Mercè Picornell Belenguer
Universitat de les Illes Balears
El discurs de la crítica cultural és un àmbit molt procliu a la creació de metàfores explicatives que poden arribar a convertir els escrits dels especialistes en missatges per a iniciats que saben dentrada que la debilitat pot ser un atribut del pensament o que la liquiditat ha deixat de ser una condició de la matèria per ser una qualitat de les identitats. Si hom passa revista a la terminologia que ha servit per qualificar lestat de la cultura catalana dels darrers trenta anys trobarà una curiosa proliferació de metàfores mèdiques: des de lavitaminosi que, segons Pi de Cabanyes (1970: 38) condicionava la literatura de principis dels setanta, a lesquizofrènia que ha invocat Francesc Parcerisas (2008) per qualificar el present, passant per les imatges més agosarades de Josep-Anton Fernàndez (2008: 360), qui el mateix any, equiparava els catalans als zombis, en el límit, doncs, entre lenverinament i la monstruositat. Tot plegat, no sembla desencaminat afirmar que la crítica cultural catalana és una crítica patològica, atenta constantment a la diagnosi dels trastorns que afecten el seu objecte destudi. Daquí que hagi decidit titular aquesta ponència entrant irònicament en el joc metafòric i aprofitant una imatge de Maria Aurèlia Capmany (1979: 41), que, quatre anys després de la mort de Franco, descrivia la situació de la cultura catalana durant el franquisme com a afectada duna «estranya neurosi col·lectiva» que conduïa sovint a discernir les opinions literàries i polítiques dalgú en funció de «la inflació de valors culturals succedanis que establia al seu voltant» i no del que deia o escrivia efectivament.
La neurosi, a més, em sembla una patologia simpàtica per iniciar aquest itinerari parcial per la frontissa que separa les dècades dels seixanta i els setanta, en tant que és una afecció ja passada de moda, que neix, com els nacionalismes, el segle XVIII, i mor amb la postmodernitat, substituïda per afeccions més adients als nous temps com ara els trastorns de pànic o la síndrome post-vacacional.[1] La neurosi ja no apareix en el DSM (el manual diagnòstic amb què els psiquiatres categoritzen els nostres mals desperit) i, per tant, ha deixat de designar una malaltia per convertir-se en un mot genèric referit al malestar psíquic o, per dir-ho amb Carl Jung (1990[1943]: 20 i 46), a un patiment de lindividu sotmès a una tensió que no li permet atorgar un sentit coherent a la seva existència, daquell qui es troba «dividit», incapaç dacceptar les seves ombres. La caracterització del psicoanalista clàssic més interessat per la dimensió col·lectiva de les afeccions psíquiques ens pot ajudar a qualificar lestat de la cultura catalana en el canvi de dècada, una cultura desproveïda momentàniament dun sentit que pugui explicarla, dun discurs de coherència que li permeti concretar-se com a projecte unitari en un present convuls.
Deixant de banda qualsevol temptativa patologitzant o pseudo-psicocrítica, en aquestes pàgines em propòs oferir algunes pinzellades entorn de les percepcions sobre el canvi i la continuïtat cultural catalana en la frontera de la dècada que conduiria a la democràcia, un moment de crisi en què el discurs que havia funcionat com a eina de cohesió cultural ha deixat de semblar operatiu sense que un nou marc de cohesió shagi encara articulat. Per resseguir aquesta dinàmica, dividiré lexposició en tres parts. En la primera analitzaré com, en el vèrtex 69-70, la profusió de discursos sobre la crisi cultural és un símptoma de la fractura del discurs resistencialista sota el qual shavia articulat la cultura catalana des de la postguerra, un model que trigarà uns anys encara a ser substituït pel paradigma de la normalització. Em situo en un moment de trànsit en què la cultura catalana necessita justificar un nou marc de consens a partir del qual definir-se. Es tracta duna recerca del que Joaquim Molas (Casas, 1970: 24) anomenava un nou esquema dacció o, segons en deia Vázquez Montalbán (1970), dun codi unitari que pogués servir de model de reconeixement col·lectiu en els darrers anys del franquisme. Tot model de reconeixement identitari, ha escrit Nancy Fraser (2000), tendeix a reificar les identitats del grup per aglutinar-les sota el que es considera «lautèntica identitat col·lectiva», a pressionar moralment els seus membres perquè sajustin a una estratègia grupal que provoca que la dissidència i lexperimentació cultural siguin desmotivades si no comparades amb la deslleialtat. Situar-nos en un moment de fissura entre dos marcs de cohesió ens permetrà veure com les dissidències censurades en el model que es clausura surten momentàniament a la llum, es manifesten en el trànsit en què un nou ordre es comença a configurar i de vegades shi integren com a ombres que permeten justificar la necessitat daquest mateix ordre.[2]
En la segona part de lexposició, veurem com la sensació de crisi genera una preocupació per la continuïtat cultural que provoca lectures teleològiques del present, com ara una discussió sobre quina és la nova generació que ha dassegurar el futur de la cultura catalana, així com, com veurem en la tercera part, una necessitat de redefinir-ne els marges que provoca curioses dinàmiques dapropiació dels referents contraculturals. No pretenc aquí fer inventari daquests referents, sinó únicament reflexionar sobre com actua un factor daparent distorsió, com pot ser la contracultura, en el marc duna cultura en crisi i marcada per una «situació de subalternitat». Prenc la darrera perífrasi dorientació gramsciana en el sentit que li ha atorgat Xoán González-Millán (2000) en tant que em sembla més útil per donar compte de la cultura catalana del tardofranquisme que termes com el de «cultura satèl·lit», un concepte manllevat de T. S. Eliot per Joan Fuster per referir-se a la subsidiarietat de «la cultura valenciana expressada en català» (1956: 43), o els de literatures «dependents» o «minoritàries», operatius en algunes propostes sistèmiques.[3] La perífrasi de González-Millán em resulta més flexible per donar compte de les variacions i la relativitat de les posicions de subordinació respecte de les «altres cultures» que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana, com ara lespanyola, sotmesa també en els anys que ens ocupen a un procés de diversificació dopcions culturals que necessàriament afectaran els vincles o les submissions que condicionen el desenvolupament de la cultura catalana.[4] En diversos assajos, González- Millán ja ha notat la complexitat daplicar a contextos com el gallec o el català models danàlisi del canvi i lestratificació cultural que no tenen en compte les tensions inherents als processos de resistència cultural, uns processos on la literatura assumeix sovint la funció de «discurs compensatori» davant la manca dinstitucions des don promoure un consens sobre la identitat comuna. Aquesta funció compensatòria ha conduït en el context català a un predomini de la valoració crítica de les obres literàries gairebé com a al·legories nacionals des don construir un contrapoder simbòlic, així com també a una necessitat de consolidar productes que es considerarien perifèrics en daltres contextos per tal doferir una imatge de cultura completa i autosuficient. Veurem com les funcions atribuïdes a la primera contracultura en làmbit català responen a aquesta necessitat de consolidació de la perifèria, una dinàmica que també pot fer equívoca la utilització de les categories que Raymond Williams (1977) va difondre per analitzar la coexistència entre els elements que categoritzava com a residuals, dominants o emergents en tot sistema cultural. Tanmateix, les tres categories de Williams planaran sobre el meu text i crec que em poden ajudar a percebre lheterogeneïtat que es manifesta en el moment de crisi, a prendre també com a repte la desvinculació del meu propi discurs crític respecte de les retòriques de cohesió nacional que prenc com a marc destudi i que mobligarien a identificar patologies i dominants culturals allà on hi ha posicions relatives i en tensió. Una cultura, escriu Williams, no només inclou una sèrie de productes sinó també les contradiccions a través de les quals aquests shan desenvolupat al llarg de la història. Així vistes, les contradiccions no sens presenten com afeccions que ha de detectar una crítica patològica, sinó com a espais significatius on resulta possible repensar el llenguatge del reconeixement identitari, o reinventar les posicions crítiques des don valorar els avenços que les crisis i, segons Jung, també les neurosis poden propiciar.