Per tal de proporcionar elements danàlisi daquesta dimensió universal, lAVL organitzà, primer, un cicle de conferències i un congrés, després. El cicle de conferències: Els dijous de sant Vicent es desenvolupà entre el 27 de setembre de 2018 i el 26 de setembre de 20192. La seu de les conferències fou la Universitat de València, que les incorporà al cicle «Els clàssics a la Nau». Al llarg dun any sanalitzà la figura de mestre Vicent Ferrer des de diferents òptiques tot intentant descobrir la societat al si de la qual visqué, lentorn al qual habità a la ciutat de València, les característiques significatives i definitòries de lestructura i composició dels seus sermons i, finalment, la imatge que ha romàs a limaginari social fins lactualitat, creada fent servir els textos biogràfics i també la iconografia que ens el presenta com el predicador apocalíptic que anuncia la fi del món, acompanyat gairebé sempre pel filacteri: Timete Dominum, et date illi honorem, quia venit hora judicii eius, Apoc 14, 7.
Finalitzat el cicle de conferències, el dia 16 doctubre de 2020 sinaugurava a la capella del Sant Calze de la Catedral del València el congrés Vicent Ferrer: projecció europea dun sant valencià. Lacte fou presidit per Emilio Aliaga Girbes, degà del capítol de la Catedral, per Ramon Ferrer Navarro, president de lAcadèmia Valenciana de la Llengua i pel prof. Albert G. Hauf i Valls, en representació del comitè organitzador. El congrés es posà en marxa amb la conferència inaugural: Sant Vicent Ferrer: Petjades duna vida itinerant, on es posaren de relleu tots els aspectes més rellevants de la vida de mestre Vicent Ferrer actuant com a marc de referència per a aquella reunió científica. Finalitzada aquesta primera conferència sinaugurà al museu de la Catedral lexposició Vicent Ferrer: un predicador de la tardor medieval, en la qual els participants pogueren contemplar els manuscrits amb sermons de sant Vicent Ferrer (sermonari valencià, la quaresma de 1413, sermones de sanctis, i un volum amb sermones dominicales), acompanyats, entre altres materials bibliogràfics i documentals, per lexemplar de la Bíblia vulgata que, segons anotacions internes, utilitzà mestre Ferrer per enllestir les seues homilies. Es tractava de materials tots ells conservats a larxiu capitular i també sexposà el manuscrit de sermons de mestre Ferrer conservat a lesglésia parroquial dAiora. La sala Duc de Calàbria de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, exposà els manuscrits i impresos conservats a la Biblioteca Històrica de la Universitat, destacant-hi els dos volums duna Bíblia parisina, obsequi de Benet XIII, acompanyada entre altres per les primeres edicions incunables de sermons, com ara la de Heinrich Quentel de Colònia. El Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi permeté que poguérem contemplar el manuscrit de la predicació castellana, i el Convent del Predicadors aportà el manuscrit original amb la biografia del pare J. Teixidor.
Les activitats del congrés es traslladaren a la Universitat de València, concretament a lAula Magna on es desenvoluparien totes les conferències fins la cloenda el 18 doctubre. Leix vertebrador de totes les ponències fou, com no podia ser altrament, la predicació de mestre Vicent, activitat que el convertí en personatge notable. Per tal de contextualitzar el desenvolupament daquesta activitat itinerant el prof. Alfonso Esponera (El oficio del predicador en san Vicente Ferrer), tot utilitzant els mateixos sermons de sant Vicent, dona resposta a dos qüestions molt significatives, la primera com entenia mestre Vicent la seua activitat pastoral, i, la segona, com lexercí. El prof. Carlo Delcorno (Vicent Ferrer e la predicazione medievale) en descobreix la novetat de les seues homilies tot atenent la temàtica i les estratègies retòriques emprades per tal de construir el sermó; els evangelis i la narració hagiogràfica de les vides de sants li serveixen per transmetre el seu missatge apocalíptic, invitant la correcció dels costums tot atenent la proximitat de la fi del món. Sent tan important com fou la predicació, lOrde de sant Domenec tingué una cura molt especial preparant els missatgers de la paraula de Deu, Luciano Cinelli en descobreix lambient intel·lectual i destudi al si del qual es formà Vicent Ferrer (I Domenicani e lo studio).
Una de les temàtiques cabdals relatives a la predicació vicentina està íntimament lligada a la transmissió textual dels sermons i les edicions manuscrites elaborades a partir de les reportacions. En aquest context, el prof. Tomàs Martínez Romero (Notes sobre la Bíblia i el Salteri dels (post)reportadors dels sermons vicentins) analitza les fonts utilitzades per aquells que enllestiren les versions manuscrites definitives dels sermons, proporcionant claus que ens aproximen a la que podria ser la seua biblioteca ideal.
En un congrés dedicat a sant Vicent Ferrer hom no podia defugir lestudi de la llengua que feia servir el dominic valencià en les seues homilies. Així el prof. Franco Morenzoni (Problèmes linguistiques et intercompréhension: quelques remarques à propos de la prédication à la fin du Moyen Âge) analitza la relació existent entre el llatí i les llengües vernacles, tot fent servir les recomanacions dels tractadistes de la predicació, atès que el públic no entenia llavors el llatí eclesiàstic. El sermó encara que començava amb una citació bíblica que el predicador convertia en tema, recorria a les llengües romàniques per tal dexplicar el contingut del missatge bíblic i aleshores aquesta circumstància obria la porta a una espècie de babel com proven algunes reportacions. Analitzant les llengües de la predicació, no sha doblidar que el testimoni que conservem de la seua exposició oral és un testimoni escrit i, necessàriament, mediatitzat pels interessos de qui escriu; caldria, a més a més, recordar que la comprensió del sermó no resideix, únicament i exclusiva, en la llengua que feia servir lorador, els mecanismes de comprensió dels oients bascularien entre la llengua, el context i el contingut. Dos ponències abordaren el tema de la llengua del predicador tot utilitzant com a fonts els propis sermonaris: el prof. Antoni Ferrando (La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer), proposa que, tot i les reserves dalguns estudiosos, «lanàlisi textual daquests trets permet deduir quines van ser les llengües que va utilitzar en els sermons que va predicar pels diversos països de lEuropa occidental que va recórrer»; i el prof. Jordi Colomina (Les llengües dels sermons vicentins), qui emfasitzà la varietat lingüística que transmeten els manuscrits. Tanmateix, no podem oblidar-nos que aquests manuscrits transmeten la llengua del reportador i sols de manera indirecta, segons el seus interessos, podem aproximar-nos a la llengua del predicador. El procés de canonització emfasitzà la idea de la pluralitat lingüística del dominic, nogensmenys hom ha désser conscient que el procés de canonització construeix una realitat a propòsit de les dots lingüístiques del dominic valencià basades més en el text dels Fets del Apòstols 2, 1, que no pas en la realitat. La estreta relació que lliga la poliglòsia defensada per Ranzano amb el passatge bíblic citat en resulta força eloqüent.
Amb certa freqüència hom ha presentat la predicació com una espècie de performance, on els espais, la gestualitat i la paraula potent del predicador contribueixen decididament a presentar-la quasi com un espectacle, comprensible perquè sinsereix en el cicle litúrgic que ajuda a qui escolta a copsar el missatge exposat. La ponència de la prof. Marie Anne Polo de Beaulieu [La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen (Age13e-15e siècles)] en proporciona força elements per reflexionar-hi, sense oblidar-sen de la voluntat pedagògica del predicador. Moltes foren les estratègies que féu servir Vicent Ferrer per tal de captivar el seu auditori, la gestualitat, les onomatopeies, i tantes altres, entre les que no hem doblidar el recurs a les rialles, com ho posen de relleu, especialment, els sermons predicats en valencià. La prof. Sophie Delmas (Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux, des exempla aux recueils de Distinctiones) descobreix com els predicadors shi referiren i diferencien en el riure entre un de bo i altre de dolent.