fa pena veure persones influents en la ciutat que mantenen el seu esperit provincià amb singular inconsciència [...] Són molts a València els que adopten una postura acomodatícia davant el tòpic i la rutina. A València la disconformitat produïx malhumor; és gairebé una impertinència.
Fuster hi va intervenir en una carta enviada a Destino amb la signatura «un valenciano cualquiera» i amb el títol «Defensa de las glorias valencianas», en què criticava la posició de Las Provincias. Un altra mostra del 1955, encara més significativa del context civicocultural valencià va ser el Cinqué Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, que es va celebrar amb una exposició a Sant Domènec i altres actes. Fuster escriu: «diuen que serà un combinat derudició i falla». Però bromes a part, Fuster escriu dolgut que els «mandamassos» de la ciutat, que shan gastat quatre-centes mil pessetes amb lexposició, no disposaven, en canvi, com sels va proposar, de trenta-cinc mil pessetes per reprendre ledició dels sermons encara inèdits de Sant Vicent. O la coentor duns prohoms valencians que uns anys abans havien reconstituït el «Centenar de la Ploma», és a dir dels cent ballesters que custodiaven la senyera dun rei català. Se celebrava el 9 doctubre amb quatre gats entre la indiferència general. València dormitava. Els diumenges acudien alguns curiosos a veure el ball de sardanes que organitzava la Casa de Catalunya al Parterre. La classe dominant de València acceptà i organitzà el 1951 lexposició del Diccionari català-valencià-balear, que es va fer sense protesta; amb la col·laboració entusiasta de Giner Boira des de la ràdio, i les favorables notes a Las Provincias, tot subratllant-hi quanta gent lhavia visitada. O el 1954 permetia una falla dissenyada per Dalí. Tots els grans departaments oficials o públics de la cultura vegetaven i patien una gran atonia i una absoluta manca de sintonia amb el que es feia més enllà dels Pirineus i, pitjor encara, amb el que intentaven produir amb més ambició, com veurem tot seguit, persones o grups per iniciativa pròpia i amb un cert inconformisme, fins i tot, en alguns casos, dins mateix del sistema.
La vida musical va tenir un cert interés pels concerts. Hi funcionava, però amb certa irregularitat, la vella Orquestra Simfònica. El paper central el va tenir lOrquestra Municipal de València, que Martí Dominguez havia fundat a principis dels quaranta, dirigida per Lamote de Grignon. Després shi va incorporar el director Von Benda que la va posar a un nivell bastant alt. Actuava setmanalment al Teatre Principal. El repertori simfònic anava de Vivaldi a Stravinsky. En el mateix escenari, la música de cambra estava servida per la tradicional Societat Filharmònica. Fuster hi assistia interessat. Un altre mitjà descoltar música eren els discos de 33 revolucions que començaven a circular. La ràdio oferia poca música clàssica, la reservava per als dies de Setmana Santa.
La creació musical autòctona, però, estava bastant afeblida i desassistida. La generació dels trenta acusà la ruptura de la guerra i la postguerra. Els mestres supervivents que van seguir en actiu eren Manuel Palau, López-Chavarri, Asensio i Matilde Salvador... Rodrigo i Oscar Esplà ja havien triat Madrid com a espai propi. I el Conservatori no estava preparat per forjar una nova generació de compositors.
La crítica musical lexercien López-Chavarri, Eduard Ranch i Gomà. Daquests dos últims, Fuster nera un bon amic. Amb Gomà feia llargues xerrades a la redacció del Levante.
Ara bé, tant pel que fa als concerts, com pel que fa a la creació i al Conservatori, la desconnexió amb lavantguarda musical era molt visible. Hi havia labsència de lobra de Schönberg o dAlban Berg, del dodecafonisme i el serialisme. I, no cal dir, dels corrents de postguerra representats, per exemple, per Pierre Boulez, Stockhausen, Berio, Nono o John Cage, Xenakis o Varèse.
La vida literària valenciana dels quaranta va ser ben pobra. Pel que fa a lús literari del català, lhandicap era, dentrada, la persecució mateixa de la llengua. Al País Valencià, però, a diferència de Catalunya, la repressió no va ser tan forta. Lo Rat Penat va poder obrir les seues portes amb els Jocs Florals bilingües, és clar. Els de Catalunya, en canvi, se celebraven en diferents llocs de lestranger. Es toleraven els sainets, és a dir, un teatre «per riure», «dialectal», «regional». En el pla més literari, però, després de la desfeta, es produeix un gran buit. La generació del 27, amb Almela i Vives, Carles Salvador, Sanchis Guarner, per citar només uns pocs noms, o calla, o se situa en posicions conservadores, sense lempenta moderna de la dècada dels trenta. El nombre de títols publicats passa de dos o tres per any a vint-i-dos el 1949, xifra que es mantindrà fins al 1962. (No hi compte els llibres de Fuster dels 50, que quasi tots es publiquen a Barcelona o a Mallorca.) Editorials, no nhi havia pròpiament. Els pocs llibres publicats eren, sovint, fruit de la iniciativa privada. La primera que es va constituir a petita escala, però amb ambició literària, fou Torre, fundada el 1944 per Xavier Casp i Miquel Adlert. El 1949 enceten la col·lecció «LEspiga», on es van donar a conéixer autors joves com Joan Fuster, Estellés, Bru i Vidal i Maria Beneyto. Lany 1955, el catàleg de Torre compta amb vint-i-cinc títols. Torre va ser, de més a més, un dels centres més importants de la vida literària a la València daleshores. Hi havia una tertúlia, amb lectures i conferències, i una revista mig clandestina, Esclat.
Unes altres tertúlies literàries, molt obertes, de café, en què Joan Fuster solia estar present, eren la de Noel, Barrachina, lHogar Juvenil al carrer de la Pau i la del Club Universitari un local que des de fa anys i panys està buit, al carrer de la Universitat; shi poden veure avui encara les rajoles de lescut del SEU. Aquest sindicat estudiantil era únic i obligatori, però els més inquiets i actius shi van refugiar utilitzant la plataforma institucional que brindava. En aquest Club es ballava, es feien exposicions de pintura, representacions teatrals o conferències amb un to relativament inconformista o més liberal i més al dia. El SEU publicava de la mà de Vicent Ventura i Garcia Richart la revista Claustro, que era la rèplica valenciana a La Hora, que publicava el SEU de Madrid. Totes dues estaven animades per un esperit jove, més modern i fresc. Fuster hi va col·laborar amb algun article, com el titulat «Sobre literatura valenciana contemporània», a propòsit del qual diu a Martínez Ferrando que, en escriurel, havia tingut en compte el major nucli possible de lectors, «els universitaris valencians de 1950 tan despistats els pobres i tan castellanitzats».
La vida literària en castellà, malgrat lavantatge de lidioma oficial amb què comptava, era poc activa. Els lectors consumien literatura espanyola, però ben poca produïda al País Valencià. Qui tenia ambicions seguia la tradició que iniciaren Azorín, Miró i molts altres: anar-sen a Madrid. Els escriptors que es van quedar aquí eren escassos i amb una producció esporàdica, duna o dues novel·les com a molt o dalgun llibret de versos, pendents de premis locals com el de la Diputació de València. Els noms daquell moment eren Adolfo de Azcárraga molt amic de Pedro de València, José Ombuena, J. L. León Roca, Aguirre, Nácher i Gil-Albert. Aquest mantenia una tertúlia a casa seua. Una altra era la dAzcárraga, amb Carles Sentí, periodista, i altres més... Uns i altres els trobem també a la tertúlia de la llibreria Rigal o a la revista El sobre literario que aparegué el 1950 i durà tres anys. Hi havia també les tertúlies del Cercle de Belles Arts o de lAteneu.