Lassumpte de donar als estudiants alguna sensació de control sobre la seua educació no és poca cosa, ja que els professors controlen tant el programa com les preguntes que saixequen en cada curs. Però els nostres subjectes se les enginyaven per fer-ho fonamentalment ajudant els estudiants a veure la connexió entre les preguntes del curs i les preguntes que els estudiants podien aportar a aquell curs. Consideres, per exemple, com arribem a les preguntes i assumptes que habitualment dirigeixen les nostres vides com a científics i erudits. Les preguntes que ens interessen usualment són importants a conseqüència dalgun interrogant previ que, al seu torn, era significatiu a conseqüència dalguna pregunta anterior, que derivava la seua importància dalguna investigació encara prèvia, i així successivament. Vivim sovint les nostres vides acadèmiques focalitzades en assumptes que dipositen diferents capes a sota de la superfície dels temes que ens van intrigar per primera vegada.
Vam veure professors que excaven a linrevés cap a la superfície, hi troben els seus estudiants, reprenen la importància daquells interrogants i ajuden la gent a entendre per què aquesta pregunta fascina qualsevol. No criden simplement des de la seua posició ben dins de terra i demanen als estudiants que suneixen a les seues expedicions mineres subterrànies. Ajuden els estudiants a comprendre la connexió entre els temes actuals i algun interrogant més ampli i més fonamental, i al fer això troben un terreny comú en aquelles «grans preguntes» que van motivar en un primer moment els seus esforços per aprendre. «Com no podries estar interessat per la química orgànica?», preguntava David Tuleen. «És lautèntica base de la vida mateixa».
Un curs dhistòria de la diplomàcia dels Estats Units al segle XX, per exemple, normalment passa una temporada amb els esdeveniments immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial: el viatge de Woodrow Wilson a Versalles, el seu intent daconseguir laprovació del tractat i lacceptació dels Estats Units a entrar a la Lliga de Nacions, el seu fracàs en la temptativa de portar amb ell a França els líders republicans, els seus conflictes amb Henry Cabot Lodge i les divisions existents al Senat en el moment de la votació de la Lliga, entre daltres. És una història impressionant que Hollywood ha fet servir almenys dues vegades en conegudes pel·lícules. Fins i tot conté alguns elements de tragèdia clàssica: Wilson ordena als seus partidaris que voten en contra del tractat abans que acceptar un acord. Tanmateix, els interessos dels estudiants en aquests temes sempre sembla que depenen de si acaben intrigats amb la història personal de Woodrow Wilson. Si ho fan, premi, ja els tens. Si no, els perds. Sense aquell interès, alguns estudiants deixen de banda lerudició que envolta aquesta història. A qui limporta?, diuen.
A qui limporta i per què? Per què els historiadors estudien aquests es deveniments? No simplement perquè van tenir lloc; tenen lloc molts esdeveniments que mai no atrauen latenció dels erudits. Si resseguiu linterès acadèmic original en el viatge de Wilson a París (si més no linterès que va aparèixer per primera vegada durant la Segona Guerra Mundial), trobareu que sorgeix duna sèrie simple, tot i que important, de qüestions més elevades: podia Wilson, o qualsevol altre individu poderós, haver evitat la Segona Guerra Mundial amb un seguit diferent daccions el 1919 i el 1920? Poden evitar les guerres els éssers humans? A més, darrere daquestes qüestions, hi ha un interrogant encara més fonamental: la gent pot controlar el seu destí o alguna mena de determinisme, econòmic o daltre tipus, ens arrossega amb ell, fent de nosaltres observadors desafortunats i cronistes del nostre fat i fins i tot fent insignificants les entremaliadures dun individu poderós com ara Woodrow Wilson? Aquestes són grans qüestions que intriguen i provoquen pràcticament tots els estudiants. Era aquest nivell de qüestió el que vam veure sovint en les classes que estudiàvem i era una crida cap a aquesta mena dinterrogant més que no cap a motivadors extrínsecs el que captivava els estudiants.
Els professors més efectius ajuden els estudiants a mantenir constantment en primer pla les qüestions més generals del curs. Donald Saari, un matemàtic de la universitat de Califòrnia, invoca el principi del que ell anomena «AQUIR»: «a qui limporta un rave»? Al començament dels seus cursos diu als seus estudiants que són lliures de fer-li aquesta pregunta qualsevol dia del curs, en qualsevol moment de la classe. Ell saturarà i explicarà als estudiants per què la matèria sota consideració en aquell moment per més que puga ser una peça abstrusa i minúscula de lample conjunt és important i com es relaciona amb les qüestions i temes més generals del curs.
Nancy MacLean, catedràtica Charles Deering McCormick dexcel·lència en lensenyament i professora dhistòria a Northwestern, va oferir aquests detalls: «El primer dia de tots els meus cursos dedique un temps al promès suborn, tot connectant els temes del curs i les habilitats que requereix a assumptes o interessos que és probable que tinguen als seus caps. Alguns podrien trobar això tosc; jo no. O més aviat no mimporta si ho és: en aquests dies tothom estem massa ocupats per mostrar interès en alguna cosa si no veiem per què hauria dimportar». A tall dexemple de com ho fa, va esmentar un curs dhistòria de les dones que havia impartit durant el qual els seus estudiants la van informar dun llibre anomenat The Rules: Time-TestedSecrets for Capturing the Hearts of Mr. Right.* Sorpresa pel nombre destudiants que coneixien aquest text una enquesta informal va mostrar que neren el 85%, el va llegir, va incloure seccions del llibre en el programa i va oferir als estudiants la possibilitat descriure un treball al respecte, un que «proporcionàs una anàlisi històrica daquest document, basada en tants materials del curs com fos possible, que el situàs i en tragués lentrellat en un context històric». La disponibilitat de MacLean per flexibilitzar el programa per tal dencabir-hi aquest text diu molt sobre la seua comprensió intuïtiva de la motivació: va ajudar els estudiants a reveure un objecte familiar sota la llum de les eines analítiques i històriques que els havia fornit el seu curs. Va bastir una sòlida connexió entre les seues qüestions i les vides i els interessos dels seus estudiants.
La gent que vam investigar coneix el valor que els reptes intel·lectuals fins i tot els que provoquen perplexitat i confusió poden tenir per estimular linterès en els assumptes dels seus cursos. Alguns dells parlaven de trobar allò nou, fora de lloc i paradoxal. Amb analogies acuradament escollides, fins i tot van fer semblar estrany i intrigant allò familiar i allò estrany, familiar. Vam trobar gent que constantment esquitxava les seues classes amb anècdotes personals i fins i tot amb històries afectives per il·lustrar duna altra manera temes i procediments purament intel·lectuals. Molts dells parlaven de començar amb el que semblava més familiar i fascinant als estudiants i després filaven allò nou i diferent en el teixit del curs. Un professor ens ho va explicar daquesta manera: «És una mena de mètode socràtic Comences amb una perplexitat, deixes algú perplex, i lligat amb nusos i confós». Aquelles perplexitats i nusos generen preguntes als estudiants, va continuar dient, i llavors comences a ajudar-los a desfer els nusos.
En la literatura general sobre la motivació humana hi ha freqüents discussions de tres factors que poden influir diferents persones de maneres diverses. Alguns responen fonamentalment al repte de dominar quelcom, dintroduir-se en un tema i tractar dentendrel en tota la seua complexitat. Es considera aquesta gent aprenents profunds. Uns altres reaccionen bé a la competició, a la conquesta de lor i a loportunitat de fer-ho millor que cap altre. Mentre que això pot ser una forta motivació per a algú, de vegades pot impedir laprenentatge. A laula, aquests individus freqüentment esdevenen aprenents estratègics, interessats a obtenir notes altes però rarament disposats a esforçar-se prou profundament per canviar les seues percepcions. Aprenen per a lexamen i llavors ràpidament esborren la matèria per fer lloc per a una altra cosa. «Són», va remarcar Craig Nelson, un professor de biologia dIndiana, «aprenents bulímics». Finalment, vam trobar gent que cercava fonamentalment evitar el fracàs, el que la literatura especialitzada anomena «evitadors dembolics». A laula, sovint esdevenen aprenents superficials, mai no estan disposats a invertir prou dells mateixos per investigar profundament un tema perquè tenen por del fracàs, així doncs saferren a intentar aguantar, a sobreviure. Sovint recorren a memoritzar i simplement a intentar reproduir el que escolten.