Esto es hacer país. Dejar treinta tomos de obras completas, que son las que espero dejar yo, mientras los demás, los que nos acusan, dejarán uno y... ¡Mejor que no lo dejen! Para mí, cuando me decidí a integrarme dentro de la cultura catalana, significó un gran esfuerzo y un paso importantísimo. Entonces me joroba que cuatro patufistes quieran exclusivizarla de espaldas a la juventud, cada vez más sorprendida, que se pregunta: ¿Pero esto qué es? ¡Esto es folklore! ¡Esto es «lespardenya i la faixa»! ¡La barretina! Yo no sé bailar la sardana, ni he ido a Montserrat, ni soy socio del «Barça». Y no quiero que la cultura catalana se vea reducida a este triste papel (Casas, 1970: 25).
Moix reclama per a la cultura catalana una autenticitat que ell mateix rebutja com a ideal quan reivindica el folklorisme camp espanyol o made in Hollywood com a part del seu bagatge creatiu. Daltra banda, la seva agressivitat contra els patufistes i les patums es dilueix quan es tracta de defensar la cultura catalana portes enfora. Lany 1970, en un article per a Cuadernos para el Diálogo, titulat «El día que yo nací nacieron todas las flores... y por eso escribo en catalán», fa una abrandada defensa de lús literari de la llengua catalana per a ell, estar sense llengua pròpia és tan greu com estar sense penis, diu, «y soy un hombre en su totalidad, y no podría serlo sin estas dos cosas» (1970: 30) i agraeix la tasca daquells que han viscut per «salvar-nos els mots» davant les agressions castradores dels que adoren la llengua espanyola «siguiendo el rito del ser fino o para uso de ciertos contestatarios underground, de no ser burgués» (1970: 30). Moix anomena els catalans que escriuen en castellà «los sin lengua» i els descriu com «riquísimos, cultísimos, divinísimos pero en el fondo muy tontos» (1970: 30). Ni cal dir que és un article prou curiós de llegir en relació amb levolució de lautor, però el cert és que lany 70 Moix no té cap problema a lhora de presentar-se com a catalanista quan es tracta dexplicar-se vers un altre marc cultural. En realitat, els seus estirabots formen part dun dissentiment controlat, amb una columna estable a Serra dOr titulada «Gent jove, pa tou» que es presenta com lespai dels joves, el duna subversió que molesta però és útil al projecte comú. Així vistos, els textos de Moix són programàtics tant perquè promouen un programa de renovació, com perquè provoquen les respostes assenyades amb què la cultura catalana pot presentar-se com a capaç de controlar el canvi.
En aquest context, el revulsiu que significà el desert en el premi Sant Jordi de novel· la del 69 resulta més la conseqüència del clima de crisi que un nou símptoma a prendre en consideració. Com és sabut, el desert fou proclamat amb una resolució un poc estranya que deixava fora de concurs la novel·la El sexe dels àngels de Moix perquè, deien, havia arribat amb retard. Entre els escriptors que shi havien presentat, lúnica resposta irada al veredicte seria la del mateix Moix: la majoria lassumiren com una mostra més de com la crisi afectava les lletres catalanes. I és que, al premi, shi havien presentat tant noms coneguts de la literatura del moment G. Viladot, V. Riera Llorca com «nous» valors Jaume Fuster o M. A. Oliver. La crònica dels premis que Pi de Cabanyes féu per a Serra dOr concloïa que a la nit de santa Llúcia shi havia representat «el darrer acte triomfal de la cultura catalana que ja es creia en normalitat» (1970: 44). Capmany (1970), en canvi, entenia el veredicte com una estratègia dEdicions 62 per estalviar-se els diners del guardó i fer propaganda gratuïta a Moix, que se salvava de loprobi del premi desert. A les pàgines de Tele/eXprés, Joan de Sagarra (1969c) considerava que el fet demostrava que la catalana era només una literatura «de monjitas y de niños buenos». Tot plegat, el premi desert posava sobre la taula la possibilitat de dissentiment públic en la cultura catalana, segons la imatge de Joan Triadú, ens havia de posar a laguait duna aranya perillosa que el Sant Jordi havia de combatre com al drac llegendari: «És laranya de la confusió que vós i jo portem a dins» (1970a: 49).[8]
I tanmateix, aquesta «aranya» catalana de la confusió seria mala dexterminar. La discussió sobre els camins a emprendre per superar la crisi revertiria en una reflexió sobre el concepte de «cultura» i de «cultura catalana» que sovint no donaria com a resultat més que una suma dindefinicions. Així, per exemple, encarat a la definició cultural, Arnau Puig (1969) proposava en un article per a Serra dOr una definició de la cultura com a ideologia que els veritables intel·lectuals havien de transformar. Frederic Roda (1969), en canvi, remetia a lantropologia per proposar una definició aparentment més àmplia acudint a Ralph Linton, un dels difusors dels estudis sobre el canvi cultural en situacions de contacte com les que estaven condicionant implícitament la definició de la cultura catalana. Per analitzar la situació que havia conduït a la crisi i que cal evitar per tal de revertir-la, Octavi Fullat contraposa a les pàgines de Tele Estel dos termes que ens interessen també en aquesta creació recursiva de conceptes per a lanàlisi cultural catalana que resseguim. Són en aquest cas els de «cofoisme» i «narcisisme». Per a Fullat, el cofoisme és el que ha fet que els joves dara sallunyin de la cultura catalana, es tracta dun «estar satisfets dun pilot de coses petites, intranscendents, que valien només perquè eren nostres» (1970: 22) i que ha esdevingut un «cofoisme esclerosat» quan la tradició de la qual sestava satisfet era excessivament reluctant al canvi. El cofoisme, explica Fullat, condueix sovint al narcisisme, fruit dun orgull immadur i duna miopia històrica que havia caracteritzat la cultura catalana i que només es podia resoldre pel contacte actiu amb daltres cultures. Les declaracions programàtiques de Fullat tenen sentit en el marc dun article que alertava: «i, compte, que comença quelcom de nou». També en un article sobre la «crisi», Frederic Roda insinuava la possibilitat daprofitar la convocatòria de lany de lEducació per part de la UNESCO per al 1970, per legitimar algun tipus de programa dactuació que permetés concretar-hi laportació catalana: «Daquí pot néixer, no solament un recompte i cens de forces prospectives, sinó i especialment, les bases estudiades i aprovades col·lectivament dun Pla Cultural» (1969: 19). Els mots de Roda es refereixen a la possibilitat de convocar un pla de treball conjunt semblant al que, des de principis dels seixanta, havien intentat planificar diferents instàncies i que shavia intentat concretar lany 1964 en el marc del primer Congrés de Cultura Catalana, un Congrés que no sarribaria a convocar de manera factible fins al 1975 i, encara en aquest moment, generaria un ampli debat sobre la definició de «cultura» que calia prendre en consideració a lhora dorganitzar-lo i ladequació de considerar-lo un congrés «de defensa» de la cultura o «datac» contra els que pretenien amenaçar-la.[9]
La qüestió de la crisi i la definició cultural ocupa també, entre molts daltres, un article estranyament confús per provenir de la ploma de Joan Fuster (1970), on el crític valencià respon unes declaracions de Josep M. Castellet respecte a la tendència, deia, des de làmbit català, a «menysprear la cultura catalana que sha fet en llengua castellana». Resoldre la qüestió obliga Fuster a intentar definir els límits del qualificatiu «catalana» adherit al que denomina «unes concretes construccions de cultura» elaborades en castellà. Fuster accepta que les cultures no monolingües són freqüents, però no arriba a afirmar lopció pluriligüe per a una cultura catalana que tampoc no lliga únicament a la producció en català. Lús del castellà per part descriptors catalans, conclou, shauria de considerar cas per cas: