Daltra banda, les intenses i afectuoses relacions que Llorente conreà amb els escriptors de Catalunya poden ser observades amb suficient detall a través de la llarga i conseqüent amistat que luní a Víctor Balaguer i a Jacint Verdaguer, dos dels pesos pesants de la Renaixença catalana, amb qui arribà a establir una gran empatia intel·lectual i personal; i també a través de la seua significativa participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què ostentà la representativitat dels escriptors valencians. I semblantment es pot dir respecte a les Balears i Miquel Costa i Llobera, el seu més destacat poeta, en qui lautor del Llibret de versos veié personificades totes les virtuts de l«illa daurada».
Llorente sentí una gran atracció intel·lectual i espiritual pels líders literaris i socials dels territoris culturalment germans, limítrofs del valencià i perifèrics dels estats espanyol i francés, segurament perquè shi identificava. I amb un dels qui més sidentificà fou, sens dubte, amb el provençal Frederic Mistral, un vertader patriarca per qui sentí una immensa veneració que no sempre ha sigut correctament interpretada, com tindrem ocasió de comprovar.
Una de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la daportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.
[1] En aquest sentit, consulteu els treballs de Roca (2001, 2003a i 2004).
[2] Carta 249: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 151.
II. LINTENS MESTRATGE DE MARIÀ AGUILÓ
Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou lescriptor de làmbit lingüístic català que més linfluí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i lajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, dell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, lestima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de lhomenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «sesverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge dAguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no shauria interessat si més no en la mesura en què ho féu per la llengua i la literatura catalanes.
Encara que breu, la relació cultural i personal que des dabril de 1858 fins a juny de 1861 sestablí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort dAguiló.
Finalitzada letapa valenciana dAguiló, la relació entre tots dos personatges, a la qual estigué molt vinculat Vicent Venceslau Querol, es conservà i refermà en el temps a través dels contactes epistolars i de les trobades, de les diferents ocasions i actes literaris i patriòtics en què coincidiren i col·laboraren. I nhi ha múltiples exemples que ho confirmen. El dia de Nadal de 1874, tretze anys després dhaver deixat València, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs Forteza que havia rebut la visita de Querol: «Creix com a poeta y com amich»,[1] era la valoració que hi destacava. Daltra banda, a propòsit dels Jocs Florals de Barcelona de 1885, el dia 28 dabril Querol, que havia sigut nomenat president del Consistori, escrivia a Llorente, tot comentant-li els detalls del viatge que el dia 1 de maig anaven a fer junts: «Yo también ardo en deseos de realizar nuestra escapatoria y de que sorprendamos de nuevo a Aguiló en el fondo de su biblioteca, como los dos estudiantes de hace 30 años».[2]
Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).
En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys destudi i de descoberta literària que luniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: sen sentí regraciat no sols per laportació cultural que havia rebut dAguiló, sinó també per la personal.
Lestima que per sempre més Llorente li professà es mesura per fets com ara que, vint-i-quatre anys després de la partida del mallorquí, li dedicara la primera edició del Llibret de versos (1885), el seu primer i més emblemàtic volum de lírica valenciana. Una decisió que Llorente ja tenia presa el 24 dabril de 1884, quan mitjançant carta personal comentava a Querol: «Voy a hacer el tomito de versos valencianos, que me piden muchos. Se lo dedicaré a nuestro buen Aguiló».[3] Cosa que denota que els valencians el sentien com a propi.
Per acabar de copsar el significat daquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. Laltre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà lobra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).