Daltra banda, tampoc no compartisc lopinió «que, malgrat la seva [dAguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de lempresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i lembranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, sen desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà letiqueta llemosí sive català, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.
En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge dun Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; dun Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou
una amistat que sanà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla digualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca denviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida dAguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningúm coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser lencarregat denviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.
Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa daquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida dambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a linici com en els anys posteriors.
Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de lescriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé dAguiló i que labocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb lerudit mallorquí.[10]
A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que lafectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a lescriptor mallorquí la defunció de Querol, lamic comú. Com que es tracta duna carta no recollida a lEpistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:
Amigo don Mariano.
Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido la muerte [de Querol]. Sé, por Matheu, el efecto que le produjo la noticia. Yo estoy cada día más afligido. Los primeros días, no podía darme cuenta de lo ocurrido.
Ha de saber usted que en el delirio que precedió a su muerte, en el cual recitaba versos, mezclaba constantemente el nombre de Aguiló. Es usted la última persona que ha ocupado sus pensamientos. Decía a sus hermanas que usted había llegado: que él, por estar enfermo, no podía acompañarle y obsequiarle; que cumplieran ellas con usted; que le cuidasen bien... No puedo proseguir. ¡Ay, amigo Aguiló! Roguemos a Dios por el alma, tan buena y tan noble, de nuestro inolvidable amigo.
Suyo siempre: Teodoro.
Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a lautor del Llibret de versos amb data del 31 doctubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de lEpistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «Non sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp mha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot labatiment de lanyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que lestimava molt, nom creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor descriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan dEll...» (p. 231).
Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada den Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes i daltres documents confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, duna banda, i Aguiló de laltra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:
Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. Lestada dAguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites dAguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) Lamistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom dAguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per lobra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua daquell.
Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules dAguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negum coneix en ma estimada Valencia».[13]