracteritzar per cercar el coneixement empíric, tot considerant les situacions concretes en la seua complexitat i el punt de vista de lactor. Aquesta concepció de la recerca va incloure el desenvolupament de mètodes i tècniques, en uns casos específics i en altres adoptats de lantropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.
Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] Dacord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés dadaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», lajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.
Tot i levolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés dinserció es lliga a la dinàmica dinteraccions socials, des duna perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i lampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina dintegració i de ruptura.
5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL DINSERCIÓ URBANA
Més enllà de la valoració que ens meresca, lempremta de lEscola de Chicago sha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que shi encunyaren, o shi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir duna bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de lEscola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.
A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, sabandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, daltres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en lespai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a làmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat díndexs, entre els quals líndex de dissimilitud de Duncan potser siga el més utilitzat.[22] A més, als seus estudis sobre els barris negres de Chicago, Duncan va introduir la noció de «llindar crític» per a fer referència a un nombre de veïns, negres o immigrants, a partir del qual es donava la fugida dels veïns blancs i autòctons, baixava el preu de lhabitatge, es degradava lentorn i sinstal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren dun ampli ressò.
En aquests tipus destudis i en lescola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació sutilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, lús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no saplica als barris on sajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, lassignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques dexclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a linfractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.