La seua obra més personal, Terra Mítica, ho defineix amb nitidesa perquè, lingüísticament parlant, sembla ubicada en terra murciana. És també el cas de la seua infraestructura més vociferada, lave, que sembla pensada més en termes de Sureste que de ComunitatValenciana, i per això la seua reticència a acceptar la proposta última de traçat del ministre Álvarez Cascos.
Almenys resulta simptomàtic que els nostres senyals didentitat, començant per la llengua, els visca com un problema, no com un tresor que cal recuperar. I que una de les seues principals «preocupacions» polítiques siguen els ciutadans i les ciutadanes que lluiten per rescatar la valencianitat de la nostra societat. Els/les satanitza amb una desimboltura només concebible en algú que no sidentifica, ni de bon tros, amb el destí de la nostra terra. Els improperis, en aquest sentit, que han eixit dels seus llavis i dels dels seus epígons fabres, giners, font de mores i la resta la primavera passada van ser antològics. I no cal dir res sobre la seua obstinada negativa a aprendre a parlar en valencià. No és, potser, lúnic cas al món dun president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president? Només faltava laquelarre nacionalista espanyol del seu partit a San Millán de la Cogolla per donar-li més ales en aquesta obstinada despreocupació per la salut del valencià.
Sens dubte, Múrcia és una terra càlida pel clima i per la gent. És una terra envejable pel dinamisme de la seua economia, sobretot del sector agroalimentari. És una terra pletòrica de bellesa i de varietat del paisatge, des de la serra dEspuña fins a la vall morisca de Ricote, sense esmentar tants altres llocs tan atractius de terra endins i també de marina, inclosa la preciosa Cartagena natal del nostre president. Però, caldrà recordar al president Zaplana que, des de principi del segle XIV, açò no és Múrcia?
El País, 5/9/2000
Barcelona-València
La política cultural de pólvora en salves que practica el govern del senyor Zaplana ha somogut els fonaments de la societat barcelonina. Lespantall ha funcionat i sembla que, en lactualitat, a València es lliguen els gossos amb llonganisses. El victimisme sha instal·lat a la vora del Llobregat. Ara resulta Xavier Bru de Sala i Oriol Bohigas, entre altres, ho han escrit que els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota pp ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria.
Aquest suposat premi al comportament políticament correcte a criteri del pp dels valencians estaria en la línia del que els progenitors dels actuals dirigents daquest partit concediren als anys seixanta a les ciutats que havien estat fidels a lAlzamiento Nacional. Recordem que la geografia dels famosos polos de desarrollo va anar així. De tota manera, si hom pensa que el pare del senyor Aznar López fou el cap dels serveis informatius de Falange quan les tropes de Franco entraren lany 39 a València, convindran amb un servidor que és un pas endavant el que estaria fent ara el seu fill. Premiar és un mètode més confortable que el que es gastava aleshores per garantir la unidad de destino en lo universal.
Això dit, es tracta de verificar la presumpció. Almenys, davaluar-la en termes pressupostaris. Hi ha una abocada de recursos estatals cap a València? Vegem. El País Valencià té líndex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya. El senyor Zaplana ha aconseguit líndex dendeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes, en bona part per finançar la política de caríssims disbarats culturals i de tota mena, Terra Mítica inclosa que practica, al marge de les autèntiques prioritats de la societat i leconomia valencianes.
La seua rival al si del partit, lalcaldessa Rita Barberà, practica la mateixa mena de política. El resultat és una ciutat de València sense nord, en uns moments tan delicats com els presents, on la sana competència entre ciutats caracteritza lEuropa del segle entrant. Una situació que els seus companys del carrer Génova a Madrid no sembla que intenten pal·liar: les darreres col·laboracions financeres dentitat que la ciutat ha rebut provenen de lèpoca socialista: el Palau de la Música i el passeig Marítim.
A València no hi va haver ni Olimpiades ni Expos, durant el govern anterior, però tampoc capitalitat europea de la cultura (que es va demanar amb força i unanimitat) durant el del senyor Aznar López. La majoria dels edificis emblemàtics de la nova València, des de livam a la Ciutat de les Ciències, han eixit de la butxaca dels contribuents valencians, amb algunes ajudes de Brussel·les.
Una aglomeració metropolitana de més de milió i mig de persones té el seu principal eix viari, el de la costa, de peatge. Laeroport enllaça amb molt poques ciutats europees i amb cap de transatlàntica. Lestació dautobusos és tercermundista. La peça clau en la nova articulació urbana de la ciutat, el Parc Central, porta ajornada tota la dècada dels noranta. Les ajudes per a la rehabilitació del centre històric (un dels més extensos dEuropa, que encercla les muralles de Pere III) no arriben i encara hi ha molts llocs que semblen més aviat Beirut durant de la guerra. La xarxa de metro i tramvia ha perdut gas expansiu amb ladministració actual. La infraestructura ferroviària continua sent insuficient, tant pel que fa a rodalies com a la connexió principal de llarga distància, amb Barcelona i Europa, on encara hi ha trams de via única. El famós ave de Madrid vindrà desprès del de Valladolid i Màlaga, i ho farà no se sap ben bé quan, perquè primer són les connexions amb Albacete (que no és el traçat directe a València, sinó al Sureste de España).
València té un port molt competitiu gràcies, en part, a importants inversions del Ministeri del ram, això si, però en el de Barcelona shi ha invertit més encara. La Fira de Madrid està aconseguint consolidar-se amb la complicitat de ladministració central a costa de les fires de València i Barcelona, que tenen molta més tradició. La Borsa de València no ho té millor que la de Barcelona davant els intents unificadors de la Borsa de Madrid. Continuem?
Un altra cosa ben diferent és que Madrid necessite connectar-se a lEix Mediterrani per no quedar-se despenjada duna de les zones més dinàmiques del sud europeu i que ho vulga fer pel camí més curt, que és el de València. Però, això, tot i ser positiu per a València, no coincideix amb interessos prioritaris daquesta, que són justament enfortir la seua pertinença a lEix del Mediterrani. Potser per això, ladministració central, que confon sovint els interessos generals amb els particulars de la capital de lEstat, està prioritzant les infraestructures viàries des de Madrid a la costa mediterrània i no les de lEix Mediterrani.
Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (dEspanya) pot haver pensat alguna cosa daixò en són capaços, amb la borratxera darrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre, la cosa els està resultant ben barata.
Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.