La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. Limmigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a lespai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma lordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.
En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall dusuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que sinsereixen en la ciutat, que shi adapten, els immigrants intenten fer-la més acollidora amb iniciatives i dinàmiques que modifiquen, almenys en part, la significació cultural i simbòlica dalguns dels seus espais. Determinats carrers i parcs es conformen com a llocs propis de sociabilitat on la música, els menjars i la llengua, generen microambients culturals.
La gestió daquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. Dacord amb la primera, ladequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura dorigen, ladopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, dacord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de laculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de loferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.
Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem dinserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa limmigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que limmigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moures adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, limmigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i ladaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha dacomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.
Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. Lhabitatge és la base material duna bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets dinserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt daquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés dinserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna daquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.
4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS DINTEGRACIÓ.
LESCOLA DE CHICAGO
Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a lestudi dels fenòmens dinserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt dinvestigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, levolució daquesta i els factors que lexpliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre lespai urbà i les relacions socials que shi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés dinserció social és interpretada en el sentit duna forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.
Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de lèpoca. Una delles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes dhabitatge, de relacions socials i dordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. Daltra banda, la creixent consciència daquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors dimmigrants, sesperava que els immigrants abandonaren progressivament lherència cultural pròpia i sassimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i lassimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió sexpressa en clau damericanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades dimmigrants.[14]