Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional darrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre duna manera o duna altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.
El nacionalisme espanyol disposava dapòstols eficaços en terres valencianes. Tant, que els qui discrepaven daquelles idees van haver de quedar-se en moltes cunetes de la història, com ens descriu admirablement el professor Alfons Cucó en el seu reeditat El valencianisme polític, 1874-1939. El llibre de Cucó ens permet comprendre de quina manera passem els valencians de «problema» a «solució», que renunciant a la nostra pròpia identitat nacional esdevenim finalment un cas «regional exemplar», com Extremadura o Múrcia. Així és com un jove Calvo Sotelo, en larrancada de la dictadura primoriverista, ens pren com a coartada per al «regionalisme» del règim enfront del catalanisme i el basquisme polítics. El primer vers de l«Himne de lExposició», que aquesta primera dictadura va oficialitzar com a himne regional, era el paradigma del que es tractava.
La lectura daquest clàssic de la historiografia valenciana es fa imprescindible per entendre, a més, lactual ressorgiment del nacionalisme espanyol i dels seus possibles adlàters valencians. Sembla mentida, però tot estava escrit abans del 39. Tots els llocs comuns que sutilitzen ara mateix en la controvèrsia nacionalista espanyola i valenciana els trobarà el lector en el llibre de Cucó.
Potser, el marc de la Unió Europea, que permet superar dilemes sobiranistes obsolets, i la unitat institucional representada per la Generalitat, que permet lexercici duna bona dosi dautogovern, donen unes possibilitats al present que no van tenir les generacions anteriors.
Arribar al postnacionalisme en el segle XXI, que molts desitgem, només serà possible si aquest marc de convivència que és Espanya enterra lexcloent matriu nacional castellana i es dota duna consideració plurinacional tal com la història i la realitat lhan forjada. I que quede clar que els valencians hi tenim coses a dir per molt que pese a alguns dels fills del franquisme que ara ens governen. És a dir, que el valencianisme polític té més sentit que mai perquè ens hi va el nostre futur com a poble i la nostra contribució a laprofundiment de la democràcia i la convivència a Espanya.
El País, 27/3/1999
Catalunya i València, sempre distants?
Enmig de la Batalla de València, en què milers de valencians lluitàvem per conservar els nostres símbols més autèntics entre els quals destacava la senyera del nostre rei fundacional, Jaume I, els parlamentaris catalans, reunits a la vora del pantà de Sau quan redactaven lEstatut dAutonomia de Catalunya, decidiren que la bandera oficial seria la que històricament compartien amb la resta de territoris de lantiga Corona dAragó. Una decisió no gens consultada amb la resta de territoris, totalment unilateral, sense prendre en consideració els efectes que podria tenir arreu, particularment entre els valencians, que ho patirien en carn viva. Aquell dia, alguns vam veure perduda la batalla per la bandera al País Valencià.
Les frases solemnes i els discursos abrandats de germanor ensopeguen amb actituds daquesta mena, que entrebanquen la fluïdesa de relacions entre valencians i catalans. Durant els vint anys que ens separen daquests fets de la bandera, hem assistit a altres situacions similars, que lanticatalanisme valencià ha aprofitat admirablement. Especialment greu és el to amb què, de Barcelona estant, es plantegen els suposats contenciosos amb el País Valencià. Potser, els exemples més fàcils de posar són els dinfraestructures.
Comencem pels ferrocarrils. El reforçament de lEix del Mediterrani fins a Alacant no danya en absolut els interessos catalans. Doncs bé, en lloc de conrear la defensa conjunta daquest eix amb la Generalitat Valenciana, sassegura lample de via europeu només fins a Tarragona i lave per Saragossa. Per als contraris a lacostament mutu valencianocatalà, és fàcil de traslladar a lopinió pública valenciana la sensació que «els catalans sempre van a la seua». Particularment en un tema de tanta sensibilitat com les comunicacions amb Europa.
Continuem amb els ports, en concret amb els de València i Barcelona. En lloc de perfilar polítiques conjuntes davant la competència dels de Marsella, Gènova, Livorno o Nàpols (tots en la Mediterrània nord-occidental, les portes de lEuropa meridional), es discuteix quin serà el port de Madrid, és a dir el port mediterrani del centre de la península. Els 350 quilòmetres escassos entre Madrid i València fan de la discussió un sense sentit, havent-hi tants altres aspectes de lestratègia portuària a parlar i negociar.
Acabem, per ara, amb el tema de laigua de lEbre. En lloc de fer front comú davant la posició tancada dAragó, el conseller Macías aventa unes declaracions lamentables (tot i que electoralistes, si més no) en què soposa, «rotundament i radical», al transvasament daigua a «altres comunitats autònomes» mentre no sassegure labastiment a la regió de Barcelona. La conya que fan alguns columnistes de la premsa local no pot ser més punyent: «Molta unitat lingüística i poca unitat de laigua». A tot això, la part valenciana està reivindicant només 60 hm3 (menys del que lafluent valencià, el riu Bergantes, aporta al riu Ebre) dels 6. 000 a 15. 000, segons les pluges, que van al mar.
Això són només unes mostres del munt de situacions concretes en què una mica de trellat (els catalans en diuen seny) afavoriria lacostament entre catalans i valencians. Els valencians som un poble europeu de quatre milions de persones amb estrets llaços històrics i culturals amb el poble català. ¿No es podrien fomentar prudentment les relacions mútues en clau positiva, com es va fer quan les dues Generalitats van treballar conjuntament per aconseguir lEuro-Disney, tot i que finalment va fer fallida, o la feina que sha fet des de la Xarxa de Ciutats-6, impulsada en el seu moment per lalcalde Maragall?
No es tracta que les decisions es prenguen a Catalunya en «clau valenciana», però sí que aquesta clau fóra un factor a tenir en compte. Si més no, perquè el pacient camí de retrobament entre ambdós pobles necessita encara molta asimetria de tracte entre lun i laltre. Entre altres motius, perquè les coses al País Valencià, amb el senyor Zaplana de president, no acaben de rutllar en la direcció adequada, en tant que safavoreix únicament el regionalisme espanyol bien entendido, òbviament adobat de prejudici anticatalà.
Acabar amb aquest prejudici, en les actuals circumstàncies, no serà fàcil. Cal posar, si més no, enginy i imaginació. La discreció en els temes culturals i lingüístics és positiva, però insuficient. Cal projectar i desplegar tots els àmbits en què els interessos dels uns i els altres siguen comuns, particularment els econòmics. Sense paternalismes ni prepotències. Digual a igual. Com toca, com ha de ser.
Avui, 23/5/1999
El valencià, país dimmigrants
Un dels encants del valencianisme polític és el seu allunyament dels plantejaments tradicionals dels nacionalismes excloents. El professor Sanchis Guarner ho expressava amb claredat quan deia que la identitat valenciana es fonamenta en elements culturals, de tal manera que qualsevol persona, de qualsevol origen (murcià, manxec, andalús, marroquí, senegalès o dominicà, per posar-ne uns quants exemples), pot adoptar la identitat de la societat dacollida, si vol.