De fet, així ha sigut al llarg de la nostra història. Som un país dimmigrants, com els Estats Units dAmèrica. Un gresol en què la llengua i les institucions regnícoles van fer de catalitzador de la nostra identitat des dels temps fundacionals de Jaume I, com allà ho han sigut langlès i la bandera de les barres i les estrelles.
Però tot començà a complicar-se quan a partir del segle XVIII, i sobretot del XIX, van vèncer les tesis nacionalistes espanyoles. Segons aquests nacionalistes, Espanya es va construir a la manera de Castella. Des daquell moment, sense institucions pròpies per la pèrdua dels Furs i amb la llengua del nacionalisme espanyol, el castellà, intentant substituir i no complementar la nostra llengua, la valencianització dels immigrants contemporanis ha sigut més difícil.
Per a acabar-ho dadobar, lescola obligatòria i els mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió) apareixen en els temps de la dictadura franquista, que justament practica la versió més radicalitzada del nacionalisme espanyol excloent, de manera que els centenars de milers dimmigrants de la segona meitat del segle XX arriben a la nostra terra sense que es puga recórrer als mecanismes normals que tota societat tolerant i solidària té a disposició seua per a integrar-los.
A les portes del segle XXI, si els valencians volem sobreviure com a poble no podem quedar-nos de braços plegats i permetre que les inèrcies daquesta història nefasta ens facen desaparèixer. El treball que hi ha per davant és difícil, però apassionant. Amb dues premisses: sha de fer com un aprofundiment dels valors democràtics que ens identifiquen i cal comptar amb tots, amb els quatre milions de valencians. Amb els valencians bilingües i els monolingües, amb els que han nascut ací i els que van nàixer fora.
Un futur que és compatible ho ha sigut sempre amb marcs de convivència polítics més amplis, tant si sanomenen Corona dAragó com Espanya o Europa. Ara bé, perquè tots ens hi sentim còmodes, aquests marcs més amplis han de recolzar en el principi de la diversitat i del respecte a la diferència. En altres paraules, han de rebutjar luniformisme i la substitució dunes identitats per altres, perquè totes les identitats són igualment legítimes.
Qualsevol demòcrata pot entendre aquest ideari que, naturalment, serà incomprensible per als nacionalistes excloents, començant pels fonamentalistes del nacionalisme espanyol. I és una casualitat o no ho és tant que aquest tipus de fonamentalista abunda entre els valencians de tirada franquista i als cercles de la dreta local més rància.
De fet, els nostres problemes de futur no es troben en els valencians dorigen forà, sinó en els valencians que sautoodien com a tals, no importa on hagen nascut. Per posar-ne un exemple, quina actitud és més lamentable: el castellanisme desvalencianitzador del valencià dorigen murcià Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixement i llinatge Rita Barberà?
Levante-EMV, 16/9/2000
Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians
A Eduardo Zaplana el legitimen les urnes. A Eliseu Climent el legitimen la capacitat de convocatòria al carrer i la defensa incansable de la nostra llengua i la nostra cultura. Però tots dos viuen als extrems dun possible acord que cicatritze les ferides del conflicte civil valencià i que permeta mirar el nostre futur com a poble amb esperança. Zaplana és un nacionalista espanyol tradicional. No tant pels seus orígens murcians que també sinó perquè no ha fet cap esforç per valencianitzar-se més enllà de la cosa folklòrica, que no està malament i té tots els tics típics dels nacionalistes dominants: ignora o criminalitza els qui no pensen o senten com ell. Ací el tenim de president cinc anys i no sha dignat aprendre la llengua pròpia dels valencians. Tot un símptoma, però no lúnic.
Eliseu és un nacionalista pancatalanista tradicional. No tant pels seus orígens de lluitador antifranquista i, per tant, de radicalisme ideològic que també sinó perquè no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el porta a un gueto dor, però un gueto al capdavall, al si de la societat valenciana. Ací el tenim convocant cada any les setmanes culturals i els espectacles musicals més dignes que puguen imaginar-se i el personal sense fer-ne cas. Tot un símptoma, però no lúnic.
Entre aquests dos extrems ha dhaver-hi un ampli espai perquè la majoria dels valencians puguem conviure sense traumes i fins i tot conciliar anhels i projectes comuns que ens permeten tenir un lloc digne en lEuropa del segle XXI. Aquest acord és imprescindible si volem sobreviure com a nació, com a col·lectivitat diferenciada, perquè si la mundialització uniformista que vivim inquieta cultures i nacions fortes com la francesa o la castellana, amb estats i poders sòlids que les protegeixen (el francès i lespanyol), com no ha dinquietar-nos als qui no tenim tot això?
La Unió Europea acaba diniciar una campanya de conscienciació europeista amb el lema «Europa unida i diversa». Un lema preciós que podria anticipar-se per al cas dEspanya. De fet, lEspanya plurinacional podria ser un camp dexperimentació extraordinari per a valorar la importància de compartir projectes respectant les diferències internes; és a dir, conviure en una societat democràtica on els valors de la tolerància i el respecte a la diferència siguen imprescindibles.
Davant daquest ideari, hi ha els nacionalismes excloents. En el cas espanyol, el principal obstacle és, sens dubte, el mateix nacionalisme espanyol. Com a contrapunt, em va agradar escoltar Eliseu, a la plaça de bous de València, parlar dun nacionalisme integrador i tolerant enfront dels excloents. I va ser bonic veure com prenia forma immediatament aquesta visió en el magnífic espectacle de Lluís Llach, Germania 2007, en què la presència de la cantant cubana Lucrecia va enlluernar el públic.
Llàstima que unes poques malànimes com passa en les grans concentracions de públic, per exemple durant les Falles, i no per això es criminalitzen les Falles van torbar aquell ambient de tolerància amb destruccions de mobiliari urbà. I que, a la plaça de bous, grups minoritaris imposaren crits polítics a una majoria que es limitava a callar educadament. És bo recordar ara que la pluralitat democràtica també rau a no passar de la ratlla i no incomodar el teu veí de seient. O és que, potser, alguns dels qui cridaven no van escoltar Eliseu i també salineen en la versió excloent del nacionalisme?
En el fons, el primer treball que cal fer és la pràctica sistemàtica de la tolerància i el respecte pel discrepant. És tan legítim estar a favor dels Països Catalans com estar en contra. No ens empassem largument de lantic líder de Falange Española i actual president de la Diputació de València, Ferran (perdó, Fernando) Giner, segons el qual això dels Països Catalans és inconstitucional. Lúnica cosa que no permet la Constitució és la federació de comunitats autònomes i la majoria dels qui fan servir això de Països Catalans es troben més prop duna idea semblant a la de la Hispanitat que a la de lantic Imperi espanyol. Però, encara que es defensara la unitat política dels països esmentats, més inconstitucional seria impedir la llibertat dexpressió. Perquè la llibertat dexpressió és un principi constitucional substantiu, i limpediment de la federació de comunitats autònomes, no.