LESCOLA DE CHICAGO
Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a lestudi dels fenòmens dinserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt dinvestigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, levolució daquesta i els factors que lexpliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre lespai urbà i les relacions socials que shi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés dinserció social és interpretada en el sentit duna forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.
Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de lèpoca. Una delles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes dhabitatge, de relacions socials i dordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. Daltra banda, la creixent consciència daquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors dimmigrants, sesperava que els immigrants abandonaren progressivament lherència cultural pròpia i sassimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i lassimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió sexpressa en clau damericanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades dimmigrants.[14]
En lanàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció dàrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de lexperiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i lordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés dempobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a làrea dhabitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. Lúltim cercle correspondria a la perifèria.
Hoyt i Park concebien levolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous sinstal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A lascens socioeconòmic corresponia un canvi dàrea residencial a la ciutat, un major ús de langlès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que sassentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), sexpressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.
En 1921, Introduction to the Science of Sociology, linfluent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de conflicte, de compromís o acomodació i dassimilació. Més tard, lany 1926, Park ordenarà aquestes relacions com a etapes successives del procés dinserció dels immigrants, cadascuna de les quals representa un progrés respecte a lanterior. Aquest procés constitueix lanomenat cicle de relacions racials. La primera etapa, la competència o rivalitat, suposa la interacció en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció per bé que conflictiva i una consciència daquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de lacomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups sajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a lassimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, lassimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de lindividu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant letapa de lassimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de laltre i, compartint lexperiència i la història, sintegren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]
El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés dinserció residencial. Un i altre culminen en lassimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, dAnglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, lespai urbà ens mostra el procés dinserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.
A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb lassimilació.[16] Laculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l«americanització» havia promès. Lexperiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, lobra de Franzier, un dels deixebles de Park. Dacord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.