Per acabar de copsar el significat daquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. Laltre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà lobra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).
1. LETAPA VALENCIANA DAGUILÓ (1858-1861)
El 20 dabril de 1858 arribava a València el mallorquí Marià Aguiló per a prendre possessió del càrrec de bibliotecari primer de la Universitat; i encara que no coneixem amb exactitud en quin moment deixà la ciutat, hi ha motius per a pensar que fou els primers dies de juny de 1861.[4] De fet, a la segona de les cartes del valencià a Aguiló publicades a lEpistolari Llorente, datada en gener de 1862, a banda de recriminar-li que «a todos los amigos nos consta su pereza en contestar cartas, y que no olvida aunque calle», li deia: «Le di noticia de mi casamiento; ignoro si llegó a sus manos mi aviso».[5] De manera que si tenim en compte que Llorente es casà amb Dolors Falcó Serrano en juny de 1861 (latorgament de les capitulacions matrimonials porta data de 27 de juny), això ha de significar que a principi de mes el mallorquí ja no residia a València.
Poeta i erudit, quan Aguiló arribà a la capital del Túria tenia 33 anys, i encara que no havia publicat cap obra venia envoltat duna aurèola intel·lectual gràcies a la qual passava per ser un dels promotors del moviment renaixencista a Mallorca (Guarner, 1983: 39). A València corrien els temps en què els jóvens Llorente i Querol, ferits ja de la vena literària, cursaven les darreres assignatures dels seus estudis de dret. Assidus consultors de llibres, aviat establiren contacte amb el bibliotecari, que degué veure en ells passió, capacitat i interés.
A partir daquell moment els contactes amb Aguiló foren constants i determinants per al futur literari de tots dos estudiants, ja que aquell saberut començà a descobrir-los un munt dexpectatives culturals autòctones intuïdes però no del tot desvetlades i els connectà amb la literatura produïda a Catalunya i les Illes Balears; esdevingué un estímul i un model a imitar. En paraules de Lluís Guarner (1980: 43), Aguiló «descobreix als dos joves poetes els tresors de la literatura valenciana clàssica del XV i els impel·leix a estudiar la nostra cultura pròpia, posant-los alhora en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya». Amb aquesta actitud, el mallorquí no feia sinó captar nous apòstols per a la causa que el guiava: la restauració de la llengua i la literatura autòctones. I fou així com ajudà a estendre lalé renaixencista per València.
En pocs mesos, Aguiló es convertí en lideòleg de la primera Renaixença valenciana, i linductor de linterés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. Daquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica duna literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]
Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà dAguiló com d«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest duna manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «dell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la Renaixença que sexpandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que
lestímul dAguiló fou prou perquè, a partir daquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.
Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com duna peça clau per a linici de la Renaixença literària a València.
Home de cultura consolidada, no és destranyar que tant Querol com Llorente quedaren bocabadats amb les seues paraules i accions, i que ben prompte exercira, envers els jóvens estudiants, el paper de mentor, de maître a penser.[7] Amb lliçons essencials els obrí els ulls a un passat amagat, i els instruí en el conreu i lestima de les lletres autòctones. «De Aguiló aprendieron Llorente y Querol, siendo estudiantes, a considerar el legado cultural de nuestros antepasados como una herencia irrenunciable, a mantener fidelidad a la lengua propia, cuya gloriosa historia descubrían», afirmava Manuel Sanchis Guarner en 1959; anys després afegia que «per consell seu, provaren descriure versos en vernacle culte», i que «aquesta anècdota dAguiló no tenia precedents a València» (Sanchis Guarner, 1982: 31). Amb el solatge dels consells i lexemple de valencians com Pasqual Pérez, Joan Arolas i Vicent Boix, linflux del mallorquí fou capaç dunir afanys locals per a una causa que era comuna a tot el territori lingüístic català.
Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en lescassa duració temporal de lestada dAguiló a València poc més de tres anys, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el dAguiló.
Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions damistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa dAguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà danar així.
Dentrada cal dir que Lluís Guarner (1976: 70) explicà que «la protección de Aguiló, desde Barcelona, a los poetas de Valencia llevó, en 1872, a Querol a formar parte del consistorio de mantenedores de los juegos florales de Barcelona». A més, després de deixar la Universitat de València, Aguiló i Llorente coincidiren almenys en nou ocasions, cosa que tractant-se del segle XIX no està gens malament: als Jocs Florals de Barcelona de 1866, 1868, 1880 i 1885; al certamen literari que commemorava el sisé centenari de la mort del rei Jaume I, i que fou celebrat a València en 1876; a les festes llatines celebrades a Montpeller en 1878; a la visita als monestirs de Poblet i Santes Creus que en 1882 realitzaren, conjuntament, una trentena de ratpenatistes i de catalanistes;[8] i, finalment, en els viatges que Llorente realitzà a Barcelona en 1888 i 1893. És a dir, que el contacte no fou únicament epistolar.