La vida literària en castellà, malgrat lavantatge de lidioma oficial amb què comptava, era poc activa. Els lectors consumien literatura espanyola, però ben poca produïda al País Valencià. Qui tenia ambicions seguia la tradició que iniciaren Azorín, Miró i molts altres: anar-sen a Madrid. Els escriptors que es van quedar aquí eren escassos i amb una producció esporàdica, duna o dues novel·les com a molt o dalgun llibret de versos, pendents de premis locals com el de la Diputació de València. Els noms daquell moment eren Adolfo de Azcárraga molt amic de Pedro de València, José Ombuena, J. L. León Roca, Aguirre, Nácher i Gil-Albert. Aquest mantenia una tertúlia a casa seua. Una altra era la dAzcárraga, amb Carles Sentí, periodista, i altres més... Uns i altres els trobem també a la tertúlia de la llibreria Rigal o a la revista El sobre literario que aparegué el 1950 i durà tres anys. Hi havia també les tertúlies del Cercle de Belles Arts o de lAteneu.
Joan Fuster es movia per tots aquests espais lliurement i era amic duns i daltres. Un altre lloc dencontre era la redacció de Levante i Jornada o la de Radio Nacional de España. El primer diari estava dirigit aleshores per Sabino Alonso Fueyo; el segon, per José Barberá, pare de lactual alcaldessa de València, i Radio Nacional per Beneyto. Martí Domínguez dirigia Las Provincias. Eren, sovint, punts de partida duna colla descriptors, dalgun pintor, i de més gent per fer un passeig amb estació en algun bar, com el de Casa Pedro, amb els murals de Manolo Gil.
El nostre context era culturalment i cívicament com una mena de «sopa bova», una atmosfera gris i avorrida. Hi havia iniciatives, discontínues i aïllades, com ara Conferencia Club, que animaven Carola Reig i Rafael Ferrer. Hi van passar personatges com Aleixandre, Ridruejo o Cela. Sánchez Castañer dirigia lAula Mediterráneo. LAteneu feia alguna cosa, com donar un lloc a lAsociación de Amigos de la Poesía, que portava un senyor esperitat, que li deien Lucio Ballesteros.
Lexpressió humorística daquesta situació era, entre la gent més o menys il·lustrada, el setmanari La Codorniz, que portava com a subtítol, «la Revista más audaz para el lector más inteligente».
I la vida artística de tots aquests anys? Aguilera Cerni, encara el 1966, escrivia en la revista Suma y Sigue:
el clima cultural que han impuesto las clases dirigentes valencianas es completamente hostil a las experiencias del arte contemporáneo. Niega a los artistas especialmente a los que más pueden apostar no solo la comprensión y el estímulo, sino también las mismas posibilidades indispensables para poder trabajar en su ciudad.
Afirma això després de fer-se, com ell diu, una llarga «letanía interrogativa» a propòsit dels buits, absències, mancances i altres factors negatius en què es trobava lart valencià.
Entre les seues possibles causes, una, decisiva, era, segons ell, que «los burgueses valencianos son incompetentes». Conseqüència: lartista valencià ha demigrar o claudicar. En aquest mateix número de la revista, Tomàs Llorens insisteix en la anormalitat de la situació artística al nostre País que ell tracta dexplicar sociològicament. També Fuster es mou amb consideracions negatives: provincianisme, anormalitat, emigració, «la burgesia valenciana no té laplom duna burgesia vertadera». Per això no paga; no paga una cultura que hauria de ser la «seua», i que no ho és, i que al cap i a la fi ni tan sols és «cultura» per «culpa» de la mateixa burgesia. No «pot» pagar: a diferència daltres burgesies més adultes, les seues disponibilitats de luxe són mòdiques. I en el marge daquestes disponibilitats, no «vol» pagar: no sent la urgència de voler una «cultura pròpia». I més endavant: «ací no hi havia jornals per a una intelligentsia». Al País shi queden els que no «poden emigrar», amb les corresponents salvetats heroiques.
Repetesc que aquestes constatacions són de 1966, tot i que aleshores les coses ja estaven canviant en sentit positiu. Així i tot, els paràmetres fonamentals són els mateixos que els de la dècada anterior. Abans de repassar-ne les característiques pròpies voldria subratllar el fet de lemigració dels nostres escriptors i artistes en relació amb una frase que circulava, no se si ara també, entre els valencians i els seus mitjans de comunicació. Em referesc a allò de «valencianos que triunfan». Es tracta dun tòpic que revela lentranya mateixa del provincianisme valencià. Perquè quan sutilitza aquesta expressió per exemple, a propòsit dIturbi, per citar una de les seues glòries es vol dir, ímplicitament, que triunfan fora. No que triomfen ací i fora això ja seria una altra cosa, sinó fora. I tan «fora» que ni tan sols tornen mai més a la seua terra, o només esporàdicament per rebren el corresponent homenatge municipal. La societat valenciana, però, no sha beneficiat en res de la seua obra. No hi ha en aquesta fórmula més que una inconscient i irresponsable manifestació del provincianisme més tancat i aberrant. Però els valencians la repeteixen satisfets i pagats, quan el que haurien de fer és lamentar-se daquest fet, daquest abandó. La contradicció és grotesca. El fracàs valencià era vist com un triomf valencià.
Això és cert, sobretot, durant els quaranta i els cinquanta. La fugida dels joves artistes era tot un símptoma del context en què es trobaven. Un context definit per les mateixes coordenades que he assenyalat en aquest repàs general dels diferents àmbits de la vida valenciana. Tot funcionava dacord amb elles. En el camp de lart, hi trobarem igualment lautarquia artística, com hi havia una autarquia econòmica i cultural. Res per exportar si no eren taronges i res per importar. Autosuficients i contents amb la situació. No teníem pintors com Sorolla? Què més es podia fer que seguir-lo? No calia res més i menys encara tot allò, pura aberració, que es feia fora i que no calia molestar-se a saber.
LEscola de Belles Arts, la fonamental institució per formar els joves estudiants dart, era la primera a mantenir-se tancada en la tradició. La majoria dels seus professors daleshores no tenien la preparació suficient des dun punt de vista artístic. Era, de més a més, una nòmina de gent que hi havia entrat de la mà del règim. Com a màxim podien ensenyar els elements de lofici de pintor o descultor, però no un sentit artístic si no era lacadèmic i convencional. La revista que publicava Archivo del arte valenciano represa, però amb menys qualitat que havia tingut en les dècades anteriors apuntava a això: a un art arxivat, a un arxiu tancat ja i a estudiar. I no obert a lart nou del segle XX, al que estava per arxivar... Daquesta producció només el pare Alfons Roig en donava notícies amb la seua estranya asignatura que es deia «art sacre» i després «litúrgia i cultura cristiana». Ell va ser una de les poques finestres per les quals es podia ataüllar lavantguarda.
De més a més, els estudiants que rebien una beca per a estudiar a lestranger, tampoc no eren destinats als llocs més adients per conèixer les noves tendències. La Diputació els enviava a Roma, no a París. A París van anar, però pel seu compte, alguns joves valencians com Sempere, Doro Balaguer, Salvador Victòria, entre altres. Però el centre de novetats shavia traslladat ja a Nova York.