Però, òbviament, la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant del problema principal: la desvalencianització del nostre país. Entenc que Zaplana lalimente, però no ho entenc tant en Eliseu, després de tants anys. Largument de sumar forces entre catalans, valencians i baleàrics, enfront de luniformisme cultural que ens envolta tal com ho va expressar el líder dAcció Cultural a la plaça de bous, no és fonamental: els valencians ja som més de quatre milions, molts més que els irlandesos, per posar-ne un exemple.
Allò més important i prioritari, des del meu modest punt de vista, és rescatar lorgull de sentir-se valencià, cultivar lautoestima, proposar metes col·lectives comunes, compatibles amb la pluralitat ideològica i de sentiments que ens caracteritza. Resistir-se a la substitució de la identitat valenciana per lespanyola (la dels nacionalistes espanyols, és a dir, la castellana), perquè empobreix la riquesa identitària dEuropa i del món a canvi de res, més ben dit, a canvi dafavorir exclusivament els interessos parasitaris de les estructures de laparell estatal espanyol. En definitiva, tenir un projecte polític i nacional particular per al poble valencià.
Naturalment, aquest valencianisme polític no ha de ser incompatible amb acords culturals i dun altre tipus amb els altres països que comparteixen el nostre domini lingüístic (Catalunya i les Balears, fonamentalment, cosa que la Constitució vigent permet), com es fa normalment amb els països castellanoparlants dAmèrica Llatina, als països de parla portuguesa, als de llengua alemanya, entre Flandes i Holanda, a la Francofonia o a la Commonwealth. Ni tampoc amb la necessària solidaritat amb els altres pobles dEspanya i dEuropa. A qui molesta un plantejament daquest tipus? No pot ser un lloc de trobada de la majoria dels valencians que es troben entre Zaplana i Eliseu? No podríem donar-nos per satisfets si, al final, també sapuntaren a aquest projecte els mateixos Zaplana i Eliseu?
Els beneficis per al conjunt dels valencians serien immensos. Per començar, generaria una sinergia en lacció política de les institucions valencianes que faria que Madrid i Brusselles no podrien ignorar-nos mai més, més enllà de la broma aquella del «poder valencià». I, per descomptat, seria lúnica manera dassegurar lexistència del poble valencià per moltes generacions.
El País, 10/5/2000
Açò no és Múrcia
Múrcia podria haver sigut terra valenciana, però no ho és. A pesar dhaver estat conquerida per Jaume I, les disputes territorials amb Castella van fer que Jaume II tancara un acord amb aquell regne, el 1305, per mitjà del qual el terme dOriola seria el més meridional del Regne de València. A l«altra banda de la ratlla», els castellans van redoblar els seus esforços demogràfics per fer seues de veritat aquelles terres, de manera que, per exemple, del «més bell catalanesc del món» que, segons les cròniques, es va arribar a parlar allí, no en queda pràcticament res, només uns quants topònims geogràfics, un vocabulari divers particularment de lhorta i la petita zona del Carxe, on encara es parla valencià. Castella va jugar fort per fer-se amb un accés al Mediterrani i amb un port natural tan important com el de Cartagena, i ho va aconseguir. A més, va impedir així que la Corona dAragó poguera ampliar pel sud el seu territori en perdre la frontera amb terra musulmana. Els robustos edificis de la bella Lorca i de limponent Aledo testimonien el caràcter fronterer i castellà daquesta part del Llevant peninsular.
Molts segles més tard, en el XVIII, el cardenal Belluga va alterar lordre demogràfic i lingüístic a les terres del migjorn valencià en repoblar massivament la comarca dOriola amb gent majoritàriament murciana, després de lexpulsió dels moriscos i amb la finalitat daterrar moltes zones fangoses. No obstant això, no va alterar el sentiment didentitat valenciana destar d«aquesta banda de la ratlla», de ser la capital meridional del Regne de València, com ho mostren la litúrgia de la baixada de la seua senyera municipal, lOriol, els seus jutjats de laigua com el Tribunal de les Aigües de lHorta de València, el record inesborrable que lEsglésia de Sant Jaume va ser i ha sigut seu de les Corts valencianes i mil detalls que fan del molló fronterer amb Múrcia alguna cosa més que una relíquia històrica.
Amb tot, al Llevant peninsular sha pogut distingir clarament, des del segle XIV, dues zones ben delimitades. La septentrional, la valenciana, que per la seua història política i la seua identitat cultural i lingüística es constitueix com una nacionalitat diferent de la castellana; i la meridional, la murciana, que es constitueix com a regió castellana. Amb molts llaços entre si, però sentint-se respectuosament diferents. Històries paral·leles fins que, a partir dels segles XVIII i XIX, es planteja la creació dEspanya com a estat nació, en el procés de la qual el nacionalisme dominant comet lerror, que encara paguem, didentificar excloentment Espanya amb Castella. En terres de Llevant, la piconadora uniformista concreta aquesta identificació forçant la murcianització de la part septentrional. La substitució lingüística del valencià pel castellà tindrà un paper clau. Però no sols és la llengua. El conjunt de valors socials simpregna de la nova identitat nacional (la castellanoespanyola). LEsglésia es mostra especialment lliurada a la causa, com ho proven la conducta de la majoria dels seus arquebisbes, des de Mayoral (que en el XVIII va prohibir lús del valencià) a lactual García Gasco (que sembla tret del túnel del temps pel seu conservadorisme i el seu nacionalisme espanyol tan excloent, tan desvalencianitzador). Una conducta que va ser transcendental en èpoques en què lEsglésia era pràcticament lúnica instància de culturització.
El joc de manipulació identitària arriba a lextrem de convertir la denominació estrictament geogràfica de llevantins en el nou gentilici comú dels homologats valencians i murcians. Amb això, el gentilici de valencians queda només per als veïns duna ciutat o, com a màxim, per als habitants dun territori còmplice de luniformisme, la província. No és casualitat que una de les primeres reivindicacions del valencianisme polític va ser la de denunciar la denominació de llevantins, atesa la perversió de lús que en feia i en fa el nacionalisme espanyol. Per cert, sembla que aquests drames valencians importen ben poc als famosos acadèmics de la història capitanejats per Gonzalo Anes.
A les portes del segle XXI, lEstat ha omplit el protagonisme social que abans tenien altres institucions, com lEsglésia, gràcies a la consolidació de lEstat del benestar. En el nostre cas, aquest protagonisme correspon, en gran part, al nostre autogovern, a la Generalitat. Una Generalitat desitjada, entre altres motius, per a acabar amb un estat de coses, amb una inèrcia històrica que resultava letal per a la supervivència dels valencians com a poble. Val la pena recordar que, fa 25 anys, els 10 dAlaquàs (deu valencians antifranquistes) eren detinguts i processats pel top (el tribunal de repressió política del règim) pel gravíssim delicte de lluitar per un autogovern que aclarira per sempre les boires sobre la identitat valenciana a lhoritzó democràtic que es conjecturava. Tot aquest llarg recordatori històric fa al cas perquè actualment tenim un president de la Generalitat dorigen murcià. I no deixa de ser lamentable que, atès que és un càrrec de caràcter tan emblemàtic (i voluntari), a diferència de molts dels seus paisans que han apostat per identificar-se amb la societat valenciana que els ha acollit, el senyor Zaplana haja sigut capaç dassumir la seua alta magistratura com si res. Com si haguera accedit a la presidència de la Regió de Múrcia.